diumenge, 25 de març de 2012

A la recerca d'un cosmos piadós

El savi Rafael Argullol1 deia en un llibre que ja vaig glossar, un recull d'escrits sobre Blade Runner:
Al hombre se le hace casi insoportable vivir sin sentirse, de una u otra manera, amparado en formas de piedad cósmica. Y esto es tanto así que, en buena medida, su "historia espiritual" se circunscribe a los sucesivos esfuerzos religiosos, metafísicos e incluso científicos por incrustar la existencia en un cosmos piadoso.
Jordi Pujol, Rubert de Ventós, Ferran Requejo, Ferran Sáez, 90% de CDC, mig PSC, el senyor Ramon i la senyora Carme del replà i, fins i tot, Monserrat Nebrera han arribat o són a punt d'arribar a la conclusió que la secessió és l'única solució i/o s'han convençut que el procés és irreversible i no trigarà gaire. Quan els sento penso: no serà un cas més d'humans a la recerca d'un cosmos piadós? ¿No és quasi insoportable el fracàs biogràfic de trenta o seixanta anys dedicats al lema pratià de (més o menys) Catalunya és la nació, Espanya és l'estat? ¿No necessitem un cosmos més piadós en què projectar una sortida al cul-de-sac actual? Resposta: Sí, és quasi insuportable, i sí, necessitem un cosmos més piadós. Una altra cosa és que la sortida existeixi o sigui aquesta.

1 Rafael Argullol (1988). También Zeus debe caer. Dins Blade Runner. Autors diversos. Barcelona: Tusquets editors.

divendres, 23 de març de 2012

Estorifai del segon origen

M'encomano a Sant Miquel del Fai per crear l'estorifai literari, un gènere inèdit, consistent a generar semiautomàticament un miniassaig a partir de pensaments semiinconnexos prèviament difosos (emesos, proferits) en una seqüència de piulades pròpies al Twitter. Aquestes breus i concises prescripcions conformen el Manifest Dogma de l'estorifai literari, per si algú s'hi vol adscriure. Heus ací l'Ur-estorifai, construït a partir de 9 piulades meves d'ahir.

Preinscripcions, paraigües, Total Recall i altres herbes
Ha arribat la preinscripció escolar de la meva filla. Terrible. No n'hi ha prou amb tenir 30 punts: si no ets "germà", fill de mestre o d'exalumne, família monoparental, nombrosa, malalt crònic, etc, estàs ben arreglat. Em temo que acabarem en una escola patito, que dirien a Mèxic. Parlant d'infants, la meva filla està que no caga amb el paraigua de Dora l'Exploradora. No és bonic? Per molt que jo li ensenyi a dir paraigua, la resta del món li lloa el seu paraigües rosa de la Dora. Batalla perduda: perquè la meva filla digués paraigua li hauria d'implantar un total recall chip a la persona que la cuida, amb el monotema Paraigua. Bé, podria aprofitar per posar-hi unes quantes esses sonores i pronoms febles, i una subrutina per esborrar puesos i buenos. En diríem total recall catalanator chip. Total Recall, gran pel·lícula. Alguns només recorden que de la panxa de Schwarzenegger (o era del pit de Marshall Bell?) sortia Jordi Pujol en miniatura. De vegades confonc aquest film amb The Running Man, només interessant per alguna escena amb María Conchita Alonso abans de ser embalsamada.

La piulada primigènia de l'Ur-estorifai és aquesta.

dijous, 22 de març de 2012

Les ONG no són el que eren, però ens queda Softcatalà

Quan les ONG encara no es deien ONG (parlo de la meva adolescència) la gent s'associava i pagava una quota per treballar pels seus objectius socials, polítics o ornitològics, i aquesta era l'única font d'ingressos de l'associació. Dic ornitològics perquè aquest era estrictament el funcionament del GOB, Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa, el grup naturalista i ecologista nascut a Mallorca el 1973. Dic era, perquè el pressupost del GOB ja va passar a dependre en part de les subvencions.

Avui vivim envoltats d'ONG que serien inviables sense la dotació de fons governamentals, amb la dependència política que això comporta, i amb la debacle resultant de l'actual encongiment del pressupost públic. Emmig de la negra nit de les ONG que viuen del pressupost, un colla de pencaires no subvencionats segueix traçant el seu camí, generant nous productes gratuïts per estendre l'ús del català a les noves tecnologies. Em refereixo a Softcatalà, (aquí l'article a la Viquipèdia) una associació de referència que fa un enorme servei als catalanoparlants, no prou reconegut, i que ha estat motor i falca fonamentals per a la situació actual del català a les TIC, inimaginable el 1997 quan aquesta colla majoritàriament masculina va començar.

L'última mostra, el Catalanitzador per al Windows. Espero que sempre ens quedi Softcatalà.

dilluns, 12 de març de 2012

Tenir fills, "vida de parella" i forats negres

Aquest diumenge, Jordi Sacristán1 a ComRàdio s'esforçava perquè algun convidat o oient expliqués en directe l'impacte de tenir fills sobre la "vida de parella". Amb poc èxit, s'ha de dir. La gent parlava, sobretot, de la seva vivència individual o de la criança conjunta dels fills, però defugia descriure sense eufemismes el tsunami que pot representar l'arribada d'un infant en aquest concepte tan indefinit com "la vida de parella".

Aquesta manca de feedback de convidats i oients ens podria fer pensar que, per a la vida de parella, tenir un fill és com travessar l'horitzó d'esdeveniments d'un forat negre:
Un horitzó d'esdeveniments és una frontera en l'espai-temps per a un observador determinat, més enllà de la qual cap informació, llum inclosa, pot arribar-li.
La resposta implícita a cal Sacristán era: Tenir fills és meravellós. La parella? Bé, gràcies.

1 Sí, jo pecador, confesso que he pecat en plena Quaresma, sentint en Sacristán una estona. He fet penitència a la tarda, passejant per la platja del Somorrostro, on he realitzat la B.O. del dia, satisfent dotzenes de sol·licituds de turistes que em confiaven càndidament la seva càmera reflex digital de milions de megapíxels. Afortunadament per a tothom, no he sucumbit a la temptació de partir a córrer amb una càmera. He acabat la penitència fotent-me un cafè amb llet a la terrassa del Buenas Migas de la Barceloneta, a 3ºC sota zero i ràfegues de vent de gregal de 25 nusos. Parlant de nusos, veig que alguns turistes i locals anaven gairebé nusos nus per la Barceloneta, seguint el costum quebequès de despilotar-se quan la temperatura puja de -5ºC. Que tingueu una bona setmana.