El savi Rafael Argullol1 deia en un llibre que ja vaig glossar, un recull d'escrits sobre Blade Runner:
Al hombre se le hace casi insoportable vivir sin sentirse, de una u otra manera, amparado en formas de piedad cósmica. Y esto es tanto así que, en buena medida, su "historia espiritual" se circunscribe a los sucesivos esfuerzos religiosos, metafísicos e incluso científicos por incrustar la existencia en un cosmos piadoso.Jordi Pujol, Rubert de Ventós, Ferran Requejo, Ferran Sáez, 90% de CDC, mig PSC, el senyor Ramon i la senyora Carme del replà i, fins i tot, Monserrat Nebrera han arribat o són a punt d'arribar a la conclusió que la secessió és l'única solució i/o s'han convençut que el procés és irreversible i no trigarà gaire. Quan els sento penso: no serà un cas més d'humans a la recerca d'un cosmos piadós? ¿No és quasi insoportable el fracàs biogràfic de trenta o seixanta anys dedicats al lema pratià de (més o menys) Catalunya és la nació, Espanya és l'estat? ¿No necessitem un cosmos més piadós en què projectar una sortida al cul-de-sac actual? Resposta: Sí, és quasi insuportable, i sí, necessitem un cosmos més piadós. Una altra cosa és que la sortida existeixi o sigui aquesta.
1 Rafael Argullol (1988). También Zeus debe caer. Dins Blade Runner. Autors diversos. Barcelona: Tusquets editors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada