Enric Vila a l'Avui: La meva dona de fer feines encara em va dir fa poc que ara ja estava
segura que, amb la independència, no els “expulsaríem” del país. (La negreta és meva.) Exactament això és el que em va dir, mig en forma de preguna retòrica, la meva dona de fer feines aquest diumenge a la nit, després de defensar (ella) un pla de ruta que no podia ser més escenografia convergent: pacte fiscal, i si no hi ha acord, independència. La dona de fer feines d'una col·lega meva també va revolucionada.
Això em recorda Les invasions barbares, el film de Denys Arcand del 2003. En un moment de la pel·lícula un capellà quebequès diu: Vouz savez, ici, autrefois, tout le monde était catholique [...]. Et à un moment très précis, en fait pendant l'année 1966, les églises se sont brusquement vidées, en quelque mois. Un phenòmene très étrange, que personne n'a jamais pu expliquer.
Un dia un cineasta (o potser Sebastià d'Arbó) contarà així aquest fenomen "dona de la neteja":
En un moment molt precís, a començament de setembre del 2012, totes les dones de fer feines de Catalunya es van adonar que si Catalunya era independent ningú les expulsaria del país. Un fenomen molt estrany, que ningú no s'ha pogut explicar mai.
Jo no m'explico que no hagués passat molt abans.
És un... misteri.
ResponEliminaTot un "X File". Un altre enigma que podria explorar Sebastià d'Arbó és: per què hi ha gent que ha necessitat 40-50 any per començar a integrar tímidament el català a la seva vida?
ResponEliminaI al Mercadona què diuen? :P
ResponEliminahttp://lecturesdelretorn.blogspot.com/2011/09/no-es-parla-de-res-mes.html
Geo, jo tinc la resposta a l'enigma dels 40-50 anys. Perquè la meva mare i pare quan els parlen castellà responen tranquilament en castellà, i ara que tinc 34 anys, ningú em mira com un nen per contestar en català.
ResponEliminaHi he anat molt poc, últimament, però em sembla que segueixen en la fase de "no es parla de res més" ;)
ResponEliminaNo crec que sigui només això, és a dir, l'actitud dels catalanoparlants. Segur que també és per això, però el misteri continua...
ResponEliminaUna raó (una de tantes): la gent és mandrosa i s'acomoda al paisatge més fàcil i proper. Conec castellanoparlants que no s'han mogut del seu barri construït gairebé amb les pròpies mans, amb bars que es diuen "Dos hermanas", per exemple. Vaig tenir una alumna molt sensible que, quan la vam portar a la Fira de Santa Llúcia, se'ns va posar a plorar de l'emoció, tipus la síndrome d'Sthendal. Em sembla que no havia passejat mai pel Gòtic.
ResponEliminaCal recordar que el franquisme va fer oblidar ràpidament la lectoescritura en català als propis catalans. Recordo els comentaris dels veïns quan va sortir el primer número de l'"Avui": I com el llegirem? Encara ara conec gent ben formada i catalana, que domina idiomes estrangers, i que li costa de llegir una novel.la en català.
Vaig conèixer força un d'aquests barris, perquè hi vaig viure 14 anys. Però conec gent que, en un altre entorn, treballant a la universitat també ha trigat dècades a tenir "una relació diferent" amb el català. Em va sorprendre, tornant de Mèxic, que determinats companys de feina em contestaven ara en català. (Vaig pensar: realment, calia esperar a complir els 50 per donar aquest pas?).
ResponElimina