Aquests som nosaltres?

L'altre dia un informàtic amb qui no parlava feia anys, però que havia saludat algunes vegades pel carrer des que vaig tornar de Mèxic, em va dir que ara ja devia fer dos anys que "havíeu fet l'adopció". Vaig assegurar-me que volia dir el que semblava que volia dir, i li vaig explicar que no havíem fet cap adopció, que tenim una filla biològica. Dic, sí, l'hem tingut grans (sobretot jo), etc. "No, és que com que no vaig veure la teva dona embarassada...". Tenint en compte que tot l'embaràs va transcórrer a Mèxic, no m'estranya que no l'hi hagués vist. De fet, podria haver estat adoptada, no va faltar gaire perquè ens hi poséssim, en el procés d'adopció, però finalment no va anar així.

El mateix dia, la meva dona va anar a recollir la Queralt (P-3) a l'escola i una àvia li va preguntar si ella era la mare de la nena. Li va dir "Sí, esclar" (la mestra li acabava de dir a la nena "ja ha vingut la mama"). Diu "Oh, és que en vénen moltes a buscar nens, que no són la seva mare". (I el context, senyora?). O és que li estranya que en aquesta escola hi hagi mares llatinoamericanes? Potser sí.

Sumem-hi ara que tres vegades m'han pres per un avi de la meva filla (i això que sóc infinitament més jove que Sánchez Dragó o Félix de Azúa), sembla que es van acumulant les percepcions curioses, potser inevitables, sobre la meva família.

Algú podria lligar caps i confegir aquesta composició de lloc: "Un iaio va adoptar una nena, i, mentre l'home juga al quinto en un casal, una cangur "sud-americana" li recull la filla a l'escola."

Aquests som nosaltres?