Un metge i un deli a Houston

Main Street, Houston. Google Street View.

Al 2007, un vol regional de Continental ens va portar de Mèxic a Houston per a un cap de setmana de tres dies. Portàvem una guia-totxo dels restaurants de Houston i la il·lusió de conèixer personalment la Lucy, l'esquelet australopitec de tres milions d'anys que per primer cop havia sortit d'Etiòpia.

També tenia a l'agenda una visita mèdica en una clínica urològica de la ciutat. (Per cert, si vius lluny de la casa pairal, truques a ta germana i li dius que aniràs al metge a Houston és possible que s'espanti i l'hagis de convèncer que -encara- no estàs com la Rocío Durcal o Jurado, qualsevol de les dues, quan van anar a atendre's, precisament, a Houston.)

Aquella clínica devia ser molt bona, perquè si arribaves tard a la cita la perdies i et clavaven prop de 100 dòlars. De camí cap a la consulta al volant del Dodge Caliber de lloguer, per aquelles autopistes urbanes em sentia com Bill Paxton empaitant tornados amb Helen Hunt. Però em vaig equivocar de camí. Vam perdre mitja hora, fins que vam arribar al gratacels on hi havia la clínica. La vam tallar justa, però no ens vam haver de retratar. De moment, és clar.

Realment, la clínica devia ser molt bona, perquè al vestíbul hi havia un cartell proclamant que l'altre any havia estat nomenada de les millors clíniques urològiques dels Estats Units. Bé, entrevista amb el metge, fluxometria, mostra d'orina, mostra d'esperma, ecografia de bufeta, tacte rectal: aquell tipus de coses que mai deixaries de fer en un cap de setmana als Estats Units. Insisteixo que devia ser molt bona aquella clínica perquè la fluxometria, només la fluxometria, va costar prop de dos-cents dòlars. Per dos mil dòlars (i per  menys) pots comprar un fluxòmetre urològic: amb una setmana o dues devien amortitzar l'aparell.

Però la prova estrella era una anàlisi FISH de defectes genètics en els espermatozous. Si pixar dins un embut ja sabem què costava, que podia costar aquesta altra prova? Ho deixarem aquí. Em van detectar un percentatge baix de defectes, que no els va semblar important, però em van recomanar d'anar a veure un "conseller genètic". Va ser com l'acudit del metge que et diu hágaselo mirar esto, hágaselo mirar. Tot i el detall del conseller genètic, me'n vaig tornar a casa amb diagnòstics i prescripcions  importants, i em vaig estalviar una operació que m'aconsellava un especialista mexicà. El preu va ser sagnant. Encara dol.

Sortint de la clínica, vam fer parada i fonda a un deli. L'entrepà que hi vaig menjar va ser extraordinari, una delícia. Ara em figuro que era de pastrami amb pa de sègol, però no ho sé. En aquell moment desconeixia completament què era un deli. De fet, com qui despatxava era clarament indostànic, vaig pensar si deli no tindria a veure amb Dehli. De traca i mocador, o de Cuando era feliz e indocumentado.

La meva semialfabetització en el món jueu dels últims anys m'ha permès conèixer l'origen i el significat cultural dels delis a Nova York. Aquí en parlen. Curiosament, el 2008 vaig ser a Nova York i seguia sense saber res d'aquests restaurants, de manera que no hi vaig posar els peus. Si hi torno hauré d'anar al Katz Delicatessen. Però que ningú em parli de metges!

----

Houston a Cartes de Mèxic:
Tot esperant Houston
Tot això era nostre
Foment americà de la lectura

Moisès i Aaró com a metàfora dels pits femenins

En jiddisch hi ha una manera de dir "(ella) té un bons pits" ("és revinguda", "té una bona pitrera",...): Zi hot sheyne moyshe ve-arendlekh. Literalment: Ella té (uns) bells Moisès-i-Aaronets, els dos germans bíblics Moisès i Aaró com a metàfora dels pits femenins. Això és així per una venerable i recargolada exegesi de la Torà i pel sentit de l'humor dels jueus asquenazites.

Ho va explicar Michael Wex al seu llibre Born to Kvetch -- Yiddish Culture in All of its Moods. És un llibre força interessant, tot i que explica moltes més coses de les que jo voldria saber o podria assimilar. En un dels capítols s'entreté amb la connexió entre el jiddisch i el judaisme, estreta fins al punt que moltíssimes expressions no es poden entendre sense determinats passatges de la Torà, del Talmud o de la interpretació (sovint humorística) que els parlants de jiddisch en fan (o en feien). I un d'ells és l'assumpte pectoral que ens ocupa.

Com a conclusió, podríem dir sense equivocar-nos que Jane Mansfield tenia uns bons Moisès-i-Aarons...

Terminologia hispano-mexicana del "magnetotèrmic"

[Arxivat del meu Twitter]

Incursió en terminologia de l'espanyol: interruptor magnetotérmico o magnetotérmico a seques. En castellà d'Espanya és magnetotérmico, però 122 milions de mexicans diuen termomagnético. A Espanya es va agafar del francès disjoncteur magnéto-thermique. A Mèxic, de l'anglès americà thermal-magnetic (circuit) breaker. 

Aquest patró FR->ES/US->MX es repeteix: ordenador/computadora; ascensor/elevador; fuente de alimentación/fuente de poder. Són termes d'una certa antiguitat: ara la tecnologia ja no arriba a Espanya via FR. Però encara hi ha el móvil (UK, FR)/celular (US).

Què se'n va fer del germà Cañas?

Quan tenia uns 17 anys, al col·legi dels jesuïtes de Palma ens va visitar Vicente Cañas, un germà de la Companyia de Jesús que vivia amb uns indis de l'Amazones (vivia amb ells i com ells). Portava els cabells llargs i unes arracades que eren com petxines, o m'ho van semblar. Una presència força impressionant. Ens va explicar la feina que feia allà, que sembla que no incloïa l'evangelització dels indígenes, i ens va mostrar diapositives de la vida diària al poblat.

Avui a l'escola, a la meva filla li han parlat de la selva amazònica, dels indígenes que hi viuen i de la desforestació. Li he explicat la història del jesuïta que ens va visitar i he anat a veure si trobava el seu rastre per internet. I sí, l'he trobat a la Wikipedia, només per descobrir que al 1987 va ser assassinat per homes al servei dels terratinents que estaven ocupant i desforestant les terres on vivien els indis Enawené Nawé que Vicente Cañas defensava. 

He quedat tocat.

Un "Projecte Castor" californià té una enorme fuita de metà

Aliso Canyon Underground Storage Facility és un dipòsit subterrani de gas natural per emmagatzemar enormes quantitats d'aquest gas dins un jaciment petrolífer esgotat. Us sona? És el mateix sistema que el projecte Castor, davant de la costa d'Alcanar i Vinaròs, només que aquí el jaciment és terra endins, molt a prop d'Irvine i Mission Viejo, a la zona de Los Angeles. El jaciment ha funcionat des dels anys 1970 i actualment s'estava renovant. El cas és que al mes d'octubre es va produir una fuita de gas a una profunditat d'uns 150 m, que allibera a l'entorn de 40 tones de metà per hora. Això equival a 1360 tones equivalents de CO2 per hora, si considerem el potencial d'escalfament global del metà a 100 anys (IPCC, 2013).    

En aquests moments, el dipòsit subterrani d'Aliso Canyon és la principal font individual d'emissions de gasos d'efecte hivernacle de Califòrnia, i ha emès 77.000 tones de metà (gairebé 3 milions de tones de CO2 equivalents).

 

El becario

Ahir vam anar a veure 'El becario' (The Intern) al Parc Vallès. Ho vam fer en família, i això inclou la filla de 6 anys. Ja sabíem que no seria 'El cuirassat Potemkin' ni 'El padrí' però als adults ens va semblar una opció millor que anar a veure un film de dinosaures o de princeses Disney, amb l'al·licient de veure Robert de Niro i Anne Hathaway junts.

Bé, podríem dir que 'El becario' és com 'La casa de la pradera' en un món urbà i al si d'una startup de venda de roba per internet. O un conte de fades on la fada padrina és Robert de Niro i on no hi ha tan sols una bruixa ni una fada dolenta. O també és un mirall invertit de 'The devil wears Prada', on han redimit la xitxarel·la Andy Sachs de 'Prada' (Anne Hathaway) fent-la directora d'una empresa de moda i amb un estil a les antípodes del de la Miranda Priestley que encarnava Meryl Streep. Robert de Niro, company memorable de Streep a 'The deer hunter' o a 'Falling in love' desplega aquí, en el paper del 'becari senior' Ben Whitaker, una bonhomia  a les antípodes de la veterana Miranda Priestley i, com a becari, una serenitat que li hauria fet molt de bé a l'estressada Andy Sachs de 'Prada'.

Pel que fa a la tensió dramàtica, és perfectament descriptible, tret d'algunes espurnes puntuals. Cap al final hi ha moments on potser passareu vergonya aliena, i, periòdicament, la guionista i directora s'encarrega de recordar-nos que no hi ha un affaire en potència entre De Niro i Hathaway. Com ho fa? Amb l'oportuna intervenció de Rene Russo, amb qui De Niro va desenvolupant una molt modesta i instrumental trama secundària. El públic més gran de sis anys fins i tot agraeix aquesta sirena d'emergència que va sonant al llarg de la pel·lícula (niii-nooo-niii-nooo): no us penséssiu pas que això és un film del Woody Allen, repeteix Nancy Meyers, la guionista i directora! Tot i que potser ja ho hauríem entès sense sirena.

En fi, fàbriques convertides en oficines, passejos en SUV pels carrers de Brooklyn, casetes amb escales per fora, papàs i mamàs, criatures i jubilats de luxe, els ulls d'Anne Hathaway omplint la pantalla i Robert de Niro fent d'àngel de la guarda sense baixar de l'autobús. Quan va acabar el film, la meva filla, contenta, em va preguntar si la podíem tornar a veure, la qual cosa no sé si diu més de la filla o del film. Dic no, hauríem de sortir de la sala i tornar a pagar, i són 3/4 de deu de la nit. No m'atreviria a recomanar la pel·lícula, però tampoc la canviaria per uns dibuixos de la Disney.

Paella accidental

Algú va posar accidentalment una sípia i uns llagostins dins el nostre carretó del supermercat. A la caixa jo els vaig pagar pensant que era la meva dona qui els havia demanat a la peixateria del súper. Arribant a casa: ¿qui ha comprat això? Conseqüències: vaig aprofitar el material per fer una paella, la segona que he fet mai. La primera va ser fa prop de vint anys. Recepta: paella mixta 'mallorquina' de 'mumare'. No apta per a ortodoxos de la cosa. Resultat: notable.