El becario

Ahir vam anar a veure 'El becario' (The Intern) al Parc Vallès. Ho vam fer en família, i això inclou la filla de 6 anys. Ja sabíem que no seria 'El cuirassat Potemkin' ni 'El padrí' però als adults ens va semblar una opció millor que anar a veure un film de dinosaures o de princeses Disney, amb l'al·licient de veure Robert de Niro i Anne Hathaway junts.

Bé, podríem dir que 'El becario' és com 'La casa de la pradera' en un món urbà i al si d'una startup de venda de roba per internet. O un conte de fades on la fada padrina és Robert de Niro i on no hi ha tan sols una bruixa ni una fada dolenta. O també és un mirall invertit de 'The devil wears Prada', on han redimit la xitxarel·la Andy Sachs de 'Prada' (Anne Hathaway) fent-la directora d'una empresa de moda i amb un estil a les antípodes del de la Miranda Priestley que encarnava Meryl Streep. Robert de Niro, company memorable de Streep a 'The deer hunter' o a 'Falling in love' desplega aquí, en el paper del 'becari senior' Ben Whitaker, una bonhomia  a les antípodes de la veterana Miranda Priestley i, com a becari, una serenitat que li hauria fet molt de bé a l'estressada Andy Sachs de 'Prada'.

Pel que fa a la tensió dramàtica, és perfectament descriptible, tret d'algunes espurnes puntuals. Cap al final hi ha moments on potser passareu vergonya aliena, i, periòdicament, la guionista i directora s'encarrega de recordar-nos que no hi ha un affaire en potència entre De Niro i Hathaway. Com ho fa? Amb l'oportuna intervenció de Rene Russo, amb qui De Niro va desenvolupant una molt modesta i instrumental trama secundària. El públic més gran de sis anys fins i tot agraeix aquesta sirena d'emergència que va sonant al llarg de la pel·lícula (niii-nooo-niii-nooo): no us penséssiu pas que això és un film del Woody Allen, repeteix Nancy Meyers, la guionista i directora! Tot i que potser ja ho hauríem entès sense sirena.

En fi, fàbriques convertides en oficines, passejos en SUV pels carrers de Brooklyn, casetes amb escales per fora, papàs i mamàs, criatures i jubilats de luxe, els ulls d'Anne Hathaway omplint la pantalla i Robert de Niro fent d'àngel de la guarda sense baixar de l'autobús. Quan va acabar el film, la meva filla, contenta, em va preguntar si la podíem tornar a veure, la qual cosa no sé si diu més de la filla o del film. Dic no, hauríem de sortir de la sala i tornar a pagar, i són 3/4 de deu de la nit. No m'atreviria a recomanar la pel·lícula, però tampoc la canviaria per uns dibuixos de la Disney.