A la recerca d'un cosmos piadós

El savi Rafael Argullol¹ deia en un llibre que ja vaig glossar, un recull d'escrits sobre Blade Runner:

Al hombre se le hace casi insoportable vivir sin sentirse, de una u otra manera, amparado en formas de piedad cósmica. Y esto es tanto así que, en buena medida, su "historia espiritual" se circunscribe a los sucesivos esfuerzos religiosos, metafísicos e incluso científicos por incrustar la existencia en un cosmos piadoso.

Jordi Pujol, Rubert de Ventós, Ferran Requejo, Ferran Sáez, 90% de CDC, mig PSC, el senyor Ramon i la senyora Carme del replà i, fins i tot, Monserrat Nebrera han arribat o són a punt d'arribar a la conclusió que la secessió és l'única solució i/o s'han convençut que el procés és irreversible i no trigarà gaire. Quan els sento penso: no serà un cas més d'humans a la recerca d'un cosmos piadós? ¿No és quasi insoportable el fracàs biogràfic de trenta o seixanta anys dedicats al lema pratià de (més o menys) Catalunya és la nació, Espanya és l'estat? ¿No necessitem un cosmos més piadós en què projectar una sortida al cul-de-sac actual? Resposta: Sí, és quasi insuportable, i sí, necessitem un cosmos més piadós. Una altra cosa és que la sortida existeixi o sigui aquesta.

¹ Rafael Argullol (1988). También Zeus debe caer. Dins Blade Runner. Autors diversos. Barcelona: Tusquets editors.

Estorifai del segon origen

M'encomano a Sant Miquel del Fai per crear l'estorifai literari, un gènere inèdit, consistent a generar semiautomàticament un miniassaig a partir de pensaments semiinconnexos prèviament difosos (emesos, proferits) en una seqüència de piulades pròpies al Twitter. Aquestes breus i concises prescripcions conformen el Manifest Dogma de l'estorifai literari, per si algú s'hi vol adscriure. Heus ací l'Ur-estorifai, construït a partir de 9 piulades meves d'ahir.

Preinscripcions, paraigües, Total Recall i altres herbes

Ha arribat la preinscripció escolar de la meva filla. Terrible. No n'hi ha prou amb tenir 30 punts: si no ets "germà", fill de mestre o d'exalumne, família monoparental, nombrosa, malalt crònic, etc, estàs ben arreglat. Em temo que acabarem en una escola patito, que dirien a Mèxic. Parlant d'infants, la meva filla està que no caga amb el paraigua de Dora l'Exploradora. No és bonic? Per molt que jo li ensenyi a dir paraigua, la resta del món li lloa el seu paraigües rosa de la Dora. Batalla perduda: perquè la meva filla digués paraigua li hauria d'implantar un total recall chip a la persona que la cuida, amb el monotema Paraigua. Bé, podria aprofitar per posar-hi unes quantes esses sonores i pronoms febles, i una subrutina per esborrar puesos i buenos. En diríem total recall catalanator chip. Total Recall, gran pel·lícula. Alguns només recorden que de la panxa de Schwarzenegger (o era del pit de Marshall Bell?) sortia Jordi Pujol en miniatura. De vegades confonc aquest film amb The Running Man, només interessant per alguna escena amb María Conchita Alonso abans de ser embalsamada.

La piulada primigènia de l'Ur-estorifai és aquesta.

Les ONG no són el que eren, però ens queda Softcatalà

Quan les ONG encara no es deien ONG (parlo de la meva adolescència) la gent s'associava i pagava una quota per treballar pels seus objectius socials, polítics o ornitològics, i aquesta era l'única font d'ingressos de l'associació. Dic ornitològics perquè aquest era estrictament el funcionament del GOB, Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa, el grup naturalista i ecologista nascut a Mallorca el 1973. Dic era, perquè el pressupost del GOB ja va passar a dependre en part de les subvencions.

Avui vivim envoltats d'ONG que serien inviables sense la dotació de fons governamentals, amb la dependència política que això comporta, i amb la debacle resultant de l'actual encongiment del pressupost públic. Emmig de la negra nit de les ONG que viuen del pressupost, un colla de pencaires no subvencionats segueix traçant el seu camí, generant nous productes gratuïts per estendre l'ús del català a les noves tecnologies. Em refereixo a Softcatalà, (aquí l'article a la Viquipèdia) una associació de referència que fa un enorme servei als catalanoparlants, no prou reconegut, i que ha estat motor i falca fonamentals per a la situació actual del català a les TIC, inimaginable el 1997 quan aquesta colla majoritàriament masculina va començar.

L'última mostra, el Catalanitzador per al Windows. Espero que sempre ens quedi Softcatalà.

Tenir fills, "vida de parella" i forats negres

Aquest diumenge, Jordi Sacristán¹ a ComRàdio s'esforçava perquè algun convidat o oient expliqués en directe l'impacte de tenir fills sobre la "vida de parella". Amb poc èxit, s'ha de dir. La gent parlava, sobretot, de la seva vivència individual o de la criança conjunta dels fills, però defugia descriure sense eufemismes el tsunami que pot representar l'arribada d'un infant en aquest concepte tan indefinit com "la vida de parella".

Aquesta manca de feedback de convidats i oients ens podria fer pensar que, per a la vida de parella, tenir un fill és com travessar l'horitzó d'esdeveniments d'un forat negre:

Un horitzó d'esdeveniments és una frontera en l'espai-temps per a un observador determinat, més enllà de la qual cap informació, llum inclosa, pot arribar-li.

La resposta implícita a cal Sacristán era: Tenir fills és meravellós. La parella? Bé, gràcies.

¹ Sí, jo pecador, confesso que he pecat en plena Quaresma, sentint en Sacristán una estona. He fet penitència a la tarda, passejant per la platja del Somorrostro, on he realitzat la B.O. del dia, satisfent dotzenes de sol·licituds de turistes que em confiaven càndidament la seva càmera reflex digital de milions de megapíxels. Afortunadament per a tothom, no he sucumbit a la temptació de partir a córrer amb una càmera. He acabat la penitència fotent-me un cafè amb llet a la terrassa del Buenas Migas de la Barceloneta, a 3ºC sota zero i ràfegues de vent de gregal de 25 nusos. Parlant de nusos, veig que alguns turistes i locals anaven gairebé nusos nus per la Barceloneta, seguint el costum quebequès de despilotar-se quan la temperatura puja de -5ºC. Que tingueu una bona setmana.

El Catalanitzador i un residu insoluble

He aplicat el Catalanitzador de Softcatalà al meu portàtil. De fet, estava gairebé tot en català, però encara em faltava posar el català com a llengua d'escriptura, i això és tot el que ha hagut de fer aquesta utilitat.  Però en pot fer moltes més, com expliquen a Softcatalà:

Instal·la els següents paquets oficials d'idioma:
    Windows XP, Vista i 7
    Microsoft Office 2003, 2007 i 2010
    Internet Explorer 6, 7, 8 i 9
Realitza els següents canvis de configuració:
    Configura la llengua de navegació de l'Internet Explorer
    Configura el català com a llengua del sistema
    Configura el català com a llengua d'escriptura

Molt pràctic. Tot i així, encara la barra d'idioma del Windows 7 avisa que la llengua predeterminada és el Catalán (Catalán): residu insoluble i misteriosa redundància. Això no és culpa del Catalanitzador sinó del fet que el paquet d'idioma català de Microsoft no tradueix tota la interfície del Windows. Suposo.

Katalanator: el cyborg que ha vingut del futur a rescatar (o era a exterminar?) el teu connordinador.

Butifarrons i tamales

Pregunta:

El sabor d'uns butifarrons mallorquins, ¿pot recordar a algú els tamales que venien per la calçada de Tlalpan o a prop del metro de Pino Suárez, al llunyà D.F.? Fins i tot, els tamales del otro dia, que una mare reescalfava?

Resposta: 
Afirmatiu. Increïble però afirmatiu.

Melmelada de taronja

Per petició popular, la recepta, adaptada de la que em va passar la meva mare per telèfon.

Ingredients
3 kg de taronges sense pinyol
2,4 kg de sucre
(Naturalment, en podeu fer menys, mantenint la proporció)

Preparació

Pelem molt fines les taronges: els traiem només la pell de color taronja i la posem a part, deixant la pell blanca. Aquesta la pelem després i la llençem: les taronges han de quedar ben netes d'aquesta pellofa blanca. Amb un ganivet o amb una picadora tallem petites les peles de color taronja i les bullim dues vegades 15 minuts (en 250 mL d'aigua per cada kg de taronges) i llencem l'aigua cada vegada.

Dins una olla posem les taronges separades en grills o amb els grills tallats per la meitat. Hi afegim la pell taronja tallada i el sucre, i posem l'olla a un foc moderat o mínim fins que s'ha fos el sucre. Només s'ha de fondre: no s'ha de caramelitzar. Es posa al foc mínim (recomano el foc més petit de la cuina, posat al mínim) i s'espera que bulli. Quan ho fa, es deixa una hora bullint amb la tapadora de l'olla no ben assentada del tot, deixant una escletxa. Teòricament els grills es podrien arribar a desfer durant la cocció, però inicialment queden surant a l'olla. Recomano passar amb moderació la batedora per desfer els grells convenientment a la mida desitjada. No us passeu amb la batedora si no voleu fer un puré de taronges...

Acabada l'hora de bullir, i segons la reducció que hàgiu tingut per evaporació, podeu afegir-hi una mica d'aigua i agitar bé. En aquesta ocasió (3 kg de taronges) n'hi he afegit tan sols 100 mL (i segurament ni calia). Finalment, transferiu la melmelada encara calenta als pots de vidre que tindreu preparats i tapeu-los quan s'hagin refredat bastant.