Sharknego, the film

En aquest film fantàstic escrit i dirigit per Albert Sánchez Guignol, l'actor Yordi Khañas encarna una bèstia, mig home, mig tauró, que malviu dins una font del Guinardó. Un tornado amplificat pel canvi climàtic l'aspira fins a l'estratosfera per descarregar-lo sobre el Quadrat d'Or de l'Eixample. Allà es dedica a esmicolar vitralls modernistes i a queixalar forjats gaudinians, que es dobleguen com culleres d'Uri Geller. Per berenar es cruspeix setanta-dos socis d'Òmnium que passaven per allà i quatre voluntaris de Softcatalà que venien samarretes. El clímax arriba amb un llarg cos a cos amb Pilar Rajola. Quan la bèstia és a punt de devorar la Marianne de Cadaqués apareix al cel un drone israelià, que fa un bucle i un tirabuixó sobre la Pedrera abans de convertir l'home-tauró en salsa bolonyesa.

Una gran pel·lícula de catàstrofes naturals, plena d'acció i entreteniment per a tota la família. Per a espectadors més exigents, Romà McGovern hi veu una revisitació - postmoderna i gore - del mite del Pijoaparte.

Croquetes (de certes parts) de pollastre

Tots tenim un passat (III)

Entre les feines més apassionants d'aquella fàbrica de congelats hi havia la producció de croquetes de pollastre. Periòdicament ens arribaven camions carregats de pollastres plomats d'una cooperativa agropecuària catalana. L'aviram era minuciosament especejat: cames, cuixes, pits i ales, que es venien per separat, congelats i a granel. De l'animal només en quedaven les carcanades i les pells. (No recordo si arribaven amb cap, peus i vísceres.)

Quina part del pollastre diríeu que servia de matèria primera per a les croquetes de pollastre? Potser les sucoses cames? Tal vegada les fibroses pitreres? Les cartilaginoses ales? No amics lectors, les croquetes de pollastre es feien amb les nues carcanades i amb les greixoses pells dels gallinacis! Les carcanades les coïen dins un autoclau i després es congelaven, igual que les pells crues. Després, mig descongelades, carcanades i pells s'introduïen dins una capoladora que les convertia en una pasta fina.

Aquesta massa es barrejava amb llet, farina i substàncies aromatizants (recordo una olor intensa de juliverd), i tot es coïa dins un reactor obert que tenia un agitador en forma d'àncora. Després es deixava refredar i la massa pastosa s'introduïa dins la màquina de fer croquetes. Aquesta màquina mereix capítol a part.

La màquina tenia una petita tremuja per introduir-hi la pasta de les croquetes. Una extrusora generava contínuament 6-8 xurros per sengles tubs del diàmetre adequat, i un mecanisme de biela-manivela tallava amb un fil d'acer els xurros a la mida requerida. Posem que es generessin 6-8 croquetes per segon. Les croquetes queien sobre una cinta transportadora de malla d'acer inoxidable. Així eren dirigides capa a una dutxa d'ou batut, que les deixava ben remullades. (Els ous els batiem nosaltres mateixos amb un túrmix de l'alçada d'una nena de quatre anys.) Acte seguit, les croquetes passaven per una nova dutxa, en aquest cas de pa ratllat, que, per obra de l'ou batut, les arrebossava convenientment. Finalment, la cinta transportadora acabava a l'extrem de la màquina, on un servidor recollia el gènero amb una gran safata de plàstic.

Cada safata plena s'introduïa dins una calaixera ad hoc (una gàbia, en dèiem nosaltres), i, un cop la gàbia era plena de safates, la introduïem amb un toro dins una cambra congeladora a 20 o 30 graus sota zero. Encara al cap d'unes hores haviem de desenganxar les croquetes congelades de les safates i posar-les en cubetes blanques on es venien a granel al públic.

No sé per què, cada vegada que explico això a algú li fugen les ganes de menjar croquetes de pollastre.

El pollastre no és un animal...

La meva filla de quatre anys va anar amb l'esplai a visitar una granja "pedagògica", on va veure una vaca (en singular), una ovella, algun conill i altres animals. En va venir molt contenta. Mentre sopàvem em pregunta: com es diu gallina en anglès? Dic "hen" (després de fer una mica de memòria, francament). I com es diu gall? Dic "cock", obviant altres significats d'aquesta paraula. I jo li pregunto: I com es diu pollastre, confiant que potser coneixia la paraula "chicken"? Resposta: Nooo, que el pollastre no és un animaaal!

Va quedar de pasta de moniato en saber la veritat. Es devia pensar que els pits de pollastre els cullien d'un arbre, ja ben arrebossats amb pa ratllat i juliverd. Vaig aprofitar per dir-li que el conill (sí, com aquell que hi havia a la granja) també es menja, que al menú del restaurant on vaig dinar ahir hi havia conill, i que la seva àvia mallorquina cuina conill amb ceba de tant en tant. Va quedar bocabadada i amb els ulls com platerets. El traumatòmetre es devia descalibrar una mica: el vam tornar a posar zero.

"Late adopter"

El 2003 em van comprar (em van!) el meu primer mòbil, quan ja en tenien tots els senyors Ramons i totes les senyores Carmes del món sencer. Jo esperava que passés com amb el walkman, que es va extingir abans que me'n comprés un, pero no va ser així. El walkman se'n va, però el mòbil es queda, que diria en Capri.

Aquesta setmana m'he comprat un telèfon intel·ligent, o sigui, un ordinador de butxaca d'aquests que tothom acaricia obscenament amb la polpes dels dits. No es pot dir que jo sigui un early adopter d'aquesta mena d'andròmines, però sé que m'hi aficionaré. 

---

Per cert, m'he comprat un mòbil de gamma mitjana, diria jo, un Sony Xperia L, tot en català. Amb un manual en pdf de 132 pàgines, també en català.

Omaha Beach

¿Algú s'ha preguntat alguna vegada per què van batejar Omaha Beach com a "Omaha Beach" i no com a "Mendocino Beach" o "Schenectady Beach"? Tetrasíl·labs a part, no he vist mai ningú que ho expliqui. Ni tan sols l'article wikipèdic corresponent: d'onze mil paraules sembla que no en dedica ni mitja a explicar-ho. Però el simbolisme d'Omaha com a cap de pont se'm va fer molt evident des del moment que vaig cercar aquesta ciutat al mapa dels EUA.

Al marge occidental del riu Missouri (frontera per molts anys entre l'Est i l'Oest), Omaha era el punt de sortida de la ruta d'Oregon (Oregon Trail: diguem-ne el corriol d'Oregon). Milers i milers de pioners, colons i immigrants van sortir d'Omaha cap a l'Oest. Abans, però, calia travessar el Missouri i desembarcar a Omaha. Quan van decidir fer el primer ferrocarril transcontinental, la nova via arrencava d'Omaha i acabava a Sacramento, Califòrnia. Les vies fèrries de l'Est morien a Council Bluffs, Iowa, al marge oriental del riu davant Omaha, i els trens havien de travessar el riu amb ferry, per desembarcar a Omaha i prendre la via transcontinental. Això fins que no es va fer el pont del ferrocarril sobre el Missouri. Centenars de milers d'emigrants van haver d'arribar a Omaha per poder sortir cap a l'Oest amb el First Transcontinental Railroad. El simbolisme d'Omaha Beach és força evident. No és bonic?

Però, com li passava al Kommandant van Heerden, que es feia moltes il·lusions sobre everything else, la meva il·lusió s'ha esvaït de cop quan he sabut aquests dies que l'origen del nom d'Omaha Beach i de la veïna Utah Beach podria ser força més prosaic. Simplement, el general Omar Bradley, que va dirigir les forces de terra des de Normandia fins a Alemanya, tenia dos ajudants: un d'Omaha (Nebraska) i un de l'estat de Utah, i va tenir el "detall" de batejar aquestes platges en honor d'ells. Això ho diu aquest senyor tot citant The Omaha World-Herald. No és exactament una font irrefutable, però ha estat com una galleda d'aigua freda sobre el meu mite omahià.

Encara, però, em sorgeix un altre dubte: si el general Bradley hagués pensat que Omaha simbolitzava perfectament el desembarcament i l'inici de la llarga marxa sobre Berlín, li hauria posat mai aquest nom clau, que havia de ser mínimament indesxifrable per a l'enemic? Deixem-ho estar, però em quedo amb el meu mite.

Una fita per a la Queralt

Fa tres caps de setmana hi va haver una treva de solell entre aquests diluvis inacabables i vam pujar a la Mola. En aquella sortida (us en recordeu, quan dèiem "sortida"?) la meva filla, aquí popularment coneguda pel pseudònim de Queralt, va fer cim per primer cop. No diré que va fer sostre, perquè va néixer a 1.890 m d'altitud, i Sant Llorenç del Munt li cauria una mica Avall. Tampoc puc dir que fos precisament una experiència de solitud, perquè la massa excursionista, de la qual vaig gaudir de formar part, cobria el cim com un acolorit biofilm.

Feia més de deu anys que no pujava a la Mola, per descomptat des d'abans de l'emigració a Mèxic, i recordo que a l'ultima ascensió algú de Cuba m'hi va explicar fil per randa i amb autèntic fervor la Revolució Cubana. Només recordo que a Montcada hi havia un quarter, però no puc recordar que tenia a veure amb Cuba...

A part de les inevitables activitats que sempre es fan a la Mola (mirar cap al Pirineu, que estava nevat -per cert, que se n'ha fet d'aquella taula panoràmica 3D de formigó?; entrar uns nanosegons a l'església romànica, assolellar-se una estona al pati, dinar al restaurant (ja no), comprar una cervesa a preu de canari flauta, portar les criatures a veure els ases), a part de tot això, dic, vaig introduir la Queralt a un concepte muntanyenc essencial com és a la fita. I no em refereixo a la fita en sentit figurat sinó literal: una pila de pedres en equilibri precari que asenyalen el camí, normalment quan, precisament, no hi ha camí.

(Sí, si tingués una circular serraria aquelles cames). 

Val a dir que la Queralt es va emocionar amb les fites. En vam fer mitja dotzena i vam jugar a anar de fita en fita, trobant un camí suposadament inexistent. El que encara no sap ella és que massa sovint no hi ha ni tan sols fites, o que de vegades cal oblidar-se d'elles i fer el teu camí.

Pits de pollastre recongelats

(Tots tenim un passat - II)
Com a fàbrica de congelats que era, aquella empresa tenia unes cambres criogèniques a -20ºC i -30ºC, on entràvem a ple estiu amb un toro i una calaixera plena de safates de productes per congelar. El salt tèrmic era de +30ºC a -30ºC, és a dir, 60ºC. O més. En posàvem un abric de feina i uns guants, però tot i així el canvi era espectacular, i mai he tornat a experimentar un contrast tèrmic com aquell. Així congelàvem hamburgueses, croquetes, cames i pits de pollastre d'una coneguda cooperativa agropecuària catalana, i altres biomasses convenientment processades.

Precisament d'aquest processament volia parlar. Amb els pits de pollastre i altres peces que no recordo es practicava una enginyosa tècnica de recobriment amb gel. Després de tenir-los unes hores a la congeladora, trèim els filets, els despreniem de les safates i els posàvem en remull en aigua a 0ºC. Què passa quan poses un sòlid a -30ºC dins aigua a zero 0ºC? El sentit comú i el 2n principi de la termodinàmica estableixen que el cos fred (pit de pollastre) s'escalfarà i el cos calent (l'aigua) es refredarà, tendint a l'equilibri tèrmic. Però l'aigua estava a la seva temperatura de congelació i, per tant, només podia cedir calor glaçant-se. Efectivament, la capa d'aigua entorn de cada filet es glaçava sobre el pollastre, formant una capa de gel lluenta com el vidre. L'aspecte era espectacular, tot i que després perdia una mica perquè s'entelava en contacte amb l'aire. Amb aquesta operació perfectament intencionada el producte guanyava pes (aigua, per suposat) i aparença.  Potser també evitava que la carn de pollastre congelada s'assequés superficialment durant el seu emmagatzematge.

I després la gent es pregunta per què els congelats porten tanta d'aigua...

Pràctica comuna
En aquella època meva de vitrificador de piteres de pollastre (això diuen a Mallorca quan no diuen petxugues de pollo) faltaven uns dotze anys pel naixement del primer cercador web, i disset pel Google. Bé aquest matí,  i gràcies a aquest últim, en un minut o dos he vist que aquesta pràctica és força comuna, i que en anglès es diu ice glazing. Per exemple, aquí tenim unes esplèndides Ice Glazed Boneless Skinless Chicken Breasts, que és exactament el que nosaltres produíem.