L'origen català de l'origen mexicà d'una empresa catalana

Sara Lee posa a la venda Bimbo SA, la coneguda empresa de pa de motlle nascuda a Catalunya i amb seu a Barcelona, tot i la seva compra fa uns anys per Sara Lee. L'ARA en donava compte diumenge passat, i en un apunt breu que acompanyava la notícia principal titulava: L'origen mexicà d'una empresa catalana. Deia l'ARA: "La primera Bimbo que va existir al món va ser l'empresa mexicana del mateix nom, que va néixer el 1945...". És així, però l'ARA feia curt en la recerca de les arrels de Bimbo. Si el Bimbo catala té arrels mexicanes, el Bimbo mexicà té unes arrels familiars catalanes inqüestionables. El patró i fundador de Bimbo és Lorenzo Servitje Sendra, un mexicà fill de catalans emigrats a Mèxic.

Bimbo ha publicat en un opuscle (pdf) detalls de la història de l'empresa, alguns dels quals extrec tot seguit. El pare de Lorenzo, Juan Servitje ja va patentar el 1918 a Mèxic una màquina de fer panets i el 1928 va fundar la pastisseria El Molino. El 1945, Lorenzo Servitje, junt amb altres persones (la majoria, aparentment, familiars i/o d'origen català: Jaime Jorba, Jaime Sendra, José T. Mata, Alfonso Velasco i Roberto Servitje; foto aquí) va fundar Bimbo. L'única referència (indirecta) als orígens catalans dels fundadors de Bimbo que es fa a l'opuscle és que els primers anuncis de Bimbo es van inspirar en la publicitat que la pastisseria El Molino feia "en el periódico catalán El Poble Català de la Ciudad de México". No sabia que tal cosa va existir! Podeu veure un exemple d'aquesta publicitat dins l'opuscle de Bimbo, exactament aquí (pdf).

L'ARA, doncs, podria haver parlat de L'origen català de l'origen mexicà d'una empresa catalana. Per cert, Bimbo de Mèxic és un possible comprador de l'actual subsidiària de Sara Lee, Bimbo SA, com bé indicava l'ARA.

Amb una mica més de documentació, explicaríem que Lorenzo Servitje Sendra defensa posicions polítiques i religioses que podríem qualificar d'integristes, i que en diverses ocasions ha influït poderosament, per dir-ho suau, en els continguts dels mitjans de comunicació, tot fent servir el seu poder com a comprador de publicitat als mitjans audiovisuals.

Complementarietat còsmica de mallorquins i navarresos?

La insularitat produeix efectes curiosos. Els mallorquins tendeixen a pensar que tot el que els envolta és endèmic, exclusiu de l'illa, ja siguin les "persianes mallorquines" (presents, segurament, a mitja França i a tot el mediterrani europeu), el "porc mallorquí" (porc negre, present en diverses latituds mundials) o, fins i tot, el porc a seques. El meu professor de Biologia del batxillerat, un jesuïta mallorquí bastant peculiar, a més d'anticatalanista furibund, ens va contar que en un viatge d'estudis a València (posem que fos als anys cinquanta o primers seixanta) varen fer una visita a una explotació agrícola. En veure els porcs un alumne mallorquí va exclamar atònit: O hi ha porcs, a València? Aquesta peculiar "O" mallorquina (un altre endemisme universal?) expressa sopresa o incredulitat a l'inici d'una interrogació, i els mallorquins de soca-rel també la fan servir quan parlen en castellà: O hay cerdos, en Valencia? (De fet, així ens ho va explicar el professor de Biologia.) Aquest candidat a batxiller es pensava que de porcs només n'hi havia a Mallorca!

En un sopar mallorquí d'aquest estiu, i aprofitant la presència d'una amiga navarresa, vaig gosar comparar "els mallorquins" i "els navarresos", segurament animat per un consum excessiu de vi Macià Batle. Si els mallorquins pensen que tot el que els envolta és endèmic de l'illa, els navarresos creuen sincerament que les coses seves són universals o, almenys, mundialment conegudes. Et parlen com si tu ja sabessis què és la Javierada, la villavesa (denominació popular dels autobusos urbans de Pamplona), el cardo, la borraja, o les magras con tomate. Potser és un efecte colateral dels sanfermines, que sí que són mundialment coneguts.

Curiós antagonisme que, amb l'ajuda d'una altra ampolla de Macià Batle, ens faria creure en una certa complementarietat del caràcters mallorquí i navarrès, si és que tals coses existeixen.

Retorn a s'Arenal

Abans dels meus deu anys, la platja hotelera de s’Arenal, a uns quinze quilòmetres de Palma, era el paradís on vaig conèixer el mar i on l'únic motiu de pes per sortir de l'aigua era córrer cap al passeig quan passava la camioneta de gelats de Mr. Whippy.

Durant la meva llarga i brava adolescència mallorquina s'Arenal era l’antítesi del nostre ideal d'aleshores, que podríem denominar "ecosocialista avant la lettre": únicament era admissible banyar-se en pilotes i en una cala verge, sempre que només fos accessible després de tres hores de trescar a peu per la Serra de Tramuntana (verbigratia: Cala Codolar). Òbviament, a s'Arenal no es complia cap de les condicions esmentades. Cal dir que tot això era molt poc socialista: al cap i a la fi eren les socialdemocràcies sueca i alemanya i el laborisme anglès qui havien afavorit -si no provocat- la democratització del bany a la Mediterrània, a costa, com el seu nom indica, del litoral mallorquí.

Arribat a Catalunya, però, vaig comprovar que s’Arenal era molt millor que la major part de platges en un radi ja no de quinze quilòmetres de Barcelona, sinó de trenta, cinquanta o, potser, cent quilòmetres del Cap i Casal. Això, junt amb la carència de sobrassada artesanal i de galetes d’Inca, va ser un dur assaig d’expatriació, precursor, tanmateix, del meu feliç periple mexicà de la primeria d’aquest segle. Pel que fa a les platges de Catalunya, durant anys la meva apreciació era: Bé, per als catalans (que no han vist coses que no creurien) ja està bé aquesta platja o cala, però jo no estic disposat a fer cent quilòmetres i cues a la carretera per banyar-me en un lloc com aquest. El fet que recentment m’hagi banyat a Blanes o a la platja del Somorrostro demostra que la meva òptica balneària d’ara és més modesta.

Aquest estiu he tornat a s’Arenal tres vegades, per qüestions pràctiques:  continua sent una bona opció per a un bany de tarda a uns vint minuts de Palma, especialment si portes una nena de dos anys. A partir de les sis de la tarda la platja és gairebé buida. (Els “estarangers” comencen a sopar i els aborígens podem gaudir del bany i de la vista del perfil del Galatzó.) I a les nou o a les deu del vespre, després d’eixugar-te i vestir-te, encara pots sopar a un preu més que raonable en un dels restaurants de la zona.

Quatre pinzellades que no confirmen ni desmenteixen cap de les versions de s'Arenal: a) La camioneta de Mr. Whippy fa segles que no passa per despatxar els seus cremosos gelats d’aixeta. b) Al passeig ja no hi circulen cotxes, també des de fa temps (lloat sia Déu, però vigila que no t’atropelli un biciclista o triciclista, o una gal·lera). c) L'aigua no és tan clara, ni de molt, com a altres llocs de la costa, però, ho havia estat mai? d) Els accents eslaus han irromput a la banda sonora anglogermànica de la zona. e) Les dutxes, són millors les del Somorrostro. f) Joves alemanys segueixen practicant el bell art de l'Eimersaufen: beure comunitàriament sangria o cervesa d'un poal, mitjançant unes canyetes extrallargues, compartint també, segurament, les baves.

Tres setmanes sense xarxa

La vida sense xarxa és possible. Però improbable, hauríem de dir. He passat tres setmanes de vacances i sense internet: un grapat de missatges de correu sense contestar (encara per comptabilitzar les amistats perdudes); centenars de piulades sense llegir. En aquest temps de sequera twittera he guanyat dos seguidors, una mitjana comparable a la dels periodes piuladors, la qual cosa m’encoratja a seguir piulant amb l’esportivitat habitual (l’important era partuitcipar?).

Notícies dels xuetes

En la meva adolescència mallorquina uns versos burletes deien:

En Picó picava,
en Miró mirava,
en Valls amb sa bandera
i tots es xuetons darrera

Aquesta glossa esmentava tres dels quinze cognoms xuetes, és a dir, dels llinatges que identifiquen els descendents dels jueus conversos i secularment estigmatitzats de Mallorca, uns cognoms que fora de l'illa no tenen aquesta connotació. Anys després m'he adonat que aquest Valls amb sa bandera i tots es xuetons darrera devia fer referència a Rafael Valls, el rabí (criptorabí, hauríem de dir) que fou cremat viu per la Inquisició el 1691, en descobrir-se que ell i altres xuetes practicaven encara la religió dels seus avantpassats. Aquest terrible i vergonyós episodi va ser novel·lat per Carme Riera a Dins el darrer Blau, però hi ha un document infame de l'època que en dóna compte: La fe triunfante en cuatro autos (pdf i altres formats) del jesuïta Francisco Garau. Un dels passatges més coneguts és aquest, en què Garau es recrea en l'execució (faig curt) de Valls a la foguera:

Mientras llegó solo el humo, era una estátua; en llegando la llama, se defendió, se cubrió y forcejó como pudo y hasta que no pudo más. Estaba gordo, como un lechonazo de cría y encendióse en lo interior de manera, que aun cuando no llegaban las llamas, ardían sus carnes como un tizón y rebentando por medio se le cayeron las entrañas como a Judas.

Una mostra de la prosa florida del pare Francisco Garau, S.I., una bèstia que segurament va viure al mateix edifici on jo vaig estudiar el batxillerat. Recordo haver llegit aquesta citació en algun altre lloc, probablement en un text de Baltasar Porcel. Fa poc, el Govern Balear sortint va fer un homenatge a les víctimes d'aquells autos de fe. 

La notícia d'aquesta setmana ha estat que Nissim Karelitz, president del tribunal rabínic de Bnei Brak (Israel), i un dels rabins ortodoxos més respectats ha reconegut els xuetes com a jueus. Segons El País, Karelitz ha determinat que són jueus autèntics i que no els cal la conversió al judaïsme per a ser-ho. Podríem pensar que això és una qüestió més o menys bizantina, però, de fet, segons la Llei israeliana els jueus tenen dret a fer aliyyà, es a dir a emigrar a Israel i obtenir-ne la ciutadania. Per aquest motiu i per motius religiosos, la qüestió de qui és jueu ha estat objecte de legislació, de polèmiques i de plets. Si voleu fer un màster sobre aquest tema podeu començar per aquest article de la Wikipedia: Who is a jew? (Parafrasejant Woody Allen: l'he llegit en un minut, parla dels jueus.) El reconeixement rabínic, implica que els xuetes poden fer aliyyà? Així, directament? No queda clar a l'article. No entro en el tema de si cap d'ells té la intenció de fer-ho.

Un dels protagonistes d'aquesta història és Nicolau Aguiló, un xueta que es va convertir al judaïsme (l'únic cas contemporani de què he sentit parlar), va emigrar a Israel i ha arribat a ser rabí. El seu nom és ara Nissan Ben-Avraham. Va aparèixer, per cert, en un dels episodis d'Afers exteriors a TV3. El 2010 va ser notícia com el primer descendent de conversos que tornava a Espanya a servir com a rabí: Spain gets rabbi with Marrano roots for first time since Inquisition, a Haaretz.

A l'article d'El País s'esmenta l'endogàmia que pràcticaven els xuetes, en part, forçada, fet que no esmenta Andreu Manresa. (Recordo el disgust d'una senyora de l'edat de la meva mare perquè cap a l'any 1980 un fill seu va tenir una nòvia xueta). Entorn d'aquesta endogàmia l'equip de recerca d'aquest blog ha fet una treball de camp impressionant, que espero presentar en un proper post. Que ningú s'impacienti.

Onomàstica creativa i recreativa

Aquest cap de setmana l'emissió de Catalunya Informació ha estat rica en onomàstica creativa i recreativa. Així, al president de la UE, Van Rompuy (seria aprox. "Fan Rompoi"), l'han batejat "Van Rompei". Dissabte, el músic Richard Strauss es va convertir en "Ràikhart" Strauss. Oh, Rijkaard Strauss! Un genial encreuament entre el futbol holandès i la música alemanya. Diumenge una ànima piadosa els devia corregir.

Més enllà de l'onomàstica, els qui em seguiu al Twitter, haureu vist que la pronunciació del nom del setmanari News of the World a Catalunya Informació també ha donat molt de sí. Pronunciar "the World" com "dé guol" és una patent submissió a la peculiar fonètica del castellà, fet que hauria de resultar sorprenent en una emissora com aquesta. Hi han sonat, també, altres variants fonètiques, segons el locutor o l'hora del dia, algunes no tan extremes.

Adéu d'Anna Grau a l'ARA

Anna Grau ha partit peres amb l'ARA. Ho ha explicat a l'E-noticies. (Què fotuts que estem si per assabentar-nos d'alguna cosa hem d'anar a parar a aquest, diguem-ne, diari web). M'uneixo al condol del club de fans per tan sensible pèrdua. Sense compartir alguns dels seus punts de vista, m'agradava llegir les seves contraportades dels dimarts a l'ARA, i seguiré subscrit als seu blog. He intentar rescatar unes quantes piulades meves al Twitter que m'acreditarien com a aspirant al club de fans a qui he donat el condol, però no les he pogut recuperar.

Tanmateix, us recomano llegir detingudament l'article que li han censurat (doc) a l'ARA. Us quedareu amb el dubte de si cap diari del món occidental li hauria publicat aquest escrit sobre "la negra sense orgull" amb qui va tenir una topada a l'autobús. (Potser canviant la paraula "negra" per "catalana" ho podria publicar sense problemes a qualsevol diari espanyol, però aquest no és el tema). Tan de bo hagués enviat aquest article a l'ABC: potser els lectors d'aquest diari ja no la podrien llegir, però els de l'ARA la seguiríem trobant els dimarts a la "Contra".