 |
| Main Street, Houston. Google Street View. |
Al 2007, un vol regional de Continental ens va portar de Mèxic a Houston per a un cap de setmana de tres dies. Portàvem una
guia-totxo dels restaurants de Houston i la il·lusió de conèixer personalment la Lucy, l'esquelet
australopitec de tres milions d'anys que per primer cop havia sortit d'Etiòpia.
També
tenia a l'agenda una visita mèdica en una clínica urològica de la
ciutat. (Per cert, si vius lluny de la casa pairal, truques a ta germana
i li dius que aniràs al metge a Houston és possible que s'espanti i
l'hagis de convèncer que -encara- no estàs com la Rocío Durcal o Jurado,
qualsevol de les dues, quan van anar a atendre's, precisament, a
Houston.)
Aquella
clínica devia ser molt bona, perquè si arribaves tard a la cita la
perdies i et clavaven prop de 100 dòlars. De camí cap a la consulta al
volant del Dodge Caliber de lloguer, per aquelles autopistes urbanes em
sentia com Bill Paxton empaitant tornados amb Helen Hunt. Però em vaig
equivocar de camí. Vam perdre mitja hora, fins que vam arribar al gratacels on hi havia la clínica. La
vam tallar justa, però no ens vam haver de retratar. De moment, és
clar.
Realment,
la clínica devia ser molt bona, perquè al vestíbul hi havia un cartell
proclamant que l'altre any havia estat nomenada de les millors clíniques
urològiques dels Estats Units. Bé, entrevista amb el metge, fluxometria,
mostra d'orina, mostra d'esperma, ecografia de bufeta, tacte rectal:
aquell tipus de coses que mai deixaries de fer en un cap de setmana als
Estats Units. Insisteixo que devia ser molt bona aquella clínica perquè
la fluxometria, només la fluxometria, va costar prop de dos-cents dòlars. Per
dos mil dòlars (i per menys)
pots comprar un fluxòmetre urològic: amb una setmana o dues devien amortitzar l'aparell.
Però
la prova estrella era una anàlisi FISH de defectes genètics en els
espermatozous. Si pixar dins un embut ja sabem què costava, que podia costar aquesta altra prova? Ho deixarem aquí. Em van
detectar un percentatge baix de defectes, que no els va semblar
important, però em van recomanar d'anar a veure un "conseller genètic".
Va ser com l'acudit del metge que et diu
hágaselo mirar esto, hágaselo mirar. Tot i el
detall
del conseller genètic, me'n vaig tornar a casa amb diagnòstics i prescripcions importants, i em vaig estalviar una operació que m'aconsellava
un especialista mexicà. El preu va ser sagnant. Encara dol.
Sortint de la clínica, vam fer parada i fonda a un
deli. L'entrepà que hi vaig
menjar va ser extraordinari, una delícia. Ara em figuro que era de pastrami
amb pa de sègol, però no ho sé. En aquell
moment desconeixia completament què era un deli. De fet, com qui despatxava era
clarament indostànic, vaig pensar si deli no tindria a veure amb Dehli.
De traca i mocador, o de
Cuando era feliz e indocumentado.
La
meva semialfabetització en el món jueu dels últims anys m'ha permès
conèixer l'origen i el significat cultural dels delis a Nova York.
Aquí en parlen.
Curiosament, el 2008 vaig ser a Nova York i seguia sense saber res
d'aquests restaurants, de manera que no hi vaig posar els peus. Si hi
torno hauré d'anar al
Katz Delicatessen. Però que ningú em parli de
metges!
----
Houston a Cartes de Mèxic:
Tot esperant Houston
Tot això era nostre
Foment americà de la lectura
