Queden noms lliures per a col·lectius sobiranistes

Se n'han creat tants els últims anys que l'activista català assedegat de col·lectius podria pensar que ja se n'han esgotat els noms. Però no! En queden uns quants de lliures. Anem a pams. Els col·lectius poden tenir noms de persona o de lloc. Si tenen nom de persona, hi ha dues opcions: poden ser figures medievals eclesiàstiques de Catalunya (preferentment mortes), o poden ser presidents dels Estats Units (ja traspassats, exclusivament) o, en el seu defecte figures eminents o de culte de la història contemporània d'occident, també finats. Si són noms de lloc, poden tenir una relació molt remota amb el procés català, però un pedigrí centreeuropeu o bàltic serà imprescindible. L'excepció: un nom molt local però impactant del domini lingüístic català pot marcar la diferència.  Els flaires balcànics no són recomanables [@CollectiuMostar? No fotem.]

Dit això, suggereixo alguns noms de col·lectius que invito a formar, i la seva no menys suggerida missió fundacional:

El @CollectiuBalfour va a la cerca d'una potència mundial, preferentment la GB o els EUA, disposada a declarar que veu amb bons ulls la creació d'una llar nacional catalana a Catalunya. Format pel sector #sionistanoésuninsult, els seus membres són tan pocs que cabrien dins un taxi, però han instituït el Premi Balfour Catalunya.

El @CollectiuBétera format per valencians 'panca' del morro fort instal·lats a Catalunya (o no). Estan tan convençuts que la mecànica històrica ens porta inexorablement a la independència, que ja emulen altres col·lectius publicant les notícies en anglès. En aquest cas no és per convèncer ningú, és per compartir amb el món sencer l'alegria de la imminent victòria.

El @CollectiuIvyLeague és meritocràcia catalana exiliada en busca, precisament, de meritocràcia. O sigui: molt lluny d'aquí. Han estudiat a les millors universitats dels EUA i en lloc d'escriure un blog tipus Lo Ruc de Formentor, que també ho fan, han decidit pilotar la independència de Catalunya des del sofà d'una casa georgiana o des d'un apartament de l'Upper East Side. Fins i tot des d'un piset de Queens.
 

El @CollectiuPétain està format pels hereus ideològics (i alguns de biològics) del Vichy catalán que Ernest Lluch i/o L'Avenç van retratar (no he estat capaç de trobar-ne els textos). Una part del col·lectiu viu un exili daurat a Madrid, fent teatre, criant infants a la setantena o supurant bilis i llard des l'equivalent madrileny d'El Rey de la Gamba. El seu missatge sobiranista és molt simple: Espanya és sobirana.

 @CollectiuArafat Noucentisme? Prat de la Riba? Classes mitjanes catalanistes? Casa i hortet? Pujolisme independentista? Bengurions catalans? No parleu d'aquesta púrria burgesa, sexista i colonialista als membres i a les membres del Col·lectiu Arafat. La seva lluita és un altra: la ROPC, la República Okupa i Palestiniana de Catalunya.

Només una petita mostra. L'onomàstica col·lectivista és infinita.

Un nom que no es pugui traduir

Conec dos homes que es diuen Oscar perquè els van voler posar un nom "que no es pogués traduir". Això, dit així, és una frase força enigmàtica. D'una banda, qui voldria traduir un nom? De l'altra, hi ha noms que no es poden traduir? En un dels casos, la seva mare m'explicà, específicament, que no volien que els avis de la banda "castellana" de la família traduïssin un nom català que li posessin al nen: li poses Albert i l'abuelo li acaba dient Alberto, o Beto si és mexicà. Suposo que aquesta diguem-ne homonímia onomàstica pot estar motivada per raons aproximadament contràries: cercar un nom que no sembli català sense deixar de ser-ho.

L'altre Oscar no em va aclarir l'enigma. La cosa va quedar en "un nom que no es pogués traduir...", mentre em mirava amb enigmàtica complicitat. Com que sóc una mica aixafa-guitarres i mestretites, li vaig objectar que Òscar en català és o oberta i accent obert, i amb o tancada i accent tancat en castellà (Óscar). L'enigmàtica complicitat es va esvair esmediatament. I aprofito per dir que fins aquí, intencionadament, no havia accentuat el nom.

Suposo que l'efecte "nom que no es pugui traduir" deu explicar en part la proliferació als parcs infantils del Vallès de noms com Martina, Paula i Carla, però també Jan o Arnau, que tenen traducció però segurament és menys evident i automàtica.

À propos de Tumbalalaika

Tumbalalaika podria haver estat una cançó de la meva època kumbaià. Recordo que figurava al cançoner Cançons (o era Cantem?) però es veu que a l'agrupament escolta i pancatalanista (i no són insults) que jo anava no la devia saber ningú. Se m'acaba d'ocórrer que Xesco Boix o Jaume Arnella la devien cantar. Parlo dels dos perquè només els havia sentit en un disc en què cantaven junts. Jo crec que vaig arribar a pensar que eren la mateixa persona. Potser per això he hagut de consultar unes quantes vegades quin dels dos ha sobreviscut a l'altre. Aprofito per notar que el silenci a la Viquipèdia sobre la mort de Xesco Boix és clamorós.

Una mica de cerca i, efectivament, aquí teniu Xesco Boix cantant Tumbalalaika. Enllaç directe a la cançó:

Una versió que no m'agrada gaire. La tornada, encara. Tenint a mà la traducció de la cançó i havent-me molestat a descodificar una part del text en jiddisch, em quedo amb l'original d'aquesta cançó dels jueus de Rússia. En el següent vídeo la canten Pete Seeger i Ruth Rubin, aquesta, autora d'una història de la música folk jiddisch. Un document curiós, aquest vídeo, que rarament hauríem vist abans de tota aquesta bogeria del web:

Però no ha estat cap de les dues versions la que m'ha captivat, sinó la de Karsten Troyke, el fantàstic cantant jiddisch berlinès, i Suzanna.  Escolteu aquesta versió, més "rumbosa" i "oriental", diria jo.

Fa uns mesos vaig comprar a la gran botiga virtual el disc (sí sí, el CD!) Yiddish Troubadour de Krasten Troyke i Suzanna. És un recull de vint cançons de diferents discos i estils del cantaire. A la mateixa comanda, The Slave, la versió anglesa de l'original en jiddisch de la novel·la d'Isaac B. Singer, traduïda per ell mateix i algú altre. Amazon seria realment addictiu si no fos que aquests temps no són per tenir gaire addiccions que no siguin de franc.

La mare de totes les el·lipsis

Cercant informació sobre els jueus de Tessalònica m'he topat amb l'article de la Gran Enciclopèdia Catalana dedicat a la ciutat. Heus ací tota l'enciclopèdica referència als jueus de Tessalònica dins l'article:

Sota el jou otomà, la metròpoli decaigué ràpidament i adquirí una nova població, preferentment turca i hebraica (actualment encara hi viuen uns pocs habitants sefardites, restes d’una colònia molt considerable).

Això és tot, molt poca cosa per a una ciutat que abans de la Primera Guerra Mundial tenia un 60% de població jueva, uns 80.000, la major part sefardites. Llegint l'article de la GEC el lector podria arribar a creure que la colònia jueva simplement es va evaporar. Però no, i aquí la GEC va fer una injustificable el·lipsi. A començament del 1941 vivien a Tessalònica uns 56.000 jueus, la majoria sefardites, 50.000-54.000 dels quals (varia una mica segons les fonts) van ser deportats i exterminats pels nazis a Auschwitz. M'agradaria saber qui, com i amb quines fonts va redactar l'article de la GEC. Ignorància? Indiferència? Mala llet?

La Wikipedia en anglès té un article força extens dedicat expressament als jueus de Tessalònica: History of the Jews of Thessaloniki. Un detall: les sinagogues Katallan Yashan (Catalana Vella) i Katallan Chadash (Catalana Nova). Aquí en parlen una mica, tot i que no citen les fonts. Però per conèixer detalls de la Tessalònica jueva que va enlluernar Ben Gurion el 1911, i també de com l'Holocaust va arrasar la comunitat sefardita de Tessalònica, us recomano aquest article de Haaretz: No other Jews like them.

Their legs in nylon stockings...

Cap al final de Shosha, la novel·la d'Isaac Bashevis Singer, el narrador i protagonista passeja pels carrers de Varsòvia pocs dies o setmanes abans de la invasió nazi. És amb tota probabilitat l'estiu del 1939 i la ciutat segueix vivint intensament, malgrat el que pot succeir en qualsevol moment. O precisament per això. Varsòvia no s'atura i, per exemple, el narrador segueix admirant les cames de les senyores. De la versió en anglès: Their legs in nylon stockings still promised the never-realized delights.

És anecdòtic, però cal precisar que si aixo és Varsòvia, estiu del 1939, les dones no poden portar "nylon stockings". Ni els homes. Les mitges de niló es van inventar als Estats Units, on es van posar per primer cop a la venda l'1 d'octubre de 1939¹, exactament un mes després de la invasió alemanya de Polònia. Sembla impossible, doncs, que les dones portessin mitges de niló a Varsòvia abans de la invasió alemanya.

És curiosa aquesta confusió, perquè Singer degué viure com a emigrant a Nova York el furor desfermat per l'aparició de les mitges de niló, i hauria d'haver recordat que tal cosa no havia passat a la Polònia de preguerra. Però, esclar, a diferència d'Aaron Greidinger, Singer va fugir molt assenyadament de Polònia el 1935, i els últims dies d'aquella Varsòvia només se'ls podia imaginar.

¹ Aquesta estrena mundial va ser a Wilmington, Delaware, on la companyia DuPont tenia una fàbrica de mitges. La venda generalitzada als EUA no va començar fins al maig del 1940.

Tanca sa pòe(r)ta

La meva filla, que a casa i a l'escola ha après un català central més o menys estàndard, el Nadal passat a Mallorca va començar a introduir el mallorquí a la seva vida. I ho va fer repetint amb to un pèl burleta una frase que l'àvia de Mallorca diu sovint, sobretot a la cuina: "Tanca sa porta". Notables, tot i que exagerades, les modulacions de la o. I l'afebliment de la erra...

Mitjans catalans sobre Harvard: ignorància o mala fe?

Des del 13/08/2013 a les 12:36 una notícia amb notables errors o inexactituds penja del web de l'ACN, i ha estat reproduïda amb entusiasme i escàs esperit crític per altres mitjans, i, no cal dir-ho, per nombrosos tuitaires. Fins i tot sembla que la font no és l'ACN, perquè El Singular Digital data la notícia el 12 d'agost, un dia abans. El text de l'ACN comença així:

Catalunya podria ser un nou estat el 2025, segons un article de la Universitat de Harvard [...] Barcelona (ACN).- L'Institut de Política de Harvard, el Policy Mic, ha publicat al seu web un article que situa Catalunya com a nou estat el 2025...

Amb una mica de fact checking, hauríem de reduir l'anterior paràgraf a:

Catalunya podria ser un nou estat el 2025, segons un article de PolicyMic

(L'article citat és aquí.) Anem a pams.

1. Aquesta cosa "de Harvard" es diu Policy Mic? 

No. Es diu PolicyMic, tot junt, però mantenint la M majúscula de Mic.

2. PolicyMic és un "Institut"?

No, PolicyMic no és cap institut. És un plataforma web de publicació i comentaris en línia sobre política, on els usuaris van adquirint dret a publicar conforme els seus comentaris i escrits quanyen més punts dels lectors. PolicyMic pertany a l'empresa Mic Network Inc. Podríem dir que PolicyMic és una revista en línia 2.0. Detalls.  Vegeu aquí les condicions del servei.

3. PolicyMic és l'Institut de Política de Harvard? 

I ara! Si no és cap institut com pot ser l'Institut de Política de Harvard?

4. L'Institut de Política de Harvard... existeix?

Sí, hi ha l'Institute of Politics at Harvard University (IOP). És possible que s'hi referissin, però, hi insisteixo, l'IOP no és el PolicyMic.

5. PolicyMic pertany a l'Institute of Politics de Harvard?

No consta que PolicyMic pertanyi o estigui governat per l'IOP. Tres pàgines web de l'IOP esmenten PolicyMic, dues d'elles per comentar que l'institut atorga el 2013 una beca perquè un graduat faci una estada a PolicyMic (com en moltes altres institutucions externes a l'IOP). L'estada d'aquestes beques (Director Internships) és de 8-10 setmanes a temps complet. La tercera citació de PolicyMic al web de l'IPO és completament circumstancial. D'altra banda, a la Harvard Kennedy School (escola de government) de Harvard hi ha una única referència a PolicyMic, i no és per proclamar l'afilició d'aquest servei a l'escola.

6. El PolicyMic pertany en absolut a la Universitat de Harvard?
Sembla que no. Hi ha 610 pàgines al domini harvard.edu que esmenten PolicyMic, però una revisió dels resultats de Google no permet concloure una vinculació. PolicyMic no ho diu a les pàgines "About us" (seria per proclamar-ho als quatre vents). L'únic que diuen és: PolicyMic was founded in New York City by recent Harvard and Stanford grads Chris Altchek and Jake Horowitz. Atenció, redactors de notícies: "Ha dit Harvard" no equival a "És Harvard".

7. L'article situa Catalunya com a nou estat el 2025?
Només en condicional, com diu l'ACN al titular.

En resum, la concentració de mala informació és aclaparadora en aquest text inicial de l'ACN. Crec que seria el moment de citar Dashiel Hammett, per boca de Sam Spade:

"I was reading a sign high on the wall behind the bar:
ONLY GENUINE PRE-WAR AMERICAN AND
BRITISH WHISKEYS SERVED HERE
I was trying to count how many lies could be found in those nine words, and had reached four, with promise of more..."

Qui és el geni darrere el text de l'ACN? 

Difusió pel Twitter
Alguns tuitaires, inclòs algun mitjà, ha tirat pel dret, a partir de titulars periodístics, amb piulades com aquesta: "Harvard situa Catalunya com un possible Estat independent al 2025" (això, de fet, és un titular de El Singular Digital!) molt redifós per tuitaires individuals. Nació Digital fa un titular de la mateixa categoria. És increïble. Suposem que PolicyMic fos, realment una revista de Harvard, i que l'autor de l'article, Justin Pottle, fos un professor de Harvard. Tot i així seria molt bèstia dir que Harvard diu tal cosa. Seria l'estudi o l'opinió d'aquell professor en particular o de la revista. La Universitat de Harvard com a institució s'expressa, suposem, a través de la seva rectora o dels seus òrgans de govern. Però és que PolicyMic sembla que no és (ni és de) Harvard!
.
Cal dir totes aquestes obvietats? Sembla que sí, i això és una de tantes coses que em confirma que la premsa digital sobiranista, i, no en parlem, el Twitter són plens de wishful thinking, tot i que en aquest cas thinking seria a gross overstatement. O estaríem parlant de mala fe?