M'ha arribat un RT

Al Twitter m'ha arribat un RT d'un senyor que diu que el 25-N votarà un partit que defensi l'estat d'Israel. La prova que els israelians no són tan rucs és que no en trobaries un de sol que digués: "Votaré a la Kenésset un partit que defensi Catalunya". #Meleixugo que no.

Obres o decorats?

Dono fe que en aquest precís lloc de Catalunya, on hi ha l'estació dels FGC que segurament porta més anys començada i mai acabada, des de fa unes setmanes hi ha novetats: dos contenidors-oficina/magatzem, una caseta amb un vigilant i, almenys, un WC d'obra. 

 (Perdoneu la qualitat de la foto, és la càmera d'un Nokia 113.) El conseller Recoder ha anunciat que es reprenen les obres per acabar el 30% que queda per fer: petits detalls com posar les vies, la catenària, els ascensors o les sortides d'emergència: Diu que estarà acabat el 2014. Al pas que anem no es podrà inaugurar, per coincidir amb les eleccions avançades al Parlament del 2014. Tema electoral: Ara sí, eleccions plebiscitàries per a un estat nebulós propi a la nebulosa d'Andròmeda.

De Carreras i el federalisme dels Estats Units

Francesc de Carreras recorre amb certa freqüència a l'ideal d'una nació constituïda només per ciutadans lliures i iguals. Fa poc ho va fer a La Vanguardia per parlar dels estats federals i, en particular, del Estats Units:

Posem l'exemple dels Estats Units d'Amèrica, el primer Estat federal. La sobirania resideix en el poble, no en els estats. [...] En l'Estat federal [...] la sobirania no rau en els territoris que l'integren sinó en el conjunt del poble, és a dir, en tots i cadascun dels seus ciutadans. [Es funda]  en una constitució emanada del poder constituent que resideix, precisament, en els esmentats ciutadans, individus lliures i iguals.

El cas és que als EUA els estats federats també són, en aspectes essencials, poder constituent, al costat dels ciutadans. Això es reflecteix, com a mínim, en dos aspectes molt evidents: 1) La Constitució dels Estats Units només va entrar en vigor (1789) després de la ratificació per nou dels tretze estats que formaven la confederació prèvia, complint així amb la condició de tres quarts dels estats, establerta a la mateixa constitució (article VII). 2) Encara avui, qualsevol esmena constitucional als EUA requereix la ratificació per tres quarts dels estats, a més de l'aprovació prèvia per dos terços de cada cambra del Congrés. Llegim a la Constitució (article V) les condicions per a fer esmenes constitucionals (les negretes són meves):

The Congress, whenever two thirds of both Houses shall deem it necessary, shall propose Amendments to this Constitution, or, on the Application of the Legislatures of two thirds of the several States, shall call a Convention for proposing Amendments, which, in either Case, shall be valid to all Intents and Purposes, as Part of this Constitution, when ratified by the Legislatures of three fourths of the several States, or by Conventions in three fourths thereof, as the one or the other Mode of Ratification.

Per tant, "el poble dels Estats Units", encarnat per aquesta representació (de fet, mixta, d'individus i d'estats) que és el Congrés, encara s'ha de sotmetre, per fer una esmena constitucional, a la voluntat de 3/4 dels estats, una majoria més qualificada que l'exigida al Congrés (2/3). Això és bo, dolent o neutre, però és bastant lluny del tan convenient panorama d'individus lliures i iguals que pinta Francesc de Carreras per als EUA.

Certament la ratificació de les esmenes per part dels estats no es requereix a Alemanya ni a Àustria, dos països federals, però sí al Canadà, on les esmenes en assumptes constitucionals essencials requereixen l'aprovació addicional de 2/3 de les províncies (que sumin, a més, el 50% de la població) o, fins i tot, en certs casos, l'aprovació unànime de les províncies.

Quan alguns diuen que Espanya ja és federal o que ho hauria de ser, dubto que estiguin pensant en els EUA o el Canadà. Tampoc m'interessaria, arribat el cas, una Espanya federal, on, com va fer Manitoba amb l'acord del llac Meech, Cantabria, per exemple, pogués vetar un (improbable) acord constitucional impulsat amb penes i treballs per Catalunya, i acordat pel legislatiu federal i la majoria d'estats federats. Francament, si hem de cremar energies, que sigui en una altra cosa.

12 d'octubre

Sempre he pensat que l'anticatalanisme i l'antisecessionisme són molt amplis a Catalunya, i que, per un conjunt de circumstàncies, no s'han reivindicat mai del tot. Una d'elles és que no havien vist perillar realment l'estatus espanyol de Catalunya. Crec que el desafiament independentista actual activarà sens dubte els pro-Espanya i els farà sortir al carrer amb actituds i en nombres fins ara inèdits.

Demà ho comprovarem.

Posats a fer pronòstics, vaticino una bona guerra de xifres, quan abans de fer la manifestació ja parlen d'un milió de persones.

Actualització, 12-OCT-2012 18:42
Bé, vista la foto "aèria" de la manifestació les meves qualitats per al pronòstic polític són francament millorables. En aquest cas me n'alegro!

Me, a foreigner?

One day, to my great surprise, she asked me to marry her.
'No,' I replied, I cannot marry you. My mother does not want
me to marry a foreigner.'
She looked surprised and replied, 'Me, a foreigner? What a
funny thing to say. I 'm English. You are the foreigner! And your mother is a foreigner, too!'

How to be an alien. George Mikes, 1946.

Aquests som nosaltres?

L'altre dia un informàtic amb qui no parlava feia anys, però que havia saludat algunes vegades pel carrer des que vaig tornar de Mèxic, em va dir que ara ja devia fer dos anys que "havíeu fet l'adopció". Vaig assegurar-me que volia dir el que semblava que volia dir, i li vaig explicar que no havíem fet cap adopció, que tenim una filla biològica. Dic, sí, l'hem tingut grans (sobretot jo), etc. "No, és que com que no vaig veure la teva dona embarassada...". Tenint en compte que tot l'embaràs va transcórrer a Mèxic, no m'estranya que no l'hi hagués vist. De fet, podria haver estat adoptada, no va faltar gaire perquè ens hi poséssim, en el procés d'adopció, però finalment no va anar així.

El mateix dia, la meva dona va anar a recollir la Queralt (P-3) a l'escola i una àvia li va preguntar si ella era la mare de la nena. Li va dir "Sí, esclar" (la mestra li acabava de dir a la nena "ja ha vingut la mama"). Diu "Oh, és que en vénen moltes a buscar nens, que no són la seva mare". (I el context, senyora?). O és que li estranya que en aquesta escola hi hagi mares llatinoamericanes? Potser sí.

Sumem-hi ara que tres vegades m'han pres per un avi de la meva filla (i això que sóc infinitament més jove que Sánchez Dragó o Félix de Azúa), sembla que es van acumulant les percepcions curioses, potser inevitables, sobre la meva família.

Algú podria lligar caps i confegir aquesta composició de lloc: "Un iaio va adoptar una nena, i, mentre l'home juga al quinto en un casal, una cangur "sud-americana" li recull la filla a l'escola."

Aquests som nosaltres?

Catalunya misteriosa

Enric Vila a l'Avui: La meva dona de fer feines encara em va dir fa poc que ara ja estava segura que, amb la independència, no els “expulsaríem” del país. (La negreta és meva.) Exactament això és el que em va dir, mig en forma de preguna retòrica, la meva dona de fer feines aquest diumenge a la nit, després de defensar (ella) un pla de ruta que no podia ser més escenografia convergent: pacte fiscal, i si no hi ha acord, independència. La dona de fer feines d'una col·lega meva també va revolucionada.

Això em recorda Les invasions barbares, el film  de Denys Arcand del 2003. En un moment de la pel·lícula un capellà quebequès diu: Vouz savez, ici, autrefois, tout le monde était catholique [...]. Et à un moment très précis, en fait pendant l'année 1966, les églises se sont brusquement vidées, en quelque mois. Un phenòmene très étrange, que personne n'a jamais pu expliquer.

Un dia un cineasta (o potser Sebastià d'Arbó) contarà així aquest fenomen "dona de la neteja": 

En un moment molt precís, a començament de setembre del 2012, totes les dones de fer feines de Catalunya es van adonar que si Catalunya era independent ningú les expulsaria del país. Un fenomen molt estrany, que ningú no s'ha pogut explicar mai. 

 

Jo no m'explico que no hagués passat molt abans.