Les aventures de Rafael Argullol per arribar a Uruapan pensant que el portaven a Morelia, o una probadita de sabrás lo que es amar a Dios en tierra de indios. Ningú va prendre mal...
La mujer del taxista tapatíoBones festes a tothom!
dilluns, 27 de desembre del 2010
dilluns, 20 de desembre del 2010
Coses del Tom Friedman
Un dels dubtosos avantatges del diari Ara és que al cap de dos o tres dies puc llegir en català els articles que Thomas L. Friedman publica en anglès al New York Times, que m'arriben i sovint llegeixo puntualment via Google Reader. Es pot dir el mateix d'El País, només que no ho publica en català. Friedman té visió, és molt llest, és efectiu (una mica efectista) i escriu molt bé. Però la temàtica i el punt de vista de Friedman són la majoria del tipus "el món és pla, i això és sobretot fantàstic i un repte alhora, però nosaltres els americans som una nació fabulosa perquè tenim i hem transmès al món els millors valors, i tenim tanta creativitat i som tan capaços d'atreure els immigrants més llestos, més treballadors i més ambiciosos del món, que sempre ens en sortirem (si no badem, sabem reaccionar i els republicans no ho impedeixen) per seguir mantenint l'hegemonia econòmica i moral al món". Això seria Thomas L. Friedman en 20 segons. De res.
Friedman, en tot això, hi té una fe de pedra picada, semblant a la de Fareed Zakaria quan, en poques paraules, ens deia que The Post-American World no seria, precisament, postamericà, pels mateixos motius que assenyala Tom Friedman. Zakaria ho deia molt poc abans de la gran patacada econòmica que estem patint mentre els xinesos segueixen creixent al 8% o més.
Degut a aquesta òptica tan nord-americana de Friedman ("Nosaltres els americans"), molts dels seus articles serien, en principi, d'un interès limitat per a nosaltres, europeus de sud (per prendre un nosaltres una mica ampli). De tota manera, m'agrada el Tom Friedman perquè en part té raó, perquè en certa manera Ich auch bin Amerikaner (jo també sóc nord-americà) i necessito que tingi raó, i, com diu ell, no sóc molt optimista sobre l'orde mundial que pugui ser (que ja està essent) successor de l'hegemonia americana.
The U.S.S. Prius
Dit això, anem a una qüestió molt més banal. El 18 de desembre Friedman feia una mica de soufflé amb el fet que la Marina dels EUA vol incorporar motors híbrids i biocombustibles als seus vaixells i vehicles de combat. El títol de l'article era enginyós: The U.S.S. Prius. ¿És possible donar un títol breu en català que contingui tota la semàntica d'aquestes dues paraules? Després de molts anys d'estudiar anglès vaig descobrir que els vaixells de la Marina dels EUA són "U.S.S." o USS (United States Ship), i darrera hi ve el nom. Així USS Enterprise o USS Independence són dos famosos portaavions, un dels quals vaig visitar de petit amb els meus pares en una de les visites del vaixell a la badia de Palma (allà ni déu esmentava l'USS de marres). Tenint en compte que el Prius és un famós cotxe híbrid de Toyota, The U.S.S. Prius és eficaç, el titular és impactant i té la seva gràcia.
La pregunta és: com traduiríem el títol The U.S.S. Prius? De Prius, no se'n veuen gaires per aquí, no és un cotxe molt conegut a casa nostra, i em temo que fins i tot molts dels que saben força anglès tampoc saben què vol dir "USS". Quina traducció en farà l'Ara? No sóc dels que creuen que no es poden traduir determinades expressions d'un idioma. Sí que de vegades és difícil fer-ho conservant la compacitat, la polisèmia i l'eficàcia de l'idioma original.
Traduccions possibles?
- Deixar-ho gairebé com està?: L'USS Prius
- Portaavions híbrids
- El portaavió Prius
- Vaixells de guerra híbrids
...
Esperarem a veure com ho tradueix l'Ara.
Que consti que m'agrada força el diari Ara. De fet, gràcies a l'Ara estic comprant i llegint un diari en paper, després d'anys de no fer-ho regularment.
Friedman, en tot això, hi té una fe de pedra picada, semblant a la de Fareed Zakaria quan, en poques paraules, ens deia que The Post-American World no seria, precisament, postamericà, pels mateixos motius que assenyala Tom Friedman. Zakaria ho deia molt poc abans de la gran patacada econòmica que estem patint mentre els xinesos segueixen creixent al 8% o més.
Degut a aquesta òptica tan nord-americana de Friedman ("Nosaltres els americans"), molts dels seus articles serien, en principi, d'un interès limitat per a nosaltres, europeus de sud (per prendre un nosaltres una mica ampli). De tota manera, m'agrada el Tom Friedman perquè en part té raó, perquè en certa manera Ich auch bin Amerikaner (jo també sóc nord-americà) i necessito que tingi raó, i, com diu ell, no sóc molt optimista sobre l'orde mundial que pugui ser (que ja està essent) successor de l'hegemonia americana.
The U.S.S. Prius
Dit això, anem a una qüestió molt més banal. El 18 de desembre Friedman feia una mica de soufflé amb el fet que la Marina dels EUA vol incorporar motors híbrids i biocombustibles als seus vaixells i vehicles de combat. El títol de l'article era enginyós: The U.S.S. Prius. ¿És possible donar un títol breu en català que contingui tota la semàntica d'aquestes dues paraules? Després de molts anys d'estudiar anglès vaig descobrir que els vaixells de la Marina dels EUA són "U.S.S." o USS (United States Ship), i darrera hi ve el nom. Així USS Enterprise o USS Independence són dos famosos portaavions, un dels quals vaig visitar de petit amb els meus pares en una de les visites del vaixell a la badia de Palma (allà ni déu esmentava l'USS de marres). Tenint en compte que el Prius és un famós cotxe híbrid de Toyota, The U.S.S. Prius és eficaç, el titular és impactant i té la seva gràcia.
La pregunta és: com traduiríem el títol The U.S.S. Prius? De Prius, no se'n veuen gaires per aquí, no és un cotxe molt conegut a casa nostra, i em temo que fins i tot molts dels que saben força anglès tampoc saben què vol dir "USS". Quina traducció en farà l'Ara? No sóc dels que creuen que no es poden traduir determinades expressions d'un idioma. Sí que de vegades és difícil fer-ho conservant la compacitat, la polisèmia i l'eficàcia de l'idioma original.
Traduccions possibles?
- Deixar-ho gairebé com està?: L'USS Prius
- Portaavions híbrids
- El portaavió Prius
- Vaixells de guerra híbrids
...
Esperarem a veure com ho tradueix l'Ara.
Que consti que m'agrada força el diari Ara. De fet, gràcies a l'Ara estic comprant i llegint un diari en paper, després d'anys de no fer-ho regularment.
Uf, ha estat com un terratrèmol...
Uf, ha estat com un terratrèmol... És que caldes de melavella!
Un terratrèmol de 3,6 graus afecta Caldes de Malavella
Perdoneu que recicli aquest vell acudit. Per cert, dir terratrèmol a una cosa de 3,6 escala Richter aixecaria somriures o rialles a Mèxic o a Xile. Seria un temblorcito.
Un terratrèmol de 3,6 graus afecta Caldes de Malavella
Perdoneu que recicli aquest vell acudit. Per cert, dir terratrèmol a una cosa de 3,6 escala Richter aixecaria somriures o rialles a Mèxic o a Xile. Seria un temblorcito.
diumenge, 19 de desembre del 2010
Stefan Zweig també és el papa
La Queralt cada dia agafa mitja dotzena de llibres i els deixa per terra i, si s'escau, els rosega pels cantons. Els tria del segon prestatge de la llibreria, que li queda a l'alçada del cap i dels braços, i els volums premiats amb un passeig pel menjador solen incloure: La familia Pérez, El diari de Bridget Jones, El amor en los tiempos del cólera i Diario de un hombre humillado, tots ells comprats ja fa uns anys i ocupants habituals d'aquesta planta de la llibreria.
Aquest dies, però, li ha estat tocant la sort a El món d'ahir: memòries d'un europeu1, d'Stefan Zweig, que duu a la portada un retrat en blanc i negre de l'autor. La reacció de la nena, igual que davant de la foto del Dr. Moisès Broggi a l'Ara, ha estat, repetidament: "Papa", mentre l'assenyalava amb el dit. Com deia la Lola (Paraules), a aquesta edat veu papes per tot arreu, però, quina emoció, compartir "paternitat" amb el gran, també dissortat, Stefan Zweig!
1 Die Welt von Gestern, 1944, en traducció de Joan Fontcoberta, Quaderns Crema, 2001, 3a reimpressió (2004).
divendres, 10 de desembre del 2010
La festa nacional de Francesc de Carreras, o qui té fam somia rollos
Què podríem dir d'un catedràtic de Dret que comença un article amb una... inexactitud? ...com aquesta (la negreta és meva):
El pasado lunes día 6 se celebró el día de la Constitución, nuestra fiesta nacional. [Francesc de Carreras dixit, a la columna De Cádiz al estado de alarma. La Vanguardia, 09/12/2010.]
Deixem de banda el fet que el món és ple de constitucions i de nosaltres, i que podríem fer una dissecció dels nosaltres del Dr. de Carreras, però em sembla que no cal. En el seu relat de patriotisme constitucional seria lògic que la festa nacional espanyola fos el 6 de desembre. Ho seria, però no és així. Quin dia és la festa nacional d'Espanya?
LEY 18/1987, DE 7 DE OCTUBRE.
(BOE número 241, de 8 de octubre de 1987)
Articulo único. Se declara Fiesta Nacional de España, a todos los efectos, el día 12 de octubre.
Algú creu que el columnista de La Vanguardia confon el dia de la festa nacional d'Espanya?
Us deixo aquí sota una petita dosi de patriotisme constitucional, 12 d'octubre en estat pur.
dimecres, 8 de desembre del 2010
So many heads, so many hats
La creixent fragmentació del Parlament, del vot sobiranista, del vot independentista, del vot espanyolista, del vot de dretes, del vot d'esquerres, del vot racista, el xup-xup dins el PSC, les nebuloses propostes de Carod i de Castells (aquestes ràpidament reconduïdes al si del PSC), en fi, tot plegat, em recorda aquell proverbi cantonès que diu:
So many heads, so many hats.
Ho dic en anglès perquè lamentablement no sé cantonès (vull dir cantonès de Canton, Gwong Zau per als amics), i la traducció catalana seria, aproximadament: tants caps, tants barrets. Els anglesos, sempre tan excèntrics, ho fan més difícil: So many heads, so many wits. Tan bé que s'entén el proverbi cantonès...
Tornant a la política catalana, no és gaire original dir que tot plegat em recorda La vida de Brian, però no està de més aquesta sinopsi de la lluita de faccions a la Judea ocupada del film. Diu (com no), la Wikipedia (les negretes són meves):
The 'People's Front of Judea' harangue their 'rivals' with cries of "splitters"; their rivals being The 'Judean People's Front', the 'Judean Popular People's Front', the 'Campaign for a Free Galilee,' and the 'Popular Front of Judea'. The infighting among revolutionary organizations is demonstrated most dramatically when the 'People's Front of Judea' attempts to kidnap Pontius Pilate's wife, but encounters agents of the 'Campaign for a Free Galilee,' and the two factions begin a violent brawl over which of them conceived of the plan first. When Brian exhorts them to cease their fighting to struggle "against the common enemy," the revolutionaries stop and cry in unison, "the Judean People's Front!" However, they soon resume their fighting and, with two Roman legionnaires watching bemusedly, continue until Brian is left the only survivor, at which point he is captured.
dimarts, 7 de desembre del 2010
Conceptes erronis sobre la Immaculada Concepció
Hi ha la creença popular que el dia de la Puríssima celebrem que Jesús va ser concebut per la Mare de Déu al seu ventre, sense màcula ni pecat i per obra de l'Esperit Sant. Avui mateix, a l'espai de Quim Monzó a RAC1 llegien la queixa d'una oient, que deia que com era possible que encara se celebrés això. Ni Monzó ni Jordi Basté s'han adonat de l'error de l'oient.
Bé, algú ho hauria de dir al Telenotícies d'una vegada per totes (entre les explicacions del Ramadà i la Festa del Xai, per exemple). El dia de la Puríssima se celebra que:
...Maria, en virtut de la gràcia preventiva de Crist, fou preservada del pecat original des de l'instant que fou concebuda. (De l'Enciclopèdia Catalana).
L'encíclica dePius XI Pius IX proclamant el dogma la podeu llegir aquí en anglès. La declaració del dogma diu, específicament:
We declare, pronounce, and define that the doctrine which holds that the most Blessed Virgin Mary, in the first instance of her conception, by a singular grace and privilege granted by Almighty God, in view of the merits of Jesus Christ, the Savior of the human race, was preserved free from all stain of original sin, is a doctrine revealed by God and therefore to be believed firmly and constantly by all the faithful.
En fi, queda dit. D'altra banda, aquest escrit es podria titular, en anglès, A common misconception on the Immaculate Conception of Mary, que té certa gràcia. Jo crec, però, que aquesta misconception, la tenen només persones erudites. El comú de la gent comença a pensar que la Puríssima és, simplement, una espècie de Sant Esteve del dia de la Constitució Espanyola.
Bé, algú ho hauria de dir al Telenotícies d'una vegada per totes (entre les explicacions del Ramadà i la Festa del Xai, per exemple). El dia de la Puríssima se celebra que:
...Maria, en virtut de la gràcia preventiva de Crist, fou preservada del pecat original des de l'instant que fou concebuda. (De l'Enciclopèdia Catalana).
L'encíclica de
We declare, pronounce, and define that the doctrine which holds that the most Blessed Virgin Mary, in the first instance of her conception, by a singular grace and privilege granted by Almighty God, in view of the merits of Jesus Christ, the Savior of the human race, was preserved free from all stain of original sin, is a doctrine revealed by God and therefore to be believed firmly and constantly by all the faithful.
En fi, queda dit. D'altra banda, aquest escrit es podria titular, en anglès, A common misconception on the Immaculate Conception of Mary, que té certa gràcia. Jo crec, però, que aquesta misconception, la tenen només persones erudites. El comú de la gent comença a pensar que la Puríssima és, simplement, una espècie de Sant Esteve del dia de la Constitució Espanyola.
dijous, 2 de desembre del 2010
Paul Krugman: Espanya, presonera de l'euro
The Spanish prisoner, al New York Times
Entre altres coses, diu el Nobel d'Economia:
Espanya necessita devaluar la moneda però amb l'euro no ho pot fer. Sortir-ne ara? Crearia una enorme crisi bancària.
La medecina, ja receptada en articles anteriors per Krugman: devaluació interna, és a dir, caiguda de salaris i preus. Durarà anys.
Això sí que és jarabe de palo! Amanim-lo amb una mica de Julieta Venegas...
Entre altres coses, diu el Nobel d'Economia:
Espanya necessita devaluar la moneda però amb l'euro no ho pot fer. Sortir-ne ara? Crearia una enorme crisi bancària.
La medecina, ja receptada en articles anteriors per Krugman: devaluació interna, és a dir, caiguda de salaris i preus. Durarà anys.
Això sí que és jarabe de palo! Amanim-lo amb una mica de Julieta Venegas...
dimecres, 1 de desembre del 2010
Notes perielectorals
Dos dies abans de les eleccions, Judit Mascó donava suport a José Montilla en un vídeo projectat al Palau Sant Jordi. No hauríeu dit que aquesta noia era convergent? Sempre ho havia pensat. No puc dir el mateix d'Enric Sopena, d'Ana María Moix ni de Xavier (Javier) Sardà, coprotagonistes del vídeo.
El gran absent d'aquestes eleccions ha estat la decapitació de l'Estatut, i la guillotina parada, amb la ganiveta a punt per tornar a caure en qualsevol moment sobre el consens democràtic dels últims 30 anys a Catalunya. Preparada fer-ho cada cop que a algú li plagui cridar el primo del Zumosol. Ningú té la més mínima idea de què es pot fer per revertir aquesta situació, i, per tant, la majoria ha optat per callar durant tota la campanya. Artur Mas promet el concert econòmic (comencem bé), i Laporta amb quatre diputats proclamarà la independència.
Parlant de Laporta, El Periòdic d'Andorra publicava enquestes electorals el dia 27 mateix (tot i que el país dels Pirineus va dir que consultaria amb Espanya el reconeixement de Kosovo, els cinc minuts de sobirania que té encara li permeten publicar enquestes catalanes la jornada de reflexió). En l'apartat de vot decidit per candidat, el 65% dels enquestats afirmaven que era "impossible" que votessin Joan Laporta, fita només superada per Sánchez Camacho (70,3%).
El dia de les eleccions, a la portada de l'Ara hi havia la foto del centenari Dr. Broggi i la primera catalana de l'any, Graciela, un infant d'onze mesos escassos. La meva filla de disset mesos també escassos va assenyalar el Dr. Broggi i va dir: Tete. Normalment, el Tete sóc jo, en boca de la meva filla. Per confirmar, apuntant al Dr. Broggi li preguntem a la Queralt: qui és, ell? Resposta: Papa.
El gran absent d'aquestes eleccions ha estat la decapitació de l'Estatut, i la guillotina parada, amb la ganiveta a punt per tornar a caure en qualsevol moment sobre el consens democràtic dels últims 30 anys a Catalunya. Preparada fer-ho cada cop que a algú li plagui cridar el primo del Zumosol. Ningú té la més mínima idea de què es pot fer per revertir aquesta situació, i, per tant, la majoria ha optat per callar durant tota la campanya. Artur Mas promet el concert econòmic (comencem bé), i Laporta amb quatre diputats proclamarà la independència.
Parlant de Laporta, El Periòdic d'Andorra publicava enquestes electorals el dia 27 mateix (tot i que el país dels Pirineus va dir que consultaria amb Espanya el reconeixement de Kosovo, els cinc minuts de sobirania que té encara li permeten publicar enquestes catalanes la jornada de reflexió). En l'apartat de vot decidit per candidat, el 65% dels enquestats afirmaven que era "impossible" que votessin Joan Laporta, fita només superada per Sánchez Camacho (70,3%).
El dia de les eleccions, a la portada de l'Ara hi havia la foto del centenari Dr. Broggi i la primera catalana de l'any, Graciela, un infant d'onze mesos escassos. La meva filla de disset mesos també escassos va assenyalar el Dr. Broggi i va dir: Tete. Normalment, el Tete sóc jo, en boca de la meva filla. Per confirmar, apuntant al Dr. Broggi li preguntem a la Queralt: qui és, ell? Resposta: Papa.
dilluns, 22 de novembre del 2010
Juguesca climàtica: els guanyadors (1a part)
Un dels últims escrits de Cartes de Mèxic, el maig del 2008, va donar compte d'una juguesca climàtica proposada per Stefan Rahmstorf, Michael Mann i altres climatòlegs. En resum era això:
1) Keenlyside i col·laboradors van publicar un article en què algunes conclusions eren:
Els nostres resultats suggereixen que la temperatura superficial global pot no augmentar durant la propera dècada, ja que les variacions climàtiques a l'Atlàntic Nord i al Pacífic Tropical compensaran l'escalfament antropogènic projectat.
a) La temperatura mitjana del periode 2000-2010 serà lleugerament més baixa que la del periode 1994-2004.
b) La temperatura mitjana del periode 2005-2015 també.
Tot i que aquest article parlava de les variacions decadals, fenomen conegut, va donar peu que des de certes tribunes es parlés jocosament de refredament global.
2) Rahmstorf i companyia van raonar que era molt improbable que les prediccions (a) i (b) es complissin, i van proposar una juguesca a Keenlyside i col·laboradors, segueixo copiant del post de Cartes de Mèxic:
Si la temperatura mitjana del periode 2000-2010 és igual o més baixa que la del periode 1994-2004, la colla de Rahmstorf pagarà 2.500 EUR a Keenlyside i companyia (500 EUR per cap). Si es al revés, serien Keenlyside i col·laboradors qui pagaria 2.500 EUR a la gent de Rahmstorf. Proposen exactament la mateixa aposta per al periode 2005-2015.
Aquesta juguesca no va ser mai acceptada per Keenlyside i col·laboradors.
Venç el primer termini
Sembla que el primer periode (2000-2010) era exactament de l'1 de novembre del 2000 al 30 d'octubre del 2010, i, per tant el primer termini s'ha complert. Qui tenia raó? Ahir a Real Climate en parlaven. Amb gràfica i tot. Mentre Keenlyside i col. havien predit 0,06ºC per sota de la mitjana del periode 1994-2004, el registre de temperatures HadCRUT ha donat un augment de 0,07ºC. La temperatura mitjana a la superfície terrestre ha estat 0,13ºC més alta del que havien previst Keenlyside i col.. Aparentment, són valors significativament diferents (encara que sembli mentida), atès l'interval de confiança per a la predicció de Keenlysidei col. (mostrat a la gràfica). El registre GISTEMP, de temperatures encara dóna una diferència més gran (+0,11ºC enfront del -0,07ºC predit per Keenlyside i col.), es a dir, 0,18ºC més alt que la predicció d'aquest últims.
Per tant, el primer round sembla que se l'han emportat Rahmstorf i la seva colla. Llàstima que els altres no hi van voler jugar...
1) Keenlyside i col·laboradors van publicar un article en què algunes conclusions eren:
Els nostres resultats suggereixen que la temperatura superficial global pot no augmentar durant la propera dècada, ja que les variacions climàtiques a l'Atlàntic Nord i al Pacífic Tropical compensaran l'escalfament antropogènic projectat.
a) La temperatura mitjana del periode 2000-2010 serà lleugerament més baixa que la del periode 1994-2004.
b) La temperatura mitjana del periode 2005-2015 també.
Tot i que aquest article parlava de les variacions decadals, fenomen conegut, va donar peu que des de certes tribunes es parlés jocosament de refredament global.
2) Rahmstorf i companyia van raonar que era molt improbable que les prediccions (a) i (b) es complissin, i van proposar una juguesca a Keenlyside i col·laboradors, segueixo copiant del post de Cartes de Mèxic:
Si la temperatura mitjana del periode 2000-2010 és igual o més baixa que la del periode 1994-2004, la colla de Rahmstorf pagarà 2.500 EUR a Keenlyside i companyia (500 EUR per cap). Si es al revés, serien Keenlyside i col·laboradors qui pagaria 2.500 EUR a la gent de Rahmstorf. Proposen exactament la mateixa aposta per al periode 2005-2015.
Aquesta juguesca no va ser mai acceptada per Keenlyside i col·laboradors.
Venç el primer termini
Sembla que el primer periode (2000-2010) era exactament de l'1 de novembre del 2000 al 30 d'octubre del 2010, i, per tant el primer termini s'ha complert. Qui tenia raó? Ahir a Real Climate en parlaven. Amb gràfica i tot. Mentre Keenlyside i col. havien predit 0,06ºC per sota de la mitjana del periode 1994-2004, el registre de temperatures HadCRUT ha donat un augment de 0,07ºC. La temperatura mitjana a la superfície terrestre ha estat 0,13ºC més alta del que havien previst Keenlyside i col.. Aparentment, són valors significativament diferents (encara que sembli mentida), atès l'interval de confiança per a la predicció de Keenlysidei col. (mostrat a la gràfica). El registre GISTEMP, de temperatures encara dóna una diferència més gran (+0,11ºC enfront del -0,07ºC predit per Keenlyside i col.), es a dir, 0,18ºC més alt que la predicció d'aquest últims.
Per tant, el primer round sembla que se l'han emportat Rahmstorf i la seva colla. Llàstima que els altres no hi van voler jugar...
dissabte, 20 de novembre del 2010
Centenari de la Revolució Mexicana
Avui fa cent anys de la sublevació de Francisco I. Madero1 contra el règim de Porfirio Díaz, al crit de sufragi efectiu i no reelecció, cansat Madero que Díaz es releegís periòdicament a ell mateix a còpia de falsejar el resultat de les urnes. Tenint en compte que el 1810 va començar la guerra (o les guerres) d'Independència, un cert fatalisme vaticinava una nova revolució el 2010. Bé, de moment, avui 20/11/2010 a les 09:39, l'única insurrecció que hi ha és la narcoinsurgència dels últims anys, que no és poc, amb més de 10.000 morts, per exemple, des de l'1 de gener d'enguany.
La Revolució van ser moltes coses, i no pretenc fer-ne una síntesi, només una observació sobre el lema maderista, després priïsta, de sufragi efectiu i no reelecció. Durant els anys 10 i part dels 20, els presidents revolucionaris no es van poder plantejar la reelecció perquè la majoria van ser deposats o van morir assassinats. Però Álvaro Obregón, el 1928, es va presentar a la reelecció (després de reformar la constitució), va ser reelegit, i ràpidament assassinat.
L'assassinat d'Álvaro Obregón va marcar la fi de la reelecció en primera persona del president, però Plutarco Elías Calles es va inventar la reelecció per persona interposada (ell era el Líder Màxim de la Revolució, i posava i deposava presidents). No va ser fins que Lázaro Cárdenas va dir-li prou i el va exiliar (1936), que es va acabar la reelecció presidencial en sentit ampli, rematada després amb la instauració pel mateix Cárdenas del dedazo, l'elecció inqüestionable pel president del seu successor. Podem dir que la Revolució va aconseguir la no reelecció el 1936, 26 anys després de l'aixecament maderista. Encara el 1945, Maximino Ávila Camacho, germà del president Manuel Ávila Camacho, es postulava per a succeir el seu germà, però va morir d'una oportuna i sospitosa indigestió. Segons Enrique Krauze, aquesta fita hauria marcar realment la fi de la reelecció a Mèxic. Per això les aspiracions presidencials de Marta Sahagún, esposa de Vicente Fox, van sentar tan malament a Mèxic. Ella, tanmateix, en va sortir més ben parada que Obregón o, potser, el general Maximino Ávila.
La no reelecció no és un principi essencial de la democràcia, però va ser el gran McGuffin del règim revolucionari.
Pel que fa al sufragi efectiu, segona part del lema maderista, no va arribar fins l'any 2000 en l'elecció presidencial, per bé que a les eleccions locals, estatals i legislatives federals hi havia començat a arribar potser una decenni abans. Però l'alegria va durar molt poc, i el 2006, el sufragi efectiu va quedar, si més no, qüestionat per l'empat tècnic i la victòria ajustadíssima i dubtosa de Calderón, desafiada pel, d'altra banda, gran apòstol de la democràcia que és López Obrador.
Pel que fa a la democràcia, dubtosos resultats els de la Revolució Mexicana i del que ha vingut després. Sento haver-ho de dir.
La Revolució van ser moltes coses, i no pretenc fer-ne una síntesi, només una observació sobre el lema maderista, després priïsta, de sufragi efectiu i no reelecció. Durant els anys 10 i part dels 20, els presidents revolucionaris no es van poder plantejar la reelecció perquè la majoria van ser deposats o van morir assassinats. Però Álvaro Obregón, el 1928, es va presentar a la reelecció (després de reformar la constitució), va ser reelegit, i ràpidament assassinat.
L'assassinat d'Álvaro Obregón va marcar la fi de la reelecció en primera persona del president, però Plutarco Elías Calles es va inventar la reelecció per persona interposada (ell era el Líder Màxim de la Revolució, i posava i deposava presidents). No va ser fins que Lázaro Cárdenas va dir-li prou i el va exiliar (1936), que es va acabar la reelecció presidencial en sentit ampli, rematada després amb la instauració pel mateix Cárdenas del dedazo, l'elecció inqüestionable pel president del seu successor. Podem dir que la Revolució va aconseguir la no reelecció el 1936, 26 anys després de l'aixecament maderista. Encara el 1945, Maximino Ávila Camacho, germà del president Manuel Ávila Camacho, es postulava per a succeir el seu germà, però va morir d'una oportuna i sospitosa indigestió. Segons Enrique Krauze, aquesta fita hauria marcar realment la fi de la reelecció a Mèxic. Per això les aspiracions presidencials de Marta Sahagún, esposa de Vicente Fox, van sentar tan malament a Mèxic. Ella, tanmateix, en va sortir més ben parada que Obregón o, potser, el general Maximino Ávila.
La no reelecció no és un principi essencial de la democràcia, però va ser el gran McGuffin del règim revolucionari.
Pel que fa al sufragi efectiu, segona part del lema maderista, no va arribar fins l'any 2000 en l'elecció presidencial, per bé que a les eleccions locals, estatals i legislatives federals hi havia començat a arribar potser una decenni abans. Però l'alegria va durar molt poc, i el 2006, el sufragi efectiu va quedar, si més no, qüestionat per l'empat tècnic i la victòria ajustadíssima i dubtosa de Calderón, desafiada pel, d'altra banda, gran apòstol de la democràcia que és López Obrador.
Pel que fa a la democràcia, dubtosos resultats els de la Revolució Mexicana i del que ha vingut després. Sento haver-ho de dir.
1 Gairebé ningú sap què vol dir la "I.". Durant molts anys deien que era Indalecio, però el 2008 van trobar la seva partida de naixement, on figura el nom d'Ygnacio (sic). (Via Wikipedia, vegeu-ho a El Universal).
dimecres, 17 de novembre del 2010
Ingrés per sorteig al batxillerat
El gran Guillermo Sheridan ens presenta a El Universal l'ingrés per sorteig als instituts de batxillerat del D.F., el gran invent de López Obrador de fa deu anys. És la peculiar visió meritocràtica del Peje. Frase memorable de l'article: els estudiants abandonen perquè se percatan “de que lo que deberían aprender está fuera de su alcance”.
Nota lèxica: la preparatoria és el batxillerat.
Tot redundant Camacho
Bé, l'Alícia Sánchez Camacho ha resultat ser una font inesgotable d'inspiració. L'endemà de la sempre modesta glossa que vaig fer de la seva barra còsmica esclata l'afer del videojoc xenoindependistofòbic. No el comentaré perquè no l'he vist i en sento diferents versions.
Tanmateix he de dir que abans d'ahir em vaig deixar moltes coses al tinter. D'una banda, al seu moment, tot l'afer Badalona, romanesos etc. Més recentment, la seva defensa de la família tradicional amb allò dels nens, que han de tenir un pare i una mare. Per pudor, jo no em dedicaré a preguntar-me sobre l'origen de la descendència de la nostra protagonista. Alguns ho han fet i fins i tot han aventurat hipòtesis i conclusions, fregant l'obscenitat. Certament, ASC s'ha posat ben a tiro, fent gala, un altre cop, d'una certa barricitat còsmica. Als EUA l'haurien massacrat, amb aquest tema.
De tota manera, no ens enganyem. Hi ha centenars de milers de persones que aplaudeixen i votaran l'ASC. Potser, com deia Dalí, es tracta que parlin de mi, encara que sigui bé.
Tanmateix he de dir que abans d'ahir em vaig deixar moltes coses al tinter. D'una banda, al seu moment, tot l'afer Badalona, romanesos etc. Més recentment, la seva defensa de la família tradicional amb allò dels nens, que han de tenir un pare i una mare. Per pudor, jo no em dedicaré a preguntar-me sobre l'origen de la descendència de la nostra protagonista. Alguns ho han fet i fins i tot han aventurat hipòtesis i conclusions, fregant l'obscenitat. Certament, ASC s'ha posat ben a tiro, fent gala, un altre cop, d'una certa barricitat còsmica. Als EUA l'haurien massacrat, amb aquest tema.
De tota manera, no ens enganyem. Hi ha centenars de milers de persones que aplaudeixen i votaran l'ASC. Potser, com deia Dalí, es tracta que parlin de mi, encara que sigui bé.
dilluns, 15 de novembre del 2010
La barra còsmica d'Alícia Sánchez Camacho
El criptosobiranisme catalanista d'Alícia Sánchez Camacho (ASC) és sorprenent i clamorós, però aparentment no ha cridat l'atenció de ningú, la qual cosa demostra que als electors en general ens poden prendre per idiotes, i potser és que ho som. Aquesta senyora es presenta a diputada al Parlament de Catalunya (de Ca-ta-lu-nya), fins i tot es postula per a la Presidència de la Generalitat (de Ca-ta-lu-nya). Fins ara, tot normal (o paranormal), res a dir. El cas és que ASC promet aplicar un contracte d'integració de l'immigrant que seria requisit per a obtenir el permís de residència o per a renovar-lo. Llegeixo al web del PP català:
...este contrato sería un compromiso adquirido en el permiso inicial de residencia y trabajo y un requisito indispensable en la renovación cuando el inmigrante manifieste su intención de adquirir una estabilidad a la sociedad de acogida.
No sabia que Ca-ta-lu-nya tenia transferida la concessió i la renovació de permisos de residència a estrangers. És un article de l'Estatut que el 7è de Cavalleria de la Maestranza no va anul·lar? És una competència que el Parlament de Catalunya s'atorgarà mitjançant una declaració unilateral quan el PP hi tingui majoria? Això promourà la Sra. ASC si surt elegida al Parlament? Tot plegat és sobiranisme català rampant. Sàpiga, Sra. ASC que el seu partit cridaria ben aviat el 7è de Cavalleria per tornar les coses al seu lloc. O no, perquè ja hem vist el doble raser que s'aplica en aquests casos.
Però seguim amb les declaracions de la preclara ASC:
el inmigrante debería comprometerse a [...] aprender nuestros idiomas oficiales en Cataluña,...
Ehem! Sra. Sánchez Camacho, el Tribunal Constitucional espanyol va sentenciar, a instància del Partit Popular, que el coneixement del català no pot ser obligatori! Només el castellà és obligatori. Com pot haver oblidat vostè aquest petit detall? Amb la ma dreta defensa la supremacia constitucional del castellà i amb l'esquerra fa veure que defensa la igualtat de les dues llengües? O potser pretèn vostè que el "dret fonamental" a ignorar el català només s'aplica als ciutadans espanyols? Els immigrants, que es fotin?
Provo de trobar un nom a tot plegat, i més enllà de "criptosobiranisme inconscient" només se me n'acudeix un altre: barra còsmica.
...este contrato sería un compromiso adquirido en el permiso inicial de residencia y trabajo y un requisito indispensable en la renovación cuando el inmigrante manifieste su intención de adquirir una estabilidad a la sociedad de acogida.
No sabia que Ca-ta-lu-nya tenia transferida la concessió i la renovació de permisos de residència a estrangers. És un article de l'Estatut que el 7è de Cavalleria de la Maestranza no va anul·lar? És una competència que el Parlament de Catalunya s'atorgarà mitjançant una declaració unilateral quan el PP hi tingui majoria? Això promourà la Sra. ASC si surt elegida al Parlament? Tot plegat és sobiranisme català rampant. Sàpiga, Sra. ASC que el seu partit cridaria ben aviat el 7è de Cavalleria per tornar les coses al seu lloc. O no, perquè ja hem vist el doble raser que s'aplica en aquests casos.
Però seguim amb les declaracions de la preclara ASC:
el inmigrante debería comprometerse a [...] aprender nuestros idiomas oficiales en Cataluña,...
Ehem! Sra. Sánchez Camacho, el Tribunal Constitucional espanyol va sentenciar, a instància del Partit Popular, que el coneixement del català no pot ser obligatori! Només el castellà és obligatori. Com pot haver oblidat vostè aquest petit detall? Amb la ma dreta defensa la supremacia constitucional del castellà i amb l'esquerra fa veure que defensa la igualtat de les dues llengües? O potser pretèn vostè que el "dret fonamental" a ignorar el català només s'aplica als ciutadans espanyols? Els immigrants, que es fotin?
Provo de trobar un nom a tot plegat, i més enllà de "criptosobiranisme inconscient" només se me n'acudeix un altre: barra còsmica.
dilluns, 8 de novembre del 2010
La ye i la doble uve
L'espanyol és cada cop més multicèntric o, directament, més llatinoamericà, com no podia ser d'altra manera. Aquest fet s'observava ja en molts detalls del Diccionario panhispánico de dudas, obra que vaig comentar dos cops a Cartes de Mèxic. Fa gràcia, per exemple, el punt 4 de l'article dedicat al hiatus, on ve a dir que convertir un hiatus en diftong (teatro -> tiatro) és vulgar i s'ha d'evitar, però que, no obstante, a Mèxic el hiatus es trenca fins i tot en registres cultes. (El sobreentès sembla ser: els mexicans que facin el que vulguin, que si no, ho faran de totes maneres. M'imagino, no sé per què, Carlos Fuentes defensant encès el tiatro). Res a dir, i contrasta força amb la filosofia rere el catecisme d'ortografia castellana que m'ensenyaren a cop de regle a l'escola primària.
Informa El País que estan reformant l'ortografia del castellà, i que la i grega es dirà ye. Em fa gràcia perquè després de sis anys d'ensenyar "en mexicà" tinc la ye ben enganxada quan parlo en castellà: la feia servir molt perquè la "y" és el típic nom d'una variable dependent genèrica, o, conseqüentment, el nom genèric de l'ordenada de les coordenades cartesianes. A Catalunya no ho noten perquè faig la classe en català.
Diu també El País que la "ve doble" té diferents noms en espanyol, i en dóna tres: uve doble, ve doble o doble ve. Bé, se'n deixa una, la doble u, que és la que fa servir tothom a Mèxic (òbviament, molt propera a l'anglès). Una de les emissores de ràdio més conegudes és la "doble u radio" (W Radio, realment), i un BMW és un be, eme, doble u. A partir d'ara, la w es dirà doble uve.
Hi ha altres detalls, com la supressió de l'accent sobre la o entre dos nombres (1 ó 2 -> 1 o 2), cosa que ja fem en català.
Segur que alguns diran allò de la pinícula i el flim...
Informa El País que estan reformant l'ortografia del castellà, i que la i grega es dirà ye. Em fa gràcia perquè després de sis anys d'ensenyar "en mexicà" tinc la ye ben enganxada quan parlo en castellà: la feia servir molt perquè la "y" és el típic nom d'una variable dependent genèrica, o, conseqüentment, el nom genèric de l'ordenada de les coordenades cartesianes. A Catalunya no ho noten perquè faig la classe en català.
Diu també El País que la "ve doble" té diferents noms en espanyol, i en dóna tres: uve doble, ve doble o doble ve. Bé, se'n deixa una, la doble u, que és la que fa servir tothom a Mèxic (òbviament, molt propera a l'anglès). Una de les emissores de ràdio més conegudes és la "doble u radio" (W Radio, realment), i un BMW és un be, eme, doble u. A partir d'ara, la w es dirà doble uve.
Hi ha altres detalls, com la supressió de l'accent sobre la o entre dos nombres (1 ó 2 -> 1 o 2), cosa que ja fem en català.
Segur que alguns diran allò de la pinícula i el flim...
diumenge, 7 de novembre del 2010
Menjar arboces en un parc urbà
Els últims tres diumenges he collit i menjat arboces (cireres d'arboç) en un parc urbà. No sembla que la gent els presti gaire atenció, moltes cauen madures a terra, però jo passo molt de gust d'aquests regals estacionals de la terra, igual que amb les móres a l'estiu.
En una travessa per la Comuna de Bunyola, fa molts d'anys a Mallorca, anàvem agafant i menjat arboces sense haver-nos d'aturar, tantes n'hi havia i tant a l'abast. Hi ha moltes històries d'empatxos d'arboces, però a mi no m'ha passat mai.
dijous, 4 de novembre del 2010
Per què l'Ara il·lusiona
Reciclant un correu meu d'aquest matí, diria que l'aparició del diari Ara m'il·lusiona perquè és decebedor que en trenta anys no hi hagi hagut un gran diari en català capaç de trencar l'hegemonia periodística i ideològica de La Vanguardia i El Periódico (i dels diaris de Madrid); perquè (potser des d'un cert prejudici) és difícil d'empassar que una empresa que fa diaris locals hagi fagocitat l'Avui per després, via mitosi cel·lular, produir dos bessons (segons que ens han informat als seus blogs en JJ Isern i en Marc Belzunces, perquè jo no he comprat mai els dos el mateix dia, i menys darrerament).
La proposta és, si més no, arriscada en un moment que la gent deixa de comprar diaris en paper. A Mèxic vaig de deixar de fer-ho perquè els de la Ciutat de Mèxic arribaven a la una del migdia i els diaris locals eren com de broma. M'he acostumat així. Cada dia dedico una bona estona a llegir o fullejar diferents diaris al web, alguns des del meu agregador de notícies, i no m'acabo de veure tornant als diaris en paper. Suposo que en el pla de negoci de l'Ara deuen tenir en compte que hi ha molts potencials lectors que estan en la meva situació. Cobraran per llegir-lo en línia? No ho han dit pas. La publicitat web taparà el forat? Ens faran tornar al paper? Captaran lectors de paper d'altres diaris? Faran nous lectors en paper?
Recomano un interessant escrit sobre les innovacions periodístiques que incorporarà el diari, tanmateix amb una crítica a l'enfocament de continguts web.
D'altra banda, m'agraden alguns col·laboradors que s'anuncien. Ja enyorava el Sánchez Piñol articulista, que fa un temps escrivia quinzenalment al suplement de cultura de l'Avui (era el meu punt d'entrada al suplement). Tinc ganes de retrobar l'eficaç mala llet de l'Alzamora, de veure què ens explica la Laura Fàbregas, i de llegir l'Om i (potser) el Basses, el Culla i fins i tot el Mascarell (aquests dos no els he deixat de llegir). El Cardús, ho sento, no entenc una paraula del que diu. Per acabar, hi trobo a faltar l'Eva Piquer. C'est dommage!
Sort al nou diari Ara!
La proposta és, si més no, arriscada en un moment que la gent deixa de comprar diaris en paper. A Mèxic vaig de deixar de fer-ho perquè els de la Ciutat de Mèxic arribaven a la una del migdia i els diaris locals eren com de broma. M'he acostumat així. Cada dia dedico una bona estona a llegir o fullejar diferents diaris al web, alguns des del meu agregador de notícies, i no m'acabo de veure tornant als diaris en paper. Suposo que en el pla de negoci de l'Ara deuen tenir en compte que hi ha molts potencials lectors que estan en la meva situació. Cobraran per llegir-lo en línia? No ho han dit pas. La publicitat web taparà el forat? Ens faran tornar al paper? Captaran lectors de paper d'altres diaris? Faran nous lectors en paper?
Recomano un interessant escrit sobre les innovacions periodístiques que incorporarà el diari, tanmateix amb una crítica a l'enfocament de continguts web.
D'altra banda, m'agraden alguns col·laboradors que s'anuncien. Ja enyorava el Sánchez Piñol articulista, que fa un temps escrivia quinzenalment al suplement de cultura de l'Avui (era el meu punt d'entrada al suplement). Tinc ganes de retrobar l'eficaç mala llet de l'Alzamora, de veure què ens explica la Laura Fàbregas, i de llegir l'Om i (potser) el Basses, el Culla i fins i tot el Mascarell (aquests dos no els he deixat de llegir). El Cardús, ho sento, no entenc una paraula del que diu. Per acabar, hi trobo a faltar l'Eva Piquer. C'est dommage!
Sort al nou diari Ara!
dimecres, 3 de novembre del 2010
Meravelles del Registro Civil Central d'Espanya
Avui ha arribat a casa una carta del Ministerio de Justicia/Registro Civil Central amb un contingut llargament esperat:
Por el presente ponemos en su conocimiento que ha sido practicada INSCRIPCIÓN DE NACIMIENTO, en este Registro Civil Central, correspondiente a [nom i cognoms de la Queralt], con domicilio en... [inclou un error ortogràfic en el nom de la ciutat catalana on vivim].
Això no tindria res de particular si no fos que fa més d'onze mesos que vaig iniciar el tràmit (el novembre de l'any passat, després de dues hores de cua al carrer a Madrid). Sense tenir cap notificació des d'aleshores, avui ha arribat aquest ofici i dues certificacions literals de la inscripció registral del naixement.
Això vol dir que durant aquest temps la Queralt era possiblement una estrangera indocumentada que podia presentar, això sí, el seu passaport mexicà (bé, només fins que ens el van robar al metro de Madrid) i unes actes de naixement mexicanes molt vistoses i amb la corresponent postil·la del Tractat de l'Haia, aquesta també llargament esperada l'any passat. Mentrestant, la Queralt no figurava al llibre de família, no he pogut sol·licitar una modificació de les retencions d'Hisenda per tenir-la al meu càrrec, i segurament hi ha altres inconvenients que no hem explorat, com què hauria passat sense llibre de família si haguéssim volgut portar la Queralt a una llar d'infants.
Españoles todos: si se us acudeix casar-vos o tenir fills fora d'Espanya sapigueu que haureu de bregar fins a la mort amb el Registro Civil Central, un organisme creat segurament quan a Espanya hi havia quatre estrangers i els espanyols no tenien fills a l'estranger, ni viatjaven (com l'Àngels Barceló, que es veu que no viatjava, i anant a Madrid se li van acabar les tonteries, oooh!). Ara el RCC és incapaç de fer a temps tota la feina que se li ha girat els últims anys. El País ja va informar que el RCC està saturat de feina:
2003: El Registro Civil Central se satura al duplicarse su trabajo por la inmigración
2004 (opinió d'un lector): Registro civil colapsado
La cosa empitjora. En fer la sol·licitud em van dir que trigarien sis mesos. Han estat onze mesos i mig.
Això no tindria res de particular si no fos que fa més d'onze mesos que vaig iniciar el tràmit (el novembre de l'any passat, després de dues hores de cua al carrer a Madrid). Sense tenir cap notificació des d'aleshores, avui ha arribat aquest ofici i dues certificacions literals de la inscripció registral del naixement.
Això vol dir que durant aquest temps la Queralt era possiblement una estrangera indocumentada que podia presentar, això sí, el seu passaport mexicà (bé, només fins que ens el van robar al metro de Madrid) i unes actes de naixement mexicanes molt vistoses i amb la corresponent postil·la del Tractat de l'Haia, aquesta també llargament esperada l'any passat. Mentrestant, la Queralt no figurava al llibre de família, no he pogut sol·licitar una modificació de les retencions d'Hisenda per tenir-la al meu càrrec, i segurament hi ha altres inconvenients que no hem explorat, com què hauria passat sense llibre de família si haguéssim volgut portar la Queralt a una llar d'infants.
Españoles todos: si se us acudeix casar-vos o tenir fills fora d'Espanya sapigueu que haureu de bregar fins a la mort amb el Registro Civil Central, un organisme creat segurament quan a Espanya hi havia quatre estrangers i els espanyols no tenien fills a l'estranger, ni viatjaven (com l'Àngels Barceló, que es veu que no viatjava, i anant a Madrid se li van acabar les tonteries, oooh!). Ara el RCC és incapaç de fer a temps tota la feina que se li ha girat els últims anys. El País ja va informar que el RCC està saturat de feina:
2003: El Registro Civil Central se satura al duplicarse su trabajo por la inmigración
2004 (opinió d'un lector): Registro civil colapsado
La cosa empitjora. En fer la sol·licitud em van dir que trigarien sis mesos. Han estat onze mesos i mig.
dimecres, 27 d’octubre del 2010
Eclosió de l'oops!
Segons el Merriam-Webster, oops /u:ps/ és una interjecció utilitzada per a expressar disculpa, sorpresa o desànim lleus. Per exemple, si pagues 50 cèntims amb una moneda de 20 cèntims i te la tornen pots dir oops! Sarcàsticament, també ho pots dir en situacions realment crítiques.
No recordo quan vaig sentir aquesta interjecció de l'anglès per primer cop. Al Canadà? En un film de Hollywood? No recordo que la pronunciés cap professor d'anglès. En tot cas, no deu fer més de deu anys i no l'havia sentit al carrer a Catalunya abans de marxar a Mèxic, on, per cert, ho diu molta gent.
Rodo el món, torno al Born i els oops surten com bolets de les boques dels meus alumnes, fins i tot d'alguna persona més granada. Què ha passat? Tothom viatja molt? La joventut ja sap anglès "de veritat"? A La Noria hi ha algú que digui oops! i els ho encomani? Ens hem tornat caps de fava?
No recordo quan vaig sentir aquesta interjecció de l'anglès per primer cop. Al Canadà? En un film de Hollywood? No recordo que la pronunciés cap professor d'anglès. En tot cas, no deu fer més de deu anys i no l'havia sentit al carrer a Catalunya abans de marxar a Mèxic, on, per cert, ho diu molta gent.
Rodo el món, torno al Born i els oops surten com bolets de les boques dels meus alumnes, fins i tot d'alguna persona més granada. Què ha passat? Tothom viatja molt? La joventut ja sap anglès "de veritat"? A La Noria hi ha algú que digui oops! i els ho encomani? Ens hem tornat caps de fava?
dimarts, 26 d’octubre del 2010
Jo li vach al Barça
Llegeixo a El Universal un article de la periodista Hannia Novell sobre els esquadrons de la mort, concretament, contrari als esquadrons exterminadors de delinqüents que han aparegut a alguns països llatinoamericans i que potser han començat a treure el nas a Mèxic. Aquesta periodista es veu que presentava un telenotícies al Canal 40, però no vaig tenir el gust de seguir-la perquè a casa vèiem poc la televisió, els canals agraciats amb la nostra audiència eren uns altres, i la majoria no eren mexicans.
La neurona genealògica s'excita amb aquest cognom Novell i dic: que deu ser d'origen català, aquesta periodista mexicana? La neurona investigadora s'activa i cerco al Google:
"Hannia Novell" catalana
(uf, quina suada...)
Clico al botó "Avui tinc sort" i m'apareix una pàgina amb un missatge de Twitter d'una Hannia Novell. La neurona analítica treu fum: el missatge és de l'11 de juliol, l'endemà de la manifestació que segons un diari mundial va reunir unes 183 persones al Passeig de Gràcia; del dia que Espanya va guanyar la Copa del Món de futbol. Què ens diu aquesta Hannia Novell (no sabem si relacionada amb la periodista homònima) en aquella data memorable? Dins el marc incomparable del quadre de Las Meninas destaca el missatge twittaire:
La meva mara es catalana i li vach al Barca avui ganará Spagna. Felicitats!
La neurona filològica es revoluciona: la densitat semàntica i morfològica d'aquesta frase és extraordinària...
a) Ens confirma que hi ha una Hannia Novell que té la mare catalana
b) Aquesta Hannia Novell sembla mexicana: això de li vach al Barca no pot ser més que un calc de le voy al Barça, sucosament mexicà. Algú hauria de fer urgentment un vocabulari de mexicanismes del català. Un d'ells podria ser: Li vaig al Barça.
c) Entre altres detalls destaca l'ortografia de vach. No sabria dir si és prefabriana, parafabriana o postfabriana.
d) I Spagna... No va ser Pompeu Fabra una mica italianitzant en l'ordenació de la llengua catalana?
e) Parafrasejant algú (Pasqual Maragall?), Hannia Novell ens ve a dir que el que és bo per al Barça és bo per a Espanya, o vice-versa. Probablement sense saber-ho, Hannia Novell en sintonia amb Àngels Barceló o JoanBarril.
La neurona genealògica es torna a activar: si la seva mare és catalana, vols dir que Novell és el cognom patern? Aquesta periodista fa servir directament el cognom matern? O potser, com les ovelles blanques i les negres, també, son pare també és català? La neurona voleadora em diu: no, sa mare, catalana, potser es diu Fernández (i potser és de Monistrol), però aquesta senyora no fa servir el cognom matern (passing shot!). La neurona perplexa pregunta: I Novell? La neurona Polònia respon: Novell és suec, és la branca mexicana dels Nobel de tota la vida...
Isn't the web wonderful?
La neurona genealògica s'excita amb aquest cognom Novell i dic: que deu ser d'origen català, aquesta periodista mexicana? La neurona investigadora s'activa i cerco al Google:
"Hannia Novell" catalana
(uf, quina suada...)
Clico al botó "Avui tinc sort" i m'apareix una pàgina amb un missatge de Twitter d'una Hannia Novell. La neurona analítica treu fum: el missatge és de l'11 de juliol, l'endemà de la manifestació que segons un diari mundial va reunir unes 183 persones al Passeig de Gràcia; del dia que Espanya va guanyar la Copa del Món de futbol. Què ens diu aquesta Hannia Novell (no sabem si relacionada amb la periodista homònima) en aquella data memorable? Dins el marc incomparable del quadre de Las Meninas destaca el missatge twittaire:
La meva mara es catalana i li vach al Barca avui ganará Spagna. Felicitats!
La neurona filològica es revoluciona: la densitat semàntica i morfològica d'aquesta frase és extraordinària...
a) Ens confirma que hi ha una Hannia Novell que té la mare catalana
b) Aquesta Hannia Novell sembla mexicana: això de li vach al Barca no pot ser més que un calc de le voy al Barça, sucosament mexicà. Algú hauria de fer urgentment un vocabulari de mexicanismes del català. Un d'ells podria ser: Li vaig al Barça.
c) Entre altres detalls destaca l'ortografia de vach. No sabria dir si és prefabriana, parafabriana o postfabriana.
d) I Spagna... No va ser Pompeu Fabra una mica italianitzant en l'ordenació de la llengua catalana?
e) Parafrasejant algú (Pasqual Maragall?), Hannia Novell ens ve a dir que el que és bo per al Barça és bo per a Espanya, o vice-versa. Probablement sense saber-ho, Hannia Novell en sintonia amb Àngels Barceló o JoanBarril.
La neurona genealògica es torna a activar: si la seva mare és catalana, vols dir que Novell és el cognom patern? Aquesta periodista fa servir directament el cognom matern? O potser, com les ovelles blanques i les negres, també, son pare també és català? La neurona voleadora em diu: no, sa mare, catalana, potser es diu Fernández (i potser és de Monistrol), però aquesta senyora no fa servir el cognom matern (passing shot!). La neurona perplexa pregunta: I Novell? La neurona Polònia respon: Novell és suec, és la branca mexicana dels Nobel de tota la vida...
Isn't the web wonderful?
dilluns, 25 d’octubre del 2010
El camí del deteriorament
Ara fa catorze mesos vam decidir tornar de Mèxic. En aquell moment, tornar només era una de les opcions. Podríem haver tornat com podríem no haver-ho fet. L'oasi mexicà en què vivíem tenia almenys quatre trets molt atractius: a) una ciutat i un estat molt segurs, encara a recer del bany de sang que s'anava estenent des de les places tradicionals (Tijuana, Culiacán, Juárez, Reynosa) cap a la resta del país (tanmateix, la pregunta arrecerats, fins quan? es plantejava a diari); b) un entorn professional estimulant i econòmicament privilegiat; c) un entorn molt càlid d'amics, coneguts i saludats, com difícilment tindrem aquí; i d) gairebé sempre és estimulant ser un expatriat europeu a Mèxic, i, la veritat, m'agradava viure lluny de la dividida, derrotada i desorientada Catalunya: diguem que els mals de Mèxic, que són uns quants, i dos o tres ordres de magnitud més grans, no em dolien tant.
Bé, passat una mica més d'un any, les notícies que ens arriben de Mèxic, ens confirmen que aquell oasi de seguretat estava del tot indefens enfront de les tempestes de sorra de la narcoviolència. Que aquesta no hi havia arribat encara per alguna estranya coincidència. Llegim als diaris locals notícies de balaceres (que em perdonin, pero balacera seria tant castellanisme com tiroteig) gairebé diàries (de vegades amb llançament de granades), i un auge dels segrests, els assalts i els robatoris. I rebem, també, el testimoni d'alguns amics de la ciutat en el mateix sentit.
Un d'aquests amics, un altre expatriat europeu, segurament el professor d'idiomes més ben aprofitat al sud del Río Bravo (ensenya quatre idomes en una escola mundialment coneguda), em deia en un correu:
El panorama general de Mèxic sembla que segueix camins de deteriorament, així que crec que vau prendre la decisió correcta, per la Queralt, sobre tot.
Ens hem convertit ens un refugiats més de la violència que assola el país? Sense voler, però potser sí.
Bé, passat una mica més d'un any, les notícies que ens arriben de Mèxic, ens confirmen que aquell oasi de seguretat estava del tot indefens enfront de les tempestes de sorra de la narcoviolència. Que aquesta no hi havia arribat encara per alguna estranya coincidència. Llegim als diaris locals notícies de balaceres (que em perdonin, pero balacera seria tant castellanisme com tiroteig) gairebé diàries (de vegades amb llançament de granades), i un auge dels segrests, els assalts i els robatoris. I rebem, també, el testimoni d'alguns amics de la ciutat en el mateix sentit.
Un d'aquests amics, un altre expatriat europeu, segurament el professor d'idiomes més ben aprofitat al sud del Río Bravo (ensenya quatre idomes en una escola mundialment coneguda), em deia en un correu:
El panorama general de Mèxic sembla que segueix camins de deteriorament, així que crec que vau prendre la decisió correcta, per la Queralt, sobre tot.
Ens hem convertit ens un refugiats més de la violència que assola el país? Sense voler, però potser sí.
dimarts, 19 d’octubre del 2010
Algú n'entén una paraula?
Deixem estar el fet que Aznar sigui president del consell assessor d'un organisme més o menys negacionista del canvi climàtic que, sense reconèixer obertament que tal cosa existeix ni, molt menys, acceptar-ne l'origen humà, ve a dir que el que cal fer és adaptar-s'hi: això entra perfectament en la lògica aznariana.
No, el que crida l'atenció d'aquest vídeo del Global Adaptation Institute és aquest Aznar envellit, embarbussat, i distorsionat (el devien gravar en 16:9 i el passen comprimit a 4:3), amb una retirada, no sé si al caballero de la mano en el pecho o al Rock Hudson terminal. Algún entén una paraula de tot el que diu? (pregunta retòrica) Algú s'ha fet una idea del que farà aquest institut i de què hi farà l'Aznar? I, finalment, dues preguntes lingüístiques:
1) La e neutra no existeix, en anglès?
2) Espanya té President? No seria, en anglès, Prime Minister o Premier?
No, el que crida l'atenció d'aquest vídeo del Global Adaptation Institute és aquest Aznar envellit, embarbussat, i distorsionat (el devien gravar en 16:9 i el passen comprimit a 4:3), amb una retirada, no sé si al caballero de la mano en el pecho o al Rock Hudson terminal. Algún entén una paraula de tot el que diu? (pregunta retòrica) Algú s'ha fet una idea del que farà aquest institut i de què hi farà l'Aznar? I, finalment, dues preguntes lingüístiques:
1) La e neutra no existeix, en anglès?
2) Espanya té President? No seria, en anglès, Prime Minister o Premier?
dimecres, 6 d’octubre del 2010
Retrobament de l'altiplà
Quatre persones que vam ser inseparables durant tres anys a l'alptiplà mexicà ens retrobarem aquest cap de setmana per terres catalanes. Només una de les quatre encara segueix vivint allà, tot i que ara està passant uns mesos a casa seva a Madrid. Aquest cap de setmana, el sector navarrès i el sector castellà de l'altiplà mexicà baixaran en tren per la vall de l'Ebre i passarem uns dies, gairebé hores, junts. Val a dir que érem inseparables de cap de setmana, perquè entre setmana pràcticament no hi havia ocasió ni de parlar-se, però inseparables de tota manera.
No ho digueu a ningú, però atesa la semiprovisionalitat en què encara vivim, dues persones hauran de dormir en sengles llits plegables Sandvika de l'Ikea. Tot i que Sandvika és una ciutat a prop d'Oslo, el nom és suggeridor: si el llit es plegués quan algú hi dormís, la persona quedaria com un sandvitx, entre dues o tres capes de somier i de matalàs, aquest de 6,5 cm de gruix (!) i que es plega sense cap esforç amb la resta del llit.
Espero amb ànsia el previsible esmorzar mexicà, brunch no declarat, de diumenge al matí, al menjador de casa. Bé, de mexicà només en tindrà l'esperit, perquè tot i que ja hem tret la pols a la tortillera de fierro vaciado no hi ha prevista cap compra de farina de blat de moro nixtamalitzada, ni crec que ningú es marqui el detall d'uns chilaquiles verdes, ni es veu venir cap arrachera norteña, ni cap barbacoa de borrego, ni tamals (de chile y de dulce) ni res de tot això. La cosa tirarà més cap al pa amb tomàquet amb formatge o pernil, o unes truites amb all i bitxos de Caiena (últimament, tot ho cuino amb chiles de Caiena, que ja estan fent la competència al Chile Tabasco com a Arca de Noè culinària). Si hi ha sort, el sector navarrès es marcarà unes magras con tomate, però, sobretot, espero la companyia del quartet de l'altiplà.
No ho digueu a ningú, però atesa la semiprovisionalitat en què encara vivim, dues persones hauran de dormir en sengles llits plegables Sandvika de l'Ikea. Tot i que Sandvika és una ciutat a prop d'Oslo, el nom és suggeridor: si el llit es plegués quan algú hi dormís, la persona quedaria com un sandvitx, entre dues o tres capes de somier i de matalàs, aquest de 6,5 cm de gruix (!) i que es plega sense cap esforç amb la resta del llit.
Espero amb ànsia el previsible esmorzar mexicà, brunch no declarat, de diumenge al matí, al menjador de casa. Bé, de mexicà només en tindrà l'esperit, perquè tot i que ja hem tret la pols a la tortillera de fierro vaciado no hi ha prevista cap compra de farina de blat de moro nixtamalitzada, ni crec que ningú es marqui el detall d'uns chilaquiles verdes, ni es veu venir cap arrachera norteña, ni cap barbacoa de borrego, ni tamals (de chile y de dulce) ni res de tot això. La cosa tirarà més cap al pa amb tomàquet amb formatge o pernil, o unes truites amb all i bitxos de Caiena (últimament, tot ho cuino amb chiles de Caiena, que ja estan fent la competència al Chile Tabasco com a Arca de Noè culinària). Si hi ha sort, el sector navarrès es marcarà unes magras con tomate, però, sobretot, espero la companyia del quartet de l'altiplà.
dimarts, 28 de setembre del 2010
La meva veïna porta...
Aixo podria semblar el títol d'una pel·lícula de l'Alfredo Landa, però no, la temàtica és una altra.
For your information:
Tinc una veïna que porta nicab. Tal cosa no només existeix, sinó que n'hi ha un a la meva escala.
For your information:
Tinc una veïna que porta nicab. Tal cosa no només existeix, sinó que n'hi ha un a la meva escala.
diumenge, 26 de setembre del 2010
Marques blanques, productes xinesos i barbers marroquins
Conec un matrimoni de professionistes (que dirien a Mèxic) que han estat capaços de criar el mateix nombre de fills que l'Eva Piquer sense haver de recórrer a les marques blanques dels supermercats. Últimament, però, i amb el 50% de fills col·locats, aquesta parella ha entrat al món de les marques blanques, com tanta gent, com a mesura d'estalvi enfront de la Gran Recessió i de l'incertesa que vivim.
La major part dels últims vint anys no he patit gaire per a arribar a final de mes. Sobretot no vaig patir gaire a Mèxic, perquè el sou, molt semblant al d'aquí, donava per a molt més. Bé, ara i aquí les coses són molt diferents: tot és caríssim i realment s'ha de mirar molt on i amb què et gastes les garrofes. I, efectivament, a casa, el rebost i la nevera també s'han omplert de marques blanques. Sempre pots sentenciar amb orgull: ep!, que és molt bona, aquesta marca blanca!
Últimament m'ha sorprès que els forns del barri fan ofertes de barres de pa a 50 o 60 cèntims. (els mateixos forns que les venien fa poc a 95 cèntims). Potser té alguna cosa a veure amb que un conegut supermercat ofereix dues barres rústiques per 90 cèntims? Deu haver estat dur deixar-les de vendre a 95 cèntims la unitat, però, ves per on, ja m'he acostumat a les rústiques del supermercat.
Algú va dir que la Xina (o Àsia en general) era una màquina antiinflàcionària a nivell global. No crec que es pugui dir el mateix en el mercat mundial de les matèries primeres, però sembla que sí que ho és en el de productes acabats. Veig que aquests anys s'ha passat de les botigues del "tot a cent" a uns basars xinesos que venen gairebé de tot, i que molta gent ha perdut el pudor a comprar-hi. Jo mateix l'estic perdent.
La nova immigració ofereix també possibilitats d'estalvi. Per què pagar 14 o 20 € perquè em tallin el cabell quan el meu barber marroquí ho fa per 6 €, inclosa l'escapçada de celles i l'afaitada d'orelles i de narius (com als adolescents, em comença a sortir pèl on no n'havia tingut mai)? Tot això, amb un plus d'amabilitat, i sense comptar que, a més, aprenc una mica d'àrab. Ahir em va parlar de Melilla, però en castellà.
La major part dels últims vint anys no he patit gaire per a arribar a final de mes. Sobretot no vaig patir gaire a Mèxic, perquè el sou, molt semblant al d'aquí, donava per a molt més. Bé, ara i aquí les coses són molt diferents: tot és caríssim i realment s'ha de mirar molt on i amb què et gastes les garrofes. I, efectivament, a casa, el rebost i la nevera també s'han omplert de marques blanques. Sempre pots sentenciar amb orgull: ep!, que és molt bona, aquesta marca blanca!
Últimament m'ha sorprès que els forns del barri fan ofertes de barres de pa a 50 o 60 cèntims. (els mateixos forns que les venien fa poc a 95 cèntims). Potser té alguna cosa a veure amb que un conegut supermercat ofereix dues barres rústiques per 90 cèntims? Deu haver estat dur deixar-les de vendre a 95 cèntims la unitat, però, ves per on, ja m'he acostumat a les rústiques del supermercat.
Algú va dir que la Xina (o Àsia en general) era una màquina antiinflàcionària a nivell global. No crec que es pugui dir el mateix en el mercat mundial de les matèries primeres, però sembla que sí que ho és en el de productes acabats. Veig que aquests anys s'ha passat de les botigues del "tot a cent" a uns basars xinesos que venen gairebé de tot, i que molta gent ha perdut el pudor a comprar-hi. Jo mateix l'estic perdent.
La nova immigració ofereix també possibilitats d'estalvi. Per què pagar 14 o 20 € perquè em tallin el cabell quan el meu barber marroquí ho fa per 6 €, inclosa l'escapçada de celles i l'afaitada d'orelles i de narius (com als adolescents, em comença a sortir pèl on no n'havia tingut mai)? Tot això, amb un plus d'amabilitat, i sense comptar que, a més, aprenc una mica d'àrab. Ahir em va parlar de Melilla, però en castellà.
dilluns, 20 de setembre del 2010
Retrobades del retorn
Feta finalment la mudança, al nou pis (que, de fet, és el vell pis que va estar llogat durant cinc dels anys de l'estada a Mèxic) he retrobat unes cinquanta caixes amb tota mena de menage, en gran part inútil o irrecuperable. ¿Faré servir mai més el vestit de neoprè que em posava als anys noranta per a "fer torrents", que diem a Mallorca, és a dir, fer barranquisme? Hi cabria, jo, dins el neoprè? I els guants i la bossa d'eines de BTT, amb aquella olor d'entre morques i suor fossilitzada, els tornaré a portar amb la bicicleta? Tornaré a baixar com un suïcida per aquells camins de la serralada prelitoral? Deixem-ho estar...
He trobat unes setze caixes de llibres i revistes que de moment no he obert, perquè no hi ha gaire lloc per col·locar-los i no tinc temps de treure'ls la pols. Però sí que he desempolsat els tres primers volums de les memòries del Tísner (el quart el tinc a Mèxic). No tinc l'ànim ni la intenció de rellegir-los com cal, especialment els dos primers, que s'ocupen sobre tot de la guerra, però estic rellegint més o menys aleatòriament els episodis mexicans del tercer volum. Són espipellades catalano-mexicanes, inconfusiblement tisnerianes, unes més interessants que les altres. En tot cas, ara les puc llegir amb més coneixement de causa i amb una òptica diferent de la que tenia fa set anys.
Una de les coses de les que em faig creus és que la família Artís-Mercadet fos capaç de tornar a la trista Catalunya del franquisme (tot i que el 1966 no ja era els anys quaranta), deprés de vint-i-sis anys a Mèxic, sense perspectives laborals clares, deixant una filla i un fill a Mèxic, i deixant-hi també el que semblava una vida professional i personal força rica en un Mèxic que encara vivia el miracle (o miratge) del creixement econòmic sostingut dels anys 40-60. Sí, el Tísner explica que la seva estada sempre va ser provisional, i mai no es va naturalitzar mexicà, però no em deixa de sorprendre el retorn que va emprendre Tísner amb cinquanta-tres anys i cinc fills, deixant-ne dos a Mèxic (i una tercera encara hi va tornar més tard i s'hi va quedar).
Molt interessants també els passatges dedicats a la fi mai no anunciada de l'exili: amb els anys l'exili s'havia acabat, i els exiliats s'havien convertit en una altra cosa. La majoria no canviaria la seva vida mexicana per un incert retorn al país d'origen. Les celebracions pàtries de l'Orfeo Català llanguien any rera any. Un procés natural, segurament inevitable.
He trobat unes setze caixes de llibres i revistes que de moment no he obert, perquè no hi ha gaire lloc per col·locar-los i no tinc temps de treure'ls la pols. Però sí que he desempolsat els tres primers volums de les memòries del Tísner (el quart el tinc a Mèxic). No tinc l'ànim ni la intenció de rellegir-los com cal, especialment els dos primers, que s'ocupen sobre tot de la guerra, però estic rellegint més o menys aleatòriament els episodis mexicans del tercer volum. Són espipellades catalano-mexicanes, inconfusiblement tisnerianes, unes més interessants que les altres. En tot cas, ara les puc llegir amb més coneixement de causa i amb una òptica diferent de la que tenia fa set anys.
Una de les coses de les que em faig creus és que la família Artís-Mercadet fos capaç de tornar a la trista Catalunya del franquisme (tot i que el 1966 no ja era els anys quaranta), deprés de vint-i-sis anys a Mèxic, sense perspectives laborals clares, deixant una filla i un fill a Mèxic, i deixant-hi també el que semblava una vida professional i personal força rica en un Mèxic que encara vivia el miracle (o miratge) del creixement econòmic sostingut dels anys 40-60. Sí, el Tísner explica que la seva estada sempre va ser provisional, i mai no es va naturalitzar mexicà, però no em deixa de sorprendre el retorn que va emprendre Tísner amb cinquanta-tres anys i cinc fills, deixant-ne dos a Mèxic (i una tercera encara hi va tornar més tard i s'hi va quedar).
Molt interessants també els passatges dedicats a la fi mai no anunciada de l'exili: amb els anys l'exili s'havia acabat, i els exiliats s'havien convertit en una altra cosa. La majoria no canviaria la seva vida mexicana per un incert retorn al país d'origen. Les celebracions pàtries de l'Orfeo Català llanguien any rera any. Un procés natural, segurament inevitable.
dilluns, 6 de setembre del 2010
"El grito" a la Plaça de Sant Jaume [amb rectificació]
A partir d'un apunt de l'Indiano, m'adono que vaig llegir massa de pressa la invitació del consolat mexicà. Puc confirmar que El Grito és el 15-SET a les 20 h a la Plaça de Sant Jaume, però sembla que la festa de la Plaça Reial serà probablementg just després del Grito i s'acabarà a les 22 h. Diu el Consolat:
Al finalizar la ceremonia disfrutaremos del espectáculo de música y danza en la cercana Plaza Real de Barcelona (plaza hermanda con la Plaza de Garibaldi de México) hasta las 22 horas.
Tot i que l'ús mexicà de l'hasta és molt diferent de l'ús estàndard (per exemple, la música es hasta las 22 h voldria dir - si més no col·loquialment - que la música comença a les 22 h, i potser el meu hasta ja s'ha mexicanitzat i d'aquí ve la meva confusió) podem suposar que en aquest cas el consolat vol dir que la música a la Plaça Reial començarà just després del Grito i s'acabarà a les 22 h. Molt millor per als qui començar a les deu de la nit seria massa tard un dimecres!
Aquí sota, l'escrit original amb la correcció corresponent.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
Enguany se celebra el bicentenari de la sublevació de Dolores (Guanajuato), que inicià la guerra que va portar anys més tard (1821) a la independència de Mèxic. L'aixecament de Dolores es recorda per la crida de Miguel Hidalgo (El Grito), un lema que al llarg del temps s'ha modificat i diversificat, però que actualment sempre inclou visques a "los hombres [o héroes] que nos dieron patria", fins i tot "a los hombres y mujeres que nos dieron patria", és a dir, visques a Hidalgo, a Allende, a Ortiz de Domínguez (la Corregidora), etc. I sol acabar amb tres visques a Mèxic.
A Barcelona cada any es fa El Grito, però enguany serà a la Plaça de Sant Jaume: dimecres 15 de setembre a les 20 h. Després, hi haurà concert de mariachi a la Plaça Reial fins a les 22 h. El Consolat General de Mèxic a Barcelona convida mexicans i amics de Mèxic a l'esdeveniment.
Al finalizar la ceremonia disfrutaremos del espectáculo de música y danza en la cercana Plaza Real de Barcelona (plaza hermanda con la Plaza de Garibaldi de México) hasta las 22 horas.
Tot i que l'ús mexicà de l'hasta és molt diferent de l'ús estàndard (per exemple, la música es hasta las 22 h voldria dir - si més no col·loquialment - que la música comença a les 22 h, i potser el meu hasta ja s'ha mexicanitzat i d'aquí ve la meva confusió) podem suposar que en aquest cas el consolat vol dir que la música a la Plaça Reial començarà just després del Grito i s'acabarà a les 22 h. Molt millor per als qui començar a les deu de la nit seria massa tard un dimecres!
Aquí sota, l'escrit original amb la correcció corresponent.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
Enguany se celebra el bicentenari de la sublevació de Dolores (Guanajuato), que inicià la guerra que va portar anys més tard (1821) a la independència de Mèxic. L'aixecament de Dolores es recorda per la crida de Miguel Hidalgo (El Grito), un lema que al llarg del temps s'ha modificat i diversificat, però que actualment sempre inclou visques a "los hombres [o héroes] que nos dieron patria", fins i tot "a los hombres y mujeres que nos dieron patria", és a dir, visques a Hidalgo, a Allende, a Ortiz de Domínguez (la Corregidora), etc. I sol acabar amb tres visques a Mèxic.
A Barcelona cada any es fa El Grito, però enguany serà a la Plaça de Sant Jaume: dimecres 15 de setembre a les 20 h. Després, hi haurà concert de mariachi a la Plaça Reial fins a les 22 h. El Consolat General de Mèxic a Barcelona convida mexicans i amics de Mèxic a l'esdeveniment.
divendres, 3 de setembre del 2010
Bona sort, Michael!
Fins i tot per als qui coneixem i admirem Kirk Douglas i vam començar a conèixer Michael Douglas com "el fill de Kirk Douglas" (suposo que ja som minoria), Michael Douglas és una important icona dels últims trenta anys, per qui tinc una certa simpatia, no només motivada perquè el vaig veure agafar un Renault 4 a la Marina de Valldemossa i enfilar la carretera que més amunt el porta a la seva finca de S'Estaca, o perquè va confessar a Matías Vallés una certa adicció a la sobrassada amb galetes d'Inca. (Vegeu aquest notable article de M.V. sobre l'actor).
El cas és que té un càncer a la gola i va tenir l'ànim de deixar-se entrevistar per David Letterman. L'esperen encara set setmanes de ràdioteràpia i quimioteràpia. Bona sort, Michael!
El cas és que té un càncer a la gola i va tenir l'ànim de deixar-se entrevistar per David Letterman. L'esperen encara set setmanes de ràdioteràpia i quimioteràpia. Bona sort, Michael!
dimecres, 18 d’agost del 2010
Ha mort Carles Hug de Borbó i Parma
¿Es pot donar la notícia de la mort Carles Hug de Borbó i Parma(*) i no esmentar que era (o havia estat) el pretendent a la corona d'Espanya per la branca carlina, descendent i hereu dinàstic de Carles Maria Isidre de Borbó, germà de Ferran VII, qui es va proclamar rei d'Espanya enfront d'Isabel II, abanderant el tradicionalisme i el foralisme enfront del liberalisme i el centralisme? Es pot oblidar que va liderar el Partit Carlista i que va adoptar una idelogia "socialista i autogestionària", fet que recordo que resultava força curiós cap a finals dels setanta? Es pot obviar que es va presentar a les eleccions generals espanyoles de 1979 i va obtenir 55.300 vots?
Doncs sí, l'ABC ho ignora tot. El fet més destacable segons el diari monàrquic és que era exmarit de la princesa Irene d'Holanda.
Aquesta notícia m'ha portat flaires setanters. Un oncle meu havia fet la guerra com a requetè (això vol dir que els carlistes al 1936 reclutaven gent a Mallorca, zona "nacional" des del primer dia, i que el meu oncle s'hi va apuntar). Bé, quaranta anys més tard, l'home seguia sent carlista però, com Carles Hug, també s'havia tornat antifranquista i "socialista autogestionari". En aquella època jo havia tingut els primers contactes amb Navarra, i els meus amics d'allà (que no és que fossin carlistes) estaven tan esverats amb els fets de Montejurra 76, i l'esverament era tan contagiós, que jo vaig arribar a atresorar dos dossiers força ben editats sobre aquells tràgics fets, junt amb un o dos dossiers més sobre els Sanfermins del 78. Voleu dir que un servidor, amb setze o disset anys, no en feia un gra massa?
(*) Seguint la tradició catalana, tradueixo els noms dels membres de les cases reials.
Doncs sí, l'ABC ho ignora tot. El fet més destacable segons el diari monàrquic és que era exmarit de la princesa Irene d'Holanda.
Aquesta notícia m'ha portat flaires setanters. Un oncle meu havia fet la guerra com a requetè (això vol dir que els carlistes al 1936 reclutaven gent a Mallorca, zona "nacional" des del primer dia, i que el meu oncle s'hi va apuntar). Bé, quaranta anys més tard, l'home seguia sent carlista però, com Carles Hug, també s'havia tornat antifranquista i "socialista autogestionari". En aquella època jo havia tingut els primers contactes amb Navarra, i els meus amics d'allà (que no és que fossin carlistes) estaven tan esverats amb els fets de Montejurra 76, i l'esverament era tan contagiós, que jo vaig arribar a atresorar dos dossiers força ben editats sobre aquells tràgics fets, junt amb un o dos dossiers més sobre els Sanfermins del 78. Voleu dir que un servidor, amb setze o disset anys, no en feia un gra massa?
dimarts, 17 d’agost del 2010
Estiu de mudança
Ja hauran vist els amables lectors que el ritme de producció bloguística ha baixat força. No és que hagi decretat vacances, sinó que estic completament absorbit per una operació mudança que fa un any comptava fer en tres mesos i que haurà trigat tretze mesos en realitzar-se si, finalment, la fem durant la primera quinzena de setembre. Si abans de mudar-te has d'omplir de mobles i electrodomèstics un pis buit, si tens un pressupost limitat i tothom et diu que vagis a l'Ikea, i, a sobre, no tens cotxe ni gaire traça en dissenyar una sala-menjador, ni tens la més remota idea de què és un matalàs viscoelàstic (ni de perquè l'Ikea no ven matalassos més amples de 160 cm en aquestes latituds baixes), i si els avis de la teva filla estan entre 300 i 10.000 km de distància, el procés de mobles-mudança es converteix en un petit o gran calvari, un desfici, una obsessió.
Bé, ja hem passat l'equador del procés de compra de mobles (el compte corrent n'és testimoni) i el diumenge ens n'anem a Mallorca a passar un poc més d'una setmana amb els avis més pròxims. A la tornada, abans de l'11 de setembre, el déménagement, i l'ansiada estrena de la dutxa termostàtica. Per no esmentar l'estrena de l'originalíssima llibreria Billy o d'un armari PAX que, si els déus ho permeten, algú muntarà dins una minúscula habitació que acabarà convertida en una insospitada cambra-armari...
Bé, ja hem passat l'equador del procés de compra de mobles (el compte corrent n'és testimoni) i el diumenge ens n'anem a Mallorca a passar un poc més d'una setmana amb els avis més pròxims. A la tornada, abans de l'11 de setembre, el déménagement, i l'ansiada estrena de la dutxa termostàtica. Per no esmentar l'estrena de l'originalíssima llibreria Billy o d'un armari PAX que, si els déus ho permeten, algú muntarà dins una minúscula habitació que acabarà convertida en una insospitada cambra-armari...
diumenge, 8 d’agost del 2010
L'increïble negoci del lloguer de seients infantils per a cotxe
A casa, com que no tenim cotxe, no teníem un seient infantil per a cotxe, així que quan vam llogar un automòbil per a fer el viatget a Navarra vam decidir llogar també un seient. Vam dir, bé, quan tingum cotxe ja triarem el seient que ens agradi de veritat, amb anclatge ISO-Fix o amb sense.
El preu del lloguer del seient era una mica més de 12 EUR al dia, que per a una setmana suma 84 EUR. Hem trobat aquest seient a 79 EUR en una botiga, de manera que, per a l'empresa de lloguer, el periode d'amortització del seient és tan sols de 6,6 dies. El negoci és fantàstic!
El cotxe (un seat Ibiza GTDI) me'l van llogar per 256,56 EUR la setmana, és a dir, per 36,7 EUR/d. (només el triple que el lloguer del seient infantil). Suposant un valor del cotxe de 12.000 EUR, el periode d'amortització simple (sense interessos) seria de 327 dies! Un preu de lloguer del cotxe comparable al del seient infantil seria de 1.819 EUR/d. Quina barbaritat... O bé, un preu de lloguer del seient comparable al del cotxe seria de 0,24 EUR/d! Quines penques!
De moment, com que hem hagut de llogar el cotxe una altra setmana, hem comprat, directament, el seient infantil, que és el que hauríem d'haver fet el primer cop.
El preu del lloguer del seient era una mica més de 12 EUR al dia, que per a una setmana suma 84 EUR. Hem trobat aquest seient a 79 EUR en una botiga, de manera que, per a l'empresa de lloguer, el periode d'amortització del seient és tan sols de 6,6 dies. El negoci és fantàstic!
El cotxe (un seat Ibiza GTDI) me'l van llogar per 256,56 EUR la setmana, és a dir, per 36,7 EUR/d. (només el triple que el lloguer del seient infantil). Suposant un valor del cotxe de 12.000 EUR, el periode d'amortització simple (sense interessos) seria de 327 dies! Un preu de lloguer del cotxe comparable al del seient infantil seria de 1.819 EUR/d. Quina barbaritat... O bé, un preu de lloguer del seient comparable al del cotxe seria de 0,24 EUR/d! Quines penques!
De moment, com que hem hagut de llogar el cotxe una altra setmana, hem comprat, directament, el seient infantil, que és el que hauríem d'haver fet el primer cop.
diumenge, 1 d’agost del 2010
Tragèdia a la Huasteca
El 28 de juliol a la nit va ser notícia a la televisió de San Luis Potosí la desaparició de quatre estudiants catalans arrossegats pel corrent del riu a la regió huasteca de l'estat (la Huasteca Postosina). El 29 al matí els diaris de San Luis també en parlaven, i a la nit la TV3 se'n feia ressò. Terrible, tràgica notícia, amb tot el que hem sabut després. A hores d'ara (01/08/2010 22:11 CET), s'han trobat dos cadàvers, un ja identificat.
Comento tot seguit alguns detalls que potser no s'han aclarit o comentat de la notícia.
Quina ruta van fer els joves catalans?
Pel que s'ha dit, els joves van sortir del poblet d'El Naranjito (un ejido: terrenys comunals resultants del repartiment de la Revolució Mexicana) amb una camioneta amb un guia fins al riu Gallinas, bastant a prop de la cascada. A la imatge següent del Google Earth hi he afegit la ruta terrestre que probablement van seguir (línia groga de punts): l'únic camí visible que porta d'El Naranjito al riu Gallinas. Allà van pujar a una barca (entenc que de rems) amb un barquer, per a travessar el riu i es va produir la tragèdia.
No sé si cal dir que els joves que no van poder sortir de l'aigua van ser arrossegats cap a la cascada de Tamul, i que aquest és el curs que devien seguir els dos cossos que ja han trobat a quilòmetres riu avall de la cascada, al riu Tampaón. Sobre la imatge del Google Earth he representat amb fletxes blaves la direcció de flux de cadascun dels tres rius que s'embranquen al lloc de la cascada, per a deixar clar com és aquest embrancament. Tal com es veu, el riu Santa María i el Tampaón han excavat una gorja corba, sobre la qual descarrega el riu Gallinas. Aquí l'enllaç al Google Maps.
Llanxes i llanxes...
Al 3/24 es comentava el primer dia que anaven en una llanxa pel riu Tanchachín, prop de la cascada de Tamul. Als diaris locals es parlava de lancha, que els periodistes catalans devien traduir per llanxa. Els catalans tendim a pensar que llanxa és una embarcació dotada de motor i bastant ràpida. Però a Mèxic no és necessariament així: d'un bot de rems, sense motor, se'n diu lancha. De fet, en la navegació turística fluvial entorn de la cascada de Tamul es fan servir habitualment lanchas de rems, on s'hi encabeixen uns quants turistes. Aquí en podeu veure unes quantes. Uns amics mallorquins i catalans que ens van visitar fa uns anys a Mèxic anaren precisament a la cascada de Tamul, van contractar una llanxa amb un guia, i es van emportar la sorpresa que la llanxa era un bot a rems. Vegeu aquest vídeo de gent remuntant el riu Tampaón en una lancha de rems, cap al peu de la cascada: són unes aigües tranquil·les quan no hi ha crescuda (tanmateix, no va ser en aquest riu on navegaven els joves accidentats). Al final del vídeo es veu la cascada.
Embolic de rius
Riu Tanchachín, riu Gallinas, riu Tampaón, riu Santa María? La cascada de Tamul és ben curiosa, perquè no és un salt en el curs d'un únic riu, sinó que es produeix quan el riu Gallinas descarrega sobre el riu Santa María. És a dir, el riu Gallinas és un afluent del Santa María, però s'embranca amb aquest riu des d'un nivell molt superior, a través d'una cascada de 105 m. De la cascada en avall, el riu resultant rep el nom de Tampaón. I el riu Tanchachín? Sembla que és un altre nom que donen a aquell tram del riu Tampaón, el que corre riu avall de la cascada, per la proximitat del poble de Tanchachín.
Esforç important de cerca
Pel que han dit a les notícies, em sembla que les autoritats mexicanes i els veïns han fet un esforç important en la cerca de les víctimes, tenint en compte la situació del país i d'aquella regió.
Precuacions
Als familiars de les víctimes que vagin aquests dies al lloc els recomanaria que prenguin precaucions, perquè a la Huasteca Potosina hi ha hagut els últims mesos un augment significatiu de la delinqüència deguda al crim organitzat.
Quina ruta van fer els joves catalans?
Pel que s'ha dit, els joves van sortir del poblet d'El Naranjito (un ejido: terrenys comunals resultants del repartiment de la Revolució Mexicana) amb una camioneta amb un guia fins al riu Gallinas, bastant a prop de la cascada. A la imatge següent del Google Earth hi he afegit la ruta terrestre que probablement van seguir (línia groga de punts): l'únic camí visible que porta d'El Naranjito al riu Gallinas. Allà van pujar a una barca (entenc que de rems) amb un barquer, per a travessar el riu i es va produir la tragèdia.
No sé si cal dir que els joves que no van poder sortir de l'aigua van ser arrossegats cap a la cascada de Tamul, i que aquest és el curs que devien seguir els dos cossos que ja han trobat a quilòmetres riu avall de la cascada, al riu Tampaón. Sobre la imatge del Google Earth he representat amb fletxes blaves la direcció de flux de cadascun dels tres rius que s'embranquen al lloc de la cascada, per a deixar clar com és aquest embrancament. Tal com es veu, el riu Santa María i el Tampaón han excavat una gorja corba, sobre la qual descarrega el riu Gallinas. Aquí l'enllaç al Google Maps.Llanxes i llanxes...
Al 3/24 es comentava el primer dia que anaven en una llanxa pel riu Tanchachín, prop de la cascada de Tamul. Als diaris locals es parlava de lancha, que els periodistes catalans devien traduir per llanxa. Els catalans tendim a pensar que llanxa és una embarcació dotada de motor i bastant ràpida. Però a Mèxic no és necessariament així: d'un bot de rems, sense motor, se'n diu lancha. De fet, en la navegació turística fluvial entorn de la cascada de Tamul es fan servir habitualment lanchas de rems, on s'hi encabeixen uns quants turistes. Aquí en podeu veure unes quantes. Uns amics mallorquins i catalans que ens van visitar fa uns anys a Mèxic anaren precisament a la cascada de Tamul, van contractar una llanxa amb un guia, i es van emportar la sorpresa que la llanxa era un bot a rems. Vegeu aquest vídeo de gent remuntant el riu Tampaón en una lancha de rems, cap al peu de la cascada: són unes aigües tranquil·les quan no hi ha crescuda (tanmateix, no va ser en aquest riu on navegaven els joves accidentats). Al final del vídeo es veu la cascada.
Embolic de rius
Riu Tanchachín, riu Gallinas, riu Tampaón, riu Santa María? La cascada de Tamul és ben curiosa, perquè no és un salt en el curs d'un únic riu, sinó que es produeix quan el riu Gallinas descarrega sobre el riu Santa María. És a dir, el riu Gallinas és un afluent del Santa María, però s'embranca amb aquest riu des d'un nivell molt superior, a través d'una cascada de 105 m. De la cascada en avall, el riu resultant rep el nom de Tampaón. I el riu Tanchachín? Sembla que és un altre nom que donen a aquell tram del riu Tampaón, el que corre riu avall de la cascada, per la proximitat del poble de Tanchachín.
Esforç important de cerca
Pel que han dit a les notícies, em sembla que les autoritats mexicanes i els veïns han fet un esforç important en la cerca de les víctimes, tenint en compte la situació del país i d'aquella regió.
Precuacions
Als familiars de les víctimes que vagin aquests dies al lloc els recomanaria que prenguin precaucions, perquè a la Huasteca Potosina hi ha hagut els últims mesos un augment significatiu de la delinqüència deguda al crim organitzat.
L'Arca de Noè pot ser una ampolla de chile Tabasco
Veig que a ca l'Aixetaire, pel que fa a la menja mexicana, solen estar ben assortits. S'hi veu un esforç per reconstruir elements de la taula mexicana, com l'agua de jamaica (una infusió freda de cànem de Guinea), fan totopos, mengen quesadillas i pulparindo i, amb aquest antecedents, no m'estranyaria que compressin Maseca al Corte Inglés (a preu de canari flauta) i fessin les tortillas de blat de moro amb una tortillera de fierro vaciado (confesso que jo ho vaig fer als anys noranta). Tota aquesta feina reconstructiva l'hem fet poc o molt els qui ens hem mudat de continent, arreplegant dins una espècie d'Arca de Noè uns quants elements que ens semblaven imprescindibles (en el meu cas, una sèrie de lectures de joventut, cinquanta discos, tres siurells i un setrill tradicional) o, tot arribant a l'altra banda, incorporant a la cuina certs elements, com l'oli d'oliva verge, el trempó, el tombet, el cafè negre o el vi de Navarra. Certament, una mudança d'aquesta mena té uns efectes bastant semblants als d'un diluvi, que és capaç d'emportar-se molta pols (i merda) acumulada amb els anys, però que també es pot endur allò com a essencial de la teva història personal. La síndrome d'Arca de Noè apareix en aquestes circumstàncies.Aquí a casa, la mudança transoceànica de fa un any no ha aixecat una especial activitat culinària mexicana. La M. ha inventat una nova forma d'Arca de Noè: tota la riquesa gastronòmica mexicana, tots els seus sabors d'infantesa i joventut, la dosi diària que necessita de capsaïcina... tot això es pot concentrar en unes gotes de salsa Tabasco aplicades a la majoria de plats que consumeix, ja sigui una carn a la planxa, una pizza, un pa amb tomàquet o un entrepà de tonyina. Ah, i se m'oblidava la cotna, el chicharrón de puerco y puerca, que també és ben bo amb llimona i salsa Tabasco.
La pretensió és absurda, però és una solució d'emergència que dura, ja, molts anys. Tants, que fins i tot aquests anys passats a Mèxic mai no va abandonar el Tabasco. Val a dir que aquesta salsa és gringa, fabricada per la McIlhenny Co. a Avery Island, Luisiana, i que en comprem ampolletes de 60 mL, però de tres en tres...
diumenge, 25 de juliol del 2010
Un dia a Santa Marina
Pel que fa a Navarra, des de molt jove he tingut la sort i el plaer de visitar aquell país no pas exactament com un turista sinó com un convidat de privilegi, com un amic a qui han obert les portes de casa perquè entrés en una insospitada terra de meravelles i no pot deixar de pensar què pot fer per a merèixer tot allò, tan gratificant com improbable.
El 18 de juliol és el dia de Santa Marina, i els iturmenditarres pugen la imatge d'aquesta santa a l'ermita del seu nom a la serra d'Urbasa, entre prats, pins i faigs. Allà dalt fan una processó i diuen una missa. Després, l'ajuntament convida a aigua i vi (aquest, servit en quatre copes de plata per uns joves que porten el vi en gerres). Alguns (algunes, sobretot) ballen jotes al ritme d'un acordió diatònic (la Queralt, tot just fa tres setmanes que camina, va triomfar caminant fins al mig de la rotllana i "ballant" la jota al seu aire, segurament heretat per via paterna de la jota mallorquina). Després, la gent s'ajunta amb familiars i amics, i dinen a l'ombra dels pins o d'un tendal. La festa és compartida amb el poble veí, ens uns termes que no sabria detallar exactament.
L'amiga A. ens va portar a la romeria d'enguany, i vam tenir d'un dia radiant, esplèndid, en què vam poder gaudir de l'amistat de l'A., de la simpatia dels veïns d'Iturmendi, i d'una excel·lent carn de vedella a la brasa. Què més puc dir, sinó donar gràcies a l'A., a Santa Marina i als iturmenditarres!
dimecres, 14 de juliol del 2010
Èxode Mèxic-EUA pel crim organitzat
Les màfies mexicanes conegudes genèricament com el Narco estan assolant regions senceres del país amb l'extorsió, els segrests i els assassinats, arruïnant o matant les persones que es pretenen guanyar la vida d'una manera mitjanament decent. Això està provocant un nou èxode de mexicans cap als Estats Units, especialment als estats fronterers amb Mèxic. A la migració per manca de perspectives laborals s'hi suma l'èxode per manca de perspectives de supervivència física. Vegeu aquest article d'El Universal sobre els pobles fantasma del nord de Chihuahua.A ran de la situació de l'últim any o dos a Ciudad Juárez, Proceso feia públic que uns 160.000 juarenses han abandonat la ciutat per l'aparentment difícil procediment de mudar-se a la població bessona d'El Paso, Texas, a l'altra banda del riu Bravo. Suposo que molts tenien visat de turista per als EUA i simplement han entrat de turistes i s'hi han quedat. D'altres tenien la residència o la doble nacionalitat. Un altre procediment, vàlid per als mexicans rics és aconseguir un visat d'empresari. No cal dir que segons Proceso la gent fuig per culpa de la guerra de Felipe Calderón contra el Narco. (L'esquerra mexicana té aquestes coses: segons ells, la culpa no és dels delinqüents que t'extorsionen pel fet de tenir un negoci, ni que sigui una parada de gorditas en una cantonada, no, la culpa és del govern federal per perseguir-los. O no és dels narcos que es barallen a mort entre ells pel territori, sinó del govern federal que fa el que pot amb l'única eina mitjanament - només mitjanament - fiable que té: l'exèrcit. Tristament, PRI i part del PAN pensen el mateix.) Ja la pujaran dreta, la paret...
Aquests dies, El Universal ha explicat l'èxode de mexicans de classe mitjana i alta que s'instal·len en bones cases de San Diego, Califòrnia, veïna de Tijuana [Vegeu l'article: Tijuana en paz, pero en Estados Unidos]. Allà munten els seus comerços o restaurants, o dirigeixen a distància els seus afers a Tijuana. De tant en tant van a Tijuana a visitar els seu negoci. Aquest és el problema: un amiga espanyola resident a Mèxic em va contar el cas del seu oncle que vivia a San Diego i en una visita al seu negoci a Tijuana el van segrestar. Va tenir sort: després d'un temps i de pagar un rescat, la víctima va tornar a San Diego, això sí, amb algun dit de menys.
A Nuevo León i Tamaulipas fugen cap la zona propera de Texas, el que en diuen el Valle de Texas, i tres quarts del mateix. [Vegeu a El Universal: Un éxodo beneficia a Texas]. Es dóna el cas de l'alcalde de Camargo, Tamaulipas, que, diuen els veïns, té el seu despatx a la ciutat de Rio Grande, Texas!
Al cap i a la fi, i com diu la meva sogra, ¡Todo eso era nuestro!
dimarts, 13 de juliol del 2010
Crèdit de síntesi a Navarra
Després de pràcticament 8 anys fora del país, de tant en tant faig el paper d'extraterrestre. Ahir vaig anar a pagar una matrícula de la UOC en un banc i vaig fer una bona estona de cua amb la intenció de fer el pagament manual, per tal d'evitar-me complicacions al caixer automàtic (portava euros en bitllets) . A la cua se m'acosta una empleada (apoderada o directora, diria jo) i em porta a fer el tràmit a un caixer automàtic. Dic no, que l'ingrés no serà efectiu fins demà, quan hàgiu comptat els diners del sobre. Se'm queda mirant amb els ulls molt badats i em diu amablement que el caixer automàtic ja compta els bitllets i torna canvi. M'embarbollo una mica explicant que he estat un temps fora i és clar...
Amb el llenguatge educatiu de l'ensenyament preuniversitari em passa una cosa semblant, més accentuada, perquè fa molts anys que n'estic deslligat. Ara m'ha cridat l'atenció a Vilaweb un enllaç al blog d'un IES, on expliquen que han fet un crèdit de síntesi a Navarra. És fantàstic, ara en diuen així! M'ha fet molta gràcia això del crèdit de síntesi. Com que aquest cap de setmana me'n vaig a passar uns dies a Navarra amb la família (amb noves complexitats pel que fa a transport, allotjament, alimentació), he decidit que em fa il·lusió proclamar que... jo també me'n vaig a fer un crèdit de síntesi a Navarra!
Amb el llenguatge educatiu de l'ensenyament preuniversitari em passa una cosa semblant, més accentuada, perquè fa molts anys que n'estic deslligat. Ara m'ha cridat l'atenció a Vilaweb un enllaç al blog d'un IES, on expliquen que han fet un crèdit de síntesi a Navarra. És fantàstic, ara en diuen així! M'ha fet molta gràcia això del crèdit de síntesi. Com que aquest cap de setmana me'n vaig a passar uns dies a Navarra amb la família (amb noves complexitats pel que fa a transport, allotjament, alimentació), he decidit que em fa il·lusió proclamar que... jo també me'n vaig a fer un crèdit de síntesi a Navarra!
diumenge, 11 de juliol del 2010
Un aspecte de la manifestació
Abans de partir cap a la manifestació del 10 de juliol vaig fer algunes prediccions. Una d'elles era que la majoria dels manifestants serien catalanoparlants. Parant una mica l'orella vaig concloure que, efectivament, una majoria aclaparadora eren catalanoparlants. Vaig agafar el tren en una ciutat que té 2/3 o 3/4 de castellanoparlants, però recorrent l'andana de l'estació, força quatribarrada i esteleda, plena de gent que normalment no et trobes al tren, vaig comptar les primeres vint converses que vaig sentir, i totes, absolutament totes, eren en català. A la conversa número 20 vaig detenir el recompte, però en tot el meu recorregut en tren no vaig sentir ni un diàleg en castellà. La primera conversa que vaig sentir en castellà va ser ja a Barcelona, baixant per Gran de Gràcia: una parella de jubilats andalusos, un dels quals li deia a l'altre: Le he dicho a mi yerno y a mi nieto: voy donde vosotros tendrías que ir y no vais.Per la Rambla de Catalunya i pel Passeig de Gràcia, on em vaig creuar amb molta gent en el meu intent per avançar una mica i sortir per Provença, i on tenia la gent literalment a tocar i els sentia parlar, la sensació ha estat la mateixa. On eren els milers de jubilats andaluso-catalans que omplen els autobusos de la meva ciutat? On eren els seus fills i néts que de vegades parlen català i castellà amb els fills i bàsicament castellà amb el cònjuge? On eren els milers de sud-americans o sud-americano-catalans (els nostres llatinoamericans són, bàsicament, sud-americans)? On eren els milers d'homes marroquins o marroquino-catalans amb texans i T-shirts? On eren els milers de dones marroquines o marroquino-catalanes amb hijab?
Part d'aquesta gent no té dret al vot i, per tant, no és fàcil que s'impliqui en la política, però no deixa de ser curiós que un estatut que va ser aprovat en primera instància pel 89% dels diputats catalans no mereixi ser defensat més que per persones que molt majoritàriament pertanyen a un perfil ètnic (paraula tabú) determinat, quan de fet, els partits proestatut reben, en conjunt, el vot dels principals grups ètnics del país. El PSC va ser capaç de mobilitzar a favor de l'estatut la seva mina de vots del Baix Llobregat, del Barcelonès Nord o del Vallès? Jo diria que no. Certament, el lema de la manifestació no era de defensa de l'Estatut, o no només de defensa de l'Estatut, però també dubto que un lema de defensa estricta de l'Estatut hagués reunit tanta gent.
Com s'interpreta aquesta inhibició? L'elevat percentatge de votants castellanoparlants (estimo que entorn del 50%) va ser capaç d'aportar només una fracció minúscula, gairebé inapreciable, de manifestants? Més enllà de Montilla y Justo Molinero, n'hi havia algun altre? Bromes a part, parlo de grans nombres, no d'anècdotes, com ho seria la d'algunes persones estrangeres entrevistades a la TV3 (jo mateix vaig assistir a la manifestació amb una català i una mexicana) però això no deixa de ser anecdòtic.
Aquesta inhibició dels "castellans" s'ha d'interpretar com a desaprovació de la protesta? S'ha d'interpretar com un deixar fer (que facin el que vulguin, són coses dels "catalans": penso que això, en part, ho han fet força els últims 30 anys)? En principi no ho sé, però els comentaris que he sentit i i les actituds que he observat em fan pensar en una desaprovació. Si fos així, PP, Cs i UPD ja es deuen estar fregant les mans i parant les xarxes en aquest pesquer de vots (ho fan des de que existeixen, però podrien estar canviant les condicions). D'altra banda, des del punt de vista sobiranista/independentista, ¿és factible avançar realment en aquesta línia quan un sector tan significatiu dels catalans experimenta les peripècies de la relació amb Espanya amb una actitud que no s'acaba de manifestar però que, per dir-ho suau, és evident que no és, ni de lluny, la indignació desesperançada que s'ha manifestat el 10 de juliol a Barcelona? Quanta gent, al final, acabarà comprant el producte que diu que la solució és "més Espanya"?
Xifres
Jo diria que en el recorregut de la manifestació no hi caben ni 1,1 ni 1,5 milions de persones. Ni tan sols afegint-hi el desbordament sobre els carrers adjacents i sobre el Passeig de Gràcia entre Gran Via i la Plaça de Catalunya. Sembla que no hem après res de la gran tasca que feren els de la difunta web de Contrastant. La Guàrdia Urbana o Òmnium ¿han penjat al web un full de càlcul, si més no un PDF, amb els càlculs justificatius de la participació? Aquestes coses existeixen! S'haurien de fer els càlculs i fer-los públics. Els diaris que publiquen les dades han fet, si més no, un capmàs per a verificar la factibilitat que un milió o un milió i mig de persones es concentressin a la manifestació? Em temo que no. Com deia fa anys un conserge d'una institució del Vallès, és que somos munchos, i no cal que ens contem.
dimecres, 7 de juliol del 2010
Einigkeit und Recht und Freiheit
Entristit per recents esdeveniments futbolístics, i tal vegada a les portes de (o ben de ple dins) tristos esdeveniments polítics, permeteu-me presentar-vos una versió lleugerament diferent dels dos primers versos de l'himne nacional alemany:
Einigkeit und Recht und Freiheit
Für das katalanische Vaterland!
Que seria Unitat, justícia (o llei) i llibertat/per a la pàtria catalana. Són massa impossibles reunits en dos versos, però no hi perdem la fe...
Remarquem que la música original (que molt posteriorment va donar lloc a l'himne alemany) és de Haydn, any 1797, segon moviment del quartet de corda opus 73, número 3 en do major. Aquesta obra va ser composta per a l'aniversari de l'emperador austríac Francesc II, per la qual cosa un amic vienès em recorda de tant en tant que els alemanys els van robar l'himne, el mateix amic que desitjava que Espanya aturés els alemanys en el seu passeig militar per la Copa del Món de Futbol. L'amic és de vacances per Àustria, i deu estar content.
Voilà el quartet de corda. No em pregunteu què hi fa, aquí, aquesta platja tropical.
Einigkeit und Recht und Freiheit
Für das katalanische Vaterland!
Que seria Unitat, justícia (o llei) i llibertat/per a la pàtria catalana. Són massa impossibles reunits en dos versos, però no hi perdem la fe...
Remarquem que la música original (que molt posteriorment va donar lloc a l'himne alemany) és de Haydn, any 1797, segon moviment del quartet de corda opus 73, número 3 en do major. Aquesta obra va ser composta per a l'aniversari de l'emperador austríac Francesc II, per la qual cosa un amic vienès em recorda de tant en tant que els alemanys els van robar l'himne, el mateix amic que desitjava que Espanya aturés els alemanys en el seu passeig militar per la Copa del Món de Futbol. L'amic és de vacances per Àustria, i deu estar content.
Voilà el quartet de corda. No em pregunteu què hi fa, aquí, aquesta platja tropical.
dimarts, 6 de juliol del 2010
dimecres, 30 de juny del 2010
Catalunya podrà dir-se "comarca"
Diu, més o menys, el Tribunal Constitucional espanyol (quan tinguem el nostre ja en direm Tribunal Constitucional, a seques, tot i que em fa més gràcia dir-ne la Cort Suprema, sense doble sentit...):
Catalunya pot dir-se nació, però el terme no té cap valor jurídic.
Que consti que a mi em fa riure que el preàmbul de l'Estatut digui "que diu que el Parlament diu que un dia va dir que Catalunya diu que era una nació", que això més o menys és la genial frase que van escriure al preàmbul, però ara aquest no és el tema.
Diversos mitjans, com l'agència Associated Press o, per exemple, el Daily Telegraph, han captat la literalitat d'aquesta part de la sentència. Diu el Torygraph:
The panel of 10 judges accepted the most contentious point of the statute that defined Catalonia as "a nation" insisting that it was a historical and cultural term only and had "no legal value"
També fa riure que algú pensi que aquesta és la part més "contenciosa", però tampoc és el tema.
A Zimbabwe sí que en saben
Des de 7.400 km de distància, des de la remota i exòtica Harare, el diari digital Zimbabwe Star ha captat nítidament l'essència d'aquesta part de la sentència emanada des d'aquella plaça de toros amb finestres que ha sortit tant a la tele aquesta setmana. Diu el Zimbabwe Star:
The judges also decided Catalonia can call itself a region, as the term has no legal standing.
That's it! Quanta generositat, els judges! Sembla mentida com a Zimbabwe han pogut fer un traducció tan encertada d'aquesta minúscula part de la sentència. Segueixo buscant pel Google News i veig que Euronews ha emès un despatx que en el cos de la notícia, no en el títol, ho expressa en els mateixos termes (segurament redactat pel seu corresponsal a Harare):
The judges decided Catalonia can call itself a “region” as the term has no legal standing.
Però encara en saben més a Burgos
Un amable lector del blog em va fer arribar una joia de l'educació feixista espanyola de l'any 1940. És un llibre escolar titulat Así quiero ser, editat a Burgos per Hijos de Santiago Rodríguez. Potser fa temps que volta per la xarxa, però em va arribar fa poc. El podeu descarregar en pdf d'un blog cubà (la ideologia del qual no he estat capaç d'esbrinar). El títol és prometedor, i el contingut no defrauda (per exemple, és el primer text que llegeixo on el concepte de totalitarisme es fa servir en sentit positiu). Després d'alliçonar-nos sobre la Nació (l'única existent, preexistent fins i tot a la Constitució espanyola, com diu la mateixa constitució, i com aquest llibret, d'altra banda, s'encarrega de demostrar), ens parla d'una altra entitat, la comarca. La comarca o región natural, comprende a veces más de una provincia. Por ejemplo, el Levante español, así llamado porque por esa zona se levanta el sol que alumbra a España, es una región natural o comarca que comprende a tres provincias.[..] La comarca no tiene una acepción administrativa, sino geográfica y productora.
Em sorprèn que el Levante només tingui tres províncies, perquè normalment hi posaven Múrcia, per a diluir la cosa valenciana. La comarca és un concepte molt adient, perquè no té acepción administrativa, ni valor jurídico. L'altre dia deia que no tenia una teoria sobre els valencians, aquí n'hi ha una sobre el País Valencià: una comarca. A partir d'ara, la nostra aspiració ha de ser convertir-nos de nou en comarca, la comarca del Nordeste. Sempre que ens deixin dir-nos "comarca".
Des de 7.400 km de distància, des de la remota i exòtica Harare, el diari digital Zimbabwe Star ha captat nítidament l'essència d'aquesta part de la sentència emanada des d'aquella plaça de toros amb finestres que ha sortit tant a la tele aquesta setmana. Diu el Zimbabwe Star:
The judges also decided Catalonia can call itself a region, as the term has no legal standing.
That's it! Quanta generositat, els judges! Sembla mentida com a Zimbabwe han pogut fer un traducció tan encertada d'aquesta minúscula part de la sentència. Segueixo buscant pel Google News i veig que Euronews ha emès un despatx que en el cos de la notícia, no en el títol, ho expressa en els mateixos termes (segurament redactat pel seu corresponsal a Harare):
The judges decided Catalonia can call itself a “region” as the term has no legal standing.
Però encara en saben més a Burgos
Un amable lector del blog em va fer arribar una joia de l'educació feixista espanyola de l'any 1940. És un llibre escolar titulat Así quiero ser, editat a Burgos per Hijos de Santiago Rodríguez. Potser fa temps que volta per la xarxa, però em va arribar fa poc. El podeu descarregar en pdf d'un blog cubà (la ideologia del qual no he estat capaç d'esbrinar). El títol és prometedor, i el contingut no defrauda (per exemple, és el primer text que llegeixo on el concepte de totalitarisme es fa servir en sentit positiu). Després d'alliçonar-nos sobre la Nació (l'única existent, preexistent fins i tot a la Constitució espanyola, com diu la mateixa constitució, i com aquest llibret, d'altra banda, s'encarrega de demostrar), ens parla d'una altra entitat, la comarca. La comarca o región natural, comprende a veces más de una provincia. Por ejemplo, el Levante español, así llamado porque por esa zona se levanta el sol que alumbra a España, es una región natural o comarca que comprende a tres provincias.[..] La comarca no tiene una acepción administrativa, sino geográfica y productora.
Em sorprèn que el Levante només tingui tres províncies, perquè normalment hi posaven Múrcia, per a diluir la cosa valenciana. La comarca és un concepte molt adient, perquè no té acepción administrativa, ni valor jurídico. L'altre dia deia que no tenia una teoria sobre els valencians, aquí n'hi ha una sobre el País Valencià: una comarca. A partir d'ara, la nostra aspiració ha de ser convertir-nos de nou en comarca, la comarca del Nordeste. Sempre que ens deixin dir-nos "comarca".
dimarts, 29 de juny del 2010
Per Sant Pere enrevolten sa figuera
Això deia el meu besavi, que era pagès i als noranta anys encara va empeltar un ametller de prunera. Ja som a Sant Pere, algunes figues flor ja deuen ser collidores (els diccionaris em farien dir figaflors), i tinc enyorament de les figues que comprava a Mèxic (diez higos por diez pesos), que em recordaven les que, molt abans, menjava a Mallorca. Això és enyorament de l'enyorament, i deu ser tan vell com l'anar a peu. Algú expert en cultura clàssica ens diria qui en va fer literatura per primer cop. Segons García Márquez, el sabio catalán Ramon Vinyes va experimentar una cosa semblant quan va tornar de l'exili.
Aquest dies no he trobat figues als supermercats ni a les fruiteries. Tampoc he estat exhaustiu. No m'he pogut fer un pa amb oli amb figues, com el d'aquesta foto publicada al blog Amics del arbres.
Aquest dies no he trobat figues als supermercats ni a les fruiteries. Tampoc he estat exhaustiu. No m'he pogut fer un pa amb oli amb figues, com el d'aquesta foto publicada al blog Amics del arbres.
dilluns, 28 de juny del 2010
Iran: se'n prepara una de grossa?
En la darrera setmana o dues, fonts sobretot àrabs o iranianes han difós informacions que apunten a preparatius per a un atac aeronaval contra l'Iran. El diari israelià Haaretz, se n'ha fet ressò, i trobo que als diaris catalans el tema no ha emergit. Ja fa temps que Israel avisa que no permetrà que l'Iran tingui armes nuclears, per un tema de supervivència, i gairebé tothom està d'acord que cada cop falta menys perquè l'Iran en tingui (tothom dóna per fet que Israel en té). Com a mínim des del 2007 han anat sorgint notícies sobre els preparatius d'Israel per a un atac, alhora que ha augmentat la pressió del Consell de Seguretat sobre l'Iran (a empentes i rodolons: li ha costat molt als EUA arrossegar els membres permanents a la recent, quarta, resolució sancionadora), unes sancions que en general es considera que no aturaran l'Iran. Les recent sancions, més dures, del Congrés nord-americà, segurament tampoc. Algunes notícies relativament fresques són:
1. Una dotzena de vaixells de guerra nord-americans i almenys un d'israelià van passar pel canal de Suez cap al Mar Roig, segons que va informar el 12 de juny Al-Quds Al-Arabi, un diari en àrab de Londres. Milers de soldats egipcis van protegir els vaixells, que són els més grossos que han passat pel canal en molts anys, inclòs un portaavions. La notícia a Haaretz, aquí. No sé si aquest pas de vaixells es significatiu (que no passen regularment els vaixells de guerra nord-americans pel canal de Suez?), però sí que ha estat notícia. En alguns mitjans (la fiabilitat dels quals no puc assegurar) s'ha comentat avui que el portaavions que va travessar Suez és el Harry S. Truman i que ja es troba davant de les costes iranianes, junt amb el portaavions Dwight D. Eisenhower.
2. El londinenc The Times va informar, també el 12 de juny, que Aràbia Saudita cedirà un corredor aeri als israelians per a permetre'ls atacar l'Iran. Segons la informació, els saudites ja han fet proves d'anul·lar temporalment els seus sistemes de seguretat aèria per a permetre el pas dels avions israelians. L'article a The Times es d'accés restringit però France Press se'n va fer ressó. Aquí, per exemple, en parlen. El govern saudita ho va desmentir.
3. Fonts sobretot iranianes i del Golf Pèrsic han difós que Israel ha estat enviant avions i material de guerra a Georgia i a Azerbaidjan perquè una part de l'atac a l'Iran es faria des del nord. Això s'ha fet per transport marítim i també en vols a través de Turquia (aquest país deixava entrenar els avions israelians sobre el seu territori, però "no sabia" que una part d'aquests avions passaven a Georgia i ja no tornaven). La via turca, utilitzada pels israelians el 1981 per a destruir la central nuclear d'Osiraq, a l'Iraq, sembla que ha quedat en l'aire o cancel·lada a ran del canvi de posició turc dels últims mesos, que s'ha fet més evident amb l'afer de flotilla de Gaza. La notícia, al diari Gulf Daily News (26 de juny).
4. No sé si ens ho podem prendre seriosament, però Berlusconi ha dit a Toronto que el G-8 dóna per fet que Israel farà un atac contra l'Iran.
Ja el gener del 2007 el Sunday Times feia públiques les intencions d'Israel de destruir les instal·lacions nuclears iranianes amb bombes nuclears "tàctiques". En aquell moment el Mossad considerava que l'Iran en dos anys tindria prou urani enriquit per a fabricar armes nuclears. Aquests dies sembla que la CIA mateixa no es posa d'acord: d'una banda l'Iran ja té urani per a fer dues bombes nuclears, de l'altra, el 2012 ja tindrà bombes nuclears. De fet, no és incompatible.
També s'ha comentat els últims anys que la multiplicitat d'instal·lacions nuclears iranianes i la profunditat a què es troben sota roca fa molt difícil la seva destrucció efectiva. Tampc s'ha de menystenir la capacitat de resposta militar de l'Iran, que és capaç de bloquejar l'estret d'Ormuz, per on passa una part substancial del petroli mundial, i que té uns míssils russos contra vaixells que són pràcticament immunes als sistemes antimíssils dels portaavions nord-americans. Més enllà de les conseqüencies directes d'un atac a instal·lacions nuclears (amb armes convencionals o nuclears), les repercussions militars i sociopolítiques a l'Orient Mitjà i a tot el món són imprevisibles. Imprevisibles pel que fa al seu sostre, evidentment ens en podem imaginar unes quantes de ben grosses. Patirem? Amb atac a l'Iran o amb sense, em sembla que patirem amb el tema del programa nuclear de l'Iran.
1. Una dotzena de vaixells de guerra nord-americans i almenys un d'israelià van passar pel canal de Suez cap al Mar Roig, segons que va informar el 12 de juny Al-Quds Al-Arabi, un diari en àrab de Londres. Milers de soldats egipcis van protegir els vaixells, que són els més grossos que han passat pel canal en molts anys, inclòs un portaavions. La notícia a Haaretz, aquí. No sé si aquest pas de vaixells es significatiu (que no passen regularment els vaixells de guerra nord-americans pel canal de Suez?), però sí que ha estat notícia. En alguns mitjans (la fiabilitat dels quals no puc assegurar) s'ha comentat avui que el portaavions que va travessar Suez és el Harry S. Truman i que ja es troba davant de les costes iranianes, junt amb el portaavions Dwight D. Eisenhower.
2. El londinenc The Times va informar, també el 12 de juny, que Aràbia Saudita cedirà un corredor aeri als israelians per a permetre'ls atacar l'Iran. Segons la informació, els saudites ja han fet proves d'anul·lar temporalment els seus sistemes de seguretat aèria per a permetre el pas dels avions israelians. L'article a The Times es d'accés restringit però France Press se'n va fer ressó. Aquí, per exemple, en parlen. El govern saudita ho va desmentir.
3. Fonts sobretot iranianes i del Golf Pèrsic han difós que Israel ha estat enviant avions i material de guerra a Georgia i a Azerbaidjan perquè una part de l'atac a l'Iran es faria des del nord. Això s'ha fet per transport marítim i també en vols a través de Turquia (aquest país deixava entrenar els avions israelians sobre el seu territori, però "no sabia" que una part d'aquests avions passaven a Georgia i ja no tornaven). La via turca, utilitzada pels israelians el 1981 per a destruir la central nuclear d'Osiraq, a l'Iraq, sembla que ha quedat en l'aire o cancel·lada a ran del canvi de posició turc dels últims mesos, que s'ha fet més evident amb l'afer de flotilla de Gaza. La notícia, al diari Gulf Daily News (26 de juny).
4. No sé si ens ho podem prendre seriosament, però Berlusconi ha dit a Toronto que el G-8 dóna per fet que Israel farà un atac contra l'Iran.
Ja el gener del 2007 el Sunday Times feia públiques les intencions d'Israel de destruir les instal·lacions nuclears iranianes amb bombes nuclears "tàctiques". En aquell moment el Mossad considerava que l'Iran en dos anys tindria prou urani enriquit per a fabricar armes nuclears. Aquests dies sembla que la CIA mateixa no es posa d'acord: d'una banda l'Iran ja té urani per a fer dues bombes nuclears, de l'altra, el 2012 ja tindrà bombes nuclears. De fet, no és incompatible.
També s'ha comentat els últims anys que la multiplicitat d'instal·lacions nuclears iranianes i la profunditat a què es troben sota roca fa molt difícil la seva destrucció efectiva. Tampc s'ha de menystenir la capacitat de resposta militar de l'Iran, que és capaç de bloquejar l'estret d'Ormuz, per on passa una part substancial del petroli mundial, i que té uns míssils russos contra vaixells que són pràcticament immunes als sistemes antimíssils dels portaavions nord-americans. Més enllà de les conseqüencies directes d'un atac a instal·lacions nuclears (amb armes convencionals o nuclears), les repercussions militars i sociopolítiques a l'Orient Mitjà i a tot el món són imprevisibles. Imprevisibles pel que fa al seu sostre, evidentment ens en podem imaginar unes quantes de ben grosses. Patirem? Amb atac a l'Iran o amb sense, em sembla que patirem amb el tema del programa nuclear de l'Iran.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
