Freds terrassencs

...m'havia instal·lat a Terrassa i suportava estoicament uns hiverns polars i un lavabet exterior que no tancava bé.

[Una màquina d'espavilar ocells de nit. Jordi Lara, Edicions de 1984, any 2008.]

Exactament aquests són els meus primers records de Terrassa als anys vuitanta. Amb l'agreujant que el meu 'lavabet exterior' tenia la porta de persiana genovesa. Quin celistre!

Ja és normal que un jovençà que arribava de Mallorca trobés polars els hiverns de Terrassa. Però algú que baixava de la Plana de Vic? Homeee!

Els hiverns terrassencs d'avui ja no són com els de fa trenta-cinc anys: escalfament global. Però també, i parafrasejant Terenci: des que tinc calefacció veig la vida d'un altre color.

"Le métèque catalan" i altres insults

Manuel Valls és català no és necessàriament un insult, tot i que dins un cert univers que coneixem, segurament sí. Però si el gentilici "català" va acompanyat d'un o dos qualificatius clarament denigrants, injuriosos, tots ells adreçats al precandidat Manuel Valls, podem pensar que, molt probablement, català és utilitzat també com a insult. Precisament, l'altre dia em sorprenia la xenofòbia abocada al Twitter francès contra Manuel Valls, i ho vaig comentar.

Quines connotacions insultants té catalan per a un francès? Segur que algun nord-català ens ho aclariria. Vaig notar algun matís un cop que un francès em va fer un comentari sobre els nord-catalans, però no induiré un patró d'un sol exemple. En tot cas, el català que apliquen a Valls no és per nord-català, sinó, evidentment, per català del sud, que a França és estranger: un espanyol.

Aquí tenim, doncs, el primer component xenòfob: Valls catalan = Valls étranger. Per a alguns Valls és le métèque catalan o le petit Caudillo Catalan. Una referència taurina ajuda també a assenyalar-lo com a metec (Valls le torero catalan, o le toréador catalan), i atribuir-li una activitat històricament tan hispànica com matar moros és definitiu: le catalan matamore. (Amb innegables ressonàncies per als franco-magribins, que intueixo que, en general, detesten Manuel Valls.)

Hi ha qui afirma que Valls no és un francès de veritat i no estima França (le Catalan Français à 20 ans n'aime pas la France). A alguns no els agrada aquest catalan qui donne des leçons de "francitude". Per si hi havia cap dubte, algú proclama que no queremos tener a un presidente catalan! C'est clair?!!!!. Adreçar-se (retòricament) a Valls en espanyol per a rebutjar-lo per català no sorprendria ningú a casa nostra, però és un pèl xocant a França!

L'alçada física de Manuel Valls ha merescut al Twitter diferents qualificatius, alguns força denigrants, que, sovint, van seguits del nostrat gentilici català, la qual cosa sembla reforçar l'insult (o sóc jo?). Així doncs, sentirem a parlar du petit catalan, del petit catalan haineux, del petit émigré catalan, del petit coq catalan, del petit connard catalan, i, com dèiem més amunt, del petit Caudillo catalan. Però també hi ha le nabot catalan (tap de bassa), i, oh Déu meu, el Yorkshire catalan. Ja que hem entrat al món de la zoologia, direm que algú l'ha anomenat le rat catalan. I, fent una mica de miscel·lània: le détraqué catalan. Un festival d'insults.

Hi ha un altre component del Valls catalan: percebo que alguns dels temes i lemes específics de la catalanofòbia espanyola han travessat la frontera hispano-francesa i han emergit al Twitter enmig de la precampanya presidencial. M'agradaria explicar-ho en un segon escrit, junt amb els insults antisemítics a Manuel Valls.

Relíquies escoltes

El mes d'octubre la meva mare va llogar la casa familiar de quaranta cinc anys, als afores de Palma, i se'n va anar a viure a un pis de Ciutat, a prop de ca la meva germana petita. Enmig de la mudança va aparèixer la camisa vermella de pioner i el fulard de l'agrupament escolta on vaig passar part de la infantesa i la major part de l'adolescència. Són unes peces de roba que havia donat per perdudes fa molt de temps. També va comparèixer una bufanda de punt que va teixir la meva mare, amb la bandera de Mallorca, i que em vaig posar durant el batxillerat. Una troballa sensacional, molt emotiva. Els colors de la bufanda encara són molt vius. Qualsevol dia se l'emportarà posada la meva filla.

Interessant: qüestions i respostes sobre el 'cold blob' i l'alentiment del corrent del Golf

Q & A about the Gulf Stream System slowdown and the Atlantic ‘cold blob’
Per Stefan Ramstorf a Real Climate.

Portnoy, Messner, himne nacional xinès, indignació

A Portnoy's Complaint (1969), l'himne nacional xinès posa la pell de gallina al protagonista Alexander Portnoy, especialment quan diu "Indignació", la seva paraula preferida, diu, de la llengua anglesa:

In-dig-na-tion fills the hearts of all of our coun-try-men! A-rise! A-rise! A-RISE!

(És una evidència, per altra banda, que la indignació és un dels motors de Portnoy i un ingredient essencial del seu torrent verbal.)

 

A Indignation (2008) el protagonista Marcus Messner recorda també la lletra de l'himne nacional xinès! La canta internament desenes de vegades durant les misses d'assistència obligatòria al Winesburg College, posant de nou especial èmfasi en les quatre síl·labes de la paraula In-dig-na-tion. Sembla evident, per altra banda, que aquesta part de l'himne nacional xinès va inspirar a Philip Roth el títol de la novel·la. 

En la tercera lectura de Portnoy's Complaint (la primera després de la d'Indignation, i la primera en anglès) he descobert aquesta xinesa i indignada connexió entre les dues novel·les de Philip Roth. Ho trobo significatiu i bastant còmic alhora.

Dog whistle

L'anglès és com un pou sense fons. El meu descobriment d'aquestes setmanes de campanya presidencial als EUA ha estat el terme dog whistle. Originàriament, és un xiulet que fa un ultrasò molt agut que no sentim els humans però sí els gossos. En la política nord-americana, és un missatge aparentment innocu però que per a un sector de la població té un significat diferent, normalment no explicitable per ser ofensiu per a la població en general a per un altre sector específic. Aquests dies he sentit a parlar dels dog whistles de Trump (aquí i aquí), antisemítics i d'altra mena, adreçats al seu sector de seguidors supremacistes blancs, alt-right i tota la pesca.

M'agradaria identificar alguns dog whistles a la política catalana.

Llarga vida al 'motoret'

D'un velomotor/ciclomotor, a Mallorca, en dèiem un motoret, diminutiu no sé si de motor, com pot semblar, o de moto. El motoret per excel·lència, si més no a casa meva, era el Velosolex (pronunciat com a paraula aguda): 45 cm³ de cilindrada, transmissió directa a la goma de la roda del davant. Èpic. El meu avi en tenia un i hi anava a treballar.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File%3ASolex_3800._Ano_1966-1.jpg

Foto de Luis Miguel Bugallo Sánchez (Lmbuga) (obra pròpia) [CC BY-SA 3.0], via Wikimedia Commons

Motoret, motoret, motoret... Fa molts anys que no pronunciava aquesta paraula ni la sentia a dir. Pregunto al meu nebot de Mallorca (19 anys) si sap què és un motoret. Em diu: no, de motors no en sé res. Dic no, home, no: un ciclomotor, així ho dèiem. Diu ah, sí "encara ho sent a dir". (Però no ho diu, s'entén.) Anava a dir que és una paraula que ha mort o morirà abans d'entrar al diccionari. No figura, tan sols, a l'Alcover-Moll. Segurament serà així, però gairebé he plorat quan he vist aquesta notícia (2016) de la VIII Volta a Mallorca AMB motoret!

En moments d'inspiració humorística, ironia o sarcasme, sobretot quan volíem remarcar que només era un motoret i no una moto, dèiem un motorino. No sé si motorino es va prendre directament de l'italià (motorino=ciclomotor), si va ser una invenció mallorquina paral·lela o si, per influència del castellà, es va adoptar el sufix diminutiu -ino. Sigui com sigui, llarga vida al motoret!