El Niño es fa gran i promet calor

El Pacífic equatorial és una gran màquina de moure calor; normalment, una màquina de refredar la superfície de l'oceà amb aigües fredes procedents del fons marí. Com ho fa això? En condicions neutres i en situació de La Niña, els vents alisis que bufen de llevant empenyen les aigües superficials cap al Pacífic occidental (les Filipines, Indonèsia, Papua-Nova Guinea). Aquest mateix fenomen genera, a la costa pacífica de Sud-Amèrica, l'aflorament d'aigües fredes procedents del fons de l'oceà i del Pacífic sud. Són aigües que pugen "a refrescar" la superfície del mar i, de retruc, l'atmosfera: un sistema de regulació tèrmica que, en les últimes dècades, també absorbeix una part significativa de l'excés de calor degut a les emissions humanes de CO₂ i altres gasos amb efecte d'hivernacle.

Cada uns quants anys, al Pacific occidental els alisis deixen de bufar de llevant i comencen a fer-ho de ponent, empenyent les aigües calentes superficials cap a Sud-Amèrica. Enfront d'aquest continent, els alisis segueixen bufant de ponent però molt afeblits. Tot plegat impedeix l'aflorament d'aigües fredes al Pacífic oriental. El resultat és que una gran massa d'aigua calenta s'embassa a la superfície del Pacífic equatorial, d'Indonèsia a Sud-Amèrica. Simplificant un mica, això és El Niño: la màquina d'empassar-se calor del Pacífic s'ha frenat i, ara, l'oceà cedeix molta  calor i humitat a l'atmosfera. Això té moltes conseqüències. Una d'elles és, normalment, un augment de la temperatura mitjana a la superfície Terra, és a dir, un any més calent que la mitjana. D'altres efectes són: molta evaporació i convecció al Pacífic equatorial, amb aiguats a la costa pacífica sud-americana i a Califòrnia, més ciclons tropicals al Pacífic, menys ciclons a l'Atlàntic, sequera i incendis a Indonèsia i Austràlia...

Durant els primers mesos del 2014 s'anunciava un Niño que finalment no va arribar. Tot i així la temperatura mitjana de la Terra de l'any passat va ser una mica més alta que la del 1998, quan es va desenvolupar el Niño més bèstia que s'ha registrat des que el fenomen s'estudia científicament. Enguany, des del març s'ha declarat El Niño. Primer amb una intensitat baixa, però ara amb una força creixent i amb elevades probabilitats de sobreviure a la tardor (90%) i al proper hivern (85%), segons el pronòstic del juny de la NOAA. Per tant, tenim un Niño persistent i probablement intens que s'aixeca sobre les espatlles d'una nova normalitat tèrmica establerta pel canvi climàtic antropogènic: tretze dels catorze anys més calents des del 1880 s'han registrat al segle XXI. Això ha estat així fins i tot quan en el que portem de segle no hi ha hagut cap Niño comparable al del 1998.

Partint, doncs, de l'elevada temperatura del 2014 i amb un Niño persistent i possiblement força intens, són bastant elevades les probabilitats que l'any 2015 sigui, amb diferència, el més calent des del 1880. Serà així? La resposta, a final d'any.

Tones curtes i tones llargues

El tema de les tones anglosaxones és fascinant. Els americans fan servir la tona curta (short ton, o, simplement, ton). Una tona curta són 2.000 lliures angleses, és a dir, 908 kg. Però no us feu il·lusions: no es diu tona curta per comparació amb nostra la tona mètrica, que és més grossa (1.000 kg), sinó per oposició a la tona llarga (long ton o imperial ton) que fan servir els britànics i que equival a 2.240 lliures (1.016 kg).

De la tona mètrica en diuen tonne o metric ton, o, fins i tot, metric tonne, però, de vegades, megagram (Mg). I es que, sí, una tona mètrica és un milió de grams, i dir megagram és una manera d'assegurar-se que ningú no confondrà la tonne amb una ton, ja sigui curta o llarga. Tot molt senzill.

A la recerca de la canonada perduda

Reunió amb acadèmics d'universitats espanyoles. Parlem castellà i una professora catalana, de família castellanoparlant per cert, diu un parell de vegades "la recerca" per "la investigación". Ningú s'immuta, ni els de fora ni els de casa. A la mateixa sessió algú altre diu que tal cosa "está fuerza bien". L'encarregat de les rialles enllaunades devia fer vaga. 

Defensa d'un treball de fi de grau. Una noia, també de família castellana, presenta un projecte molt rigorós, treballat i endreçat, i amb un català força o molt correcte. Un membre del tribunal li fa una pregunta en castellà i ella contesta en castellà, però un parell de vegades diu "canonada" en comptes de "tubería" i "mesurar" per "medir". Tampoc ningú s'immuta (com no ens immutem quan algú, en català, diu "bueno", tot s'ha de dir, i això passa contínuament).

El més curiós de tot és que conec molts catalanoparlants a la universitat que en català diuen sempre "investigació" i "tubería". La primera també és al DIEC, per això.

A la recerca de la canonada perdida...

El domini puntcat va tenir el seu moment apoyaré

Vilaweb i altres mitjans ens han fet saber que avui The Washington Post parla del domini .cat, aquest gran èxit de la societat civil, una d'aquelles idees boges que en senties parlar l'Amadeu Abril a l'Internauta i pensaves: somniar és de franc, però això no arribarà mai. (Mentida, no és de franc: hi ha somnis que surten ben cars, però això és un altre tema).

El cas és que el puntcat va arribar, però avui no hem d'oblidar que la barrera del govern espanyol (una de tantes a vèncer però gens negligible, suposo) es va superar aprofitant el moment apoyaré de Zapatero, i amb José Montilla al ministeri d'Indústria. El ministre català va comunicar a l'ICANN que el govern espanyol no s'hi oposava. Aquí una TV3 molt optimista (montillista avant la lettre?) deia que fins i tot s'estudiaria el domini .ct. La notícia va caure com una bomba a certa premsa espanyola: des d'augurar la proliferació mundial de dominis culturals (i què?) fins a assegurar que l'ICANN no ho aprovaria mai, fins a les escomeses habituals (.cat para catetos, aldeanos,...). Bramuls llunyans, en vaig dir jo. Uns mesos més tard de l'anunci de Montilla el puntcat es va aprovar. I, com se sol dir, la resta és història.

Un margalló malalt

Aquest fantàstic garballó del jardí de cals meus pares té una soca de tres metres i un copa que arriba als quatre. Era un plançó quan el van trasplantar de Formentor ara fa quaranta anys, i és part de la memòria familiar. La foto és del Nadal del 2013, però aquest desembre havia perdut part dels fassos de la copa i tenia mal aspecte. Ahir un expert argentí va determinar que tenia un paràsit, per bé que no era l'escarabat morrut, que es veu que no ataca els margallons. L'expert el va sotmetre a un tractament químic radical. (S'ha salvat, per ara, del tractament psicoanalític.) A veure si torna a ser el que era.

Històries del fuel residual

Als anys 1980 vaig visitar la central tèrmica de Sant Joan de Déu, a Palma. Aquella fàbrica d'electricitat, ara difunta, cremava un fuel que, segons que ens van explicar allà mateix, tenia un 7% de sofre¹. Cada tona cremada de combustible, doncs, abocava a l'atmosfera 140 kg de diòxid de sofre, un gas àcid que dels Apalatxes a la Selva Negra havia devastat milions d'hectàrees de bosc. Degut a la poca alçada de les xemeneies el fum de la central afectava directament el barri veí del Coll d'en Rabassa, on, explica la llegenda, la roba estesa quedava foradada pels gasos àcids de la central. Amb forats a la roba o sense, aquella instal·lació no era més que una mostra local de l'auge mundial del petroli, que als anys 1960 va superar el carbó com a principal font d'energia.

El fuel residual és una de les fraccions més pesants i més contaminants del petroli. No serveix per a automoció, però s'utilitza en diferents aplicacions industrials i com a comburent en motors de vaixell. Les crisis petrolieres del anys 1970 van tenir moltes conseqüències, però una d'elles va ser el tancament de la majoria de centrals tèrmiques de fuel, si més no als països de l'OCDE. Les noves tèrmiques van ser de carbó, i, després, de cicle combinat de gas natural. Les refineries de petroli troben més rendible convertir aquesta fracció del petroli en productes més lleugers, com ara benzina, gasoil o nafta. Per això cada cop obtenen menys fuel residual d'un barril de petroli. El 1990 un 22% de la producció mundial de petroli es convertia en fuel residual; el 2012 només un 12%.²  

La migració de la generació elèctrica del fuel cap al carbó i el gas natural va ser possiblement la primera fugida massiva del petroli. Va passar en gran part desapercebuda, perquè la gent no sap realment què cremen les tèrmiques si no hi viu bastant a prop. El fuel, però, no ha desaparegut, i es fa servir, per exemple, en el transport marítim. L'expansió del comerç mundial ha augmentat la demanda de fuel per als vaixells, que ha crescut un 80% en 20 anys. La navegació marítima consumeix un 28% dels 10,3 milions de barrils de fuel residual diaris produïts (2010), enfront del 13% el 1990. L'expansió del comerç asiàtic amb la resta del món n'és el principal responsable. Només un detall: Singapur, una ciutat-estat de la mida de Menorca és el primer consumidor mundial de fuel residual. Motiu? És la gran "benzinera" de vaixells d'Àsia-Pacífic. I del món: gairebé dobla el segon port del món en consum de fuel residual: Rotterdam.²

El transport marítim representa un 3% de les emissions mundials de CO₂. Pot semblar poc però  equival a les emissions totals d'Alemanya i Espanya juntes. Hi ha perspectives d'un canvi radical en aquestes emissions? Jo no ho veig. El mercat ara mateix no hi porta, i sóc escèptic respecte de grans acords mundials sobre el clima a curt termini. S'albiren, això sí, reduccions marginals d'emissions, derivades de l'eficiència energètica, la substitució del fuel pel gas natural liquat, les veles i l'energia solar com a suplement energètic a la propulsió marina, i, a llarg termini, solucions encara hipotètiques o problemàtiques: bateries, piles de combustible, propulsió nuclear. Vegeu aquest document de la Royal Society of Engineering al respecte. Un altra retallada radical de les emissions podria venir d'una reducció dràstica del comerç mundial, però crec que només una catàstrofe econòmica ho podria provocar. Difícilment, penso, les tendències quilòmetre zero, local food o el consum responsable ho aconseguiran a mitjà termini.

¹ Un 7% de sofre és tan elevat que dubto que aquesta xifra que ens van donar fos certa. Els valors típics en el fuel residual són 2-4% o, fins i tot, 4-5%. He vist una central mexicana cremar fuel amb un 3,9% de sofre: 78 kg SO₂ per tona de fuel, que encara és una barbaritat. El contingut permès de sofre al fuel s'ha anat reduint progressivament al llag de les últimes dècades.
 ² Amb dades mundials sobre el fuel residual extretes de la US Energy Information Administration, com ara d'aquí:
http://www.eia.gov/cfapps/ipdbproject/IEDIndex3.cfm?tid=5&pid=66&aid=13

El misteri inexplicat de "Jaime" Herzog

Mañana, miércoles, Fraga y sus acompañantes se entrevistarán con el presidente de Israel, el laborista Jaime Herzog. El País, 10 de gener de 1984

Yitzhak Herzog, el líder laborista de la coalició israeliana de centre-esquerra "el Camp Sionista" és fill de qui fou president d'Israel, Hayyim Herzog (transliteració recomanada per l'IEC) o Chaim Herzog (en la transliteració "anglesa" habitual). Recordo clarament que en aquells anys (1983-1993) certa premsa espanyola anomenava JAIME Herzog l'aleshores president d'Israel. Encara avui hi ha al Google testimonis fefaents de com El País i l'ABC batejaven el president d'Israel com els mexicans bategen els xofers: Jaime.

Davant de tal ostentació jacobiana vaig pensar: vés a saber, potser a El País saben que Herzog és un jueu sefardita i que en la intimitat es diu Jaime. Però... era sefardita Hayyim Herzog? L'any 1983 hauríem hagut de recórrer unes quantes biblioteques per saber-ho, però avui dia amb dos clics podem confirmar que Hayyim Herzog era un jueu asquenazita nascut a Irlanda, fill d'un immigrant jueu polonès que fou el Gran Rabí d'Irlanda, més tard el Gran Rabí asquenazita de Palestina i, després, d'Israel. La mare de Hayyim Herzog es deia Sara Hillman. La probabilitat que Hayyim Herzog fos sefardita és com un infinitèsim de segon ordre: negligible.

Descartem, doncs, la via sefardita i seguim-nos preguntant (com Mourinho) per què, per què, per què la premsa espanyola anomenava "Jaime" el president d'Israel. I aquí apareix la hipòtesi de la traducció. Ja sabem que els noms no es tradueixen, però el mateix mecanisme que va fer posar noms castellans durant prop de tres segles als catalans, o el mecanisme que va convertir l'esquiador Johan Mühlegg en "Juanito" per un breu però gloriós moment, el mateix mecanisme podria haver convertit Hayyim en "Jaime". Però... la traducció de Hayyim és Jaime? Un altre cop, l'any 1983 hauríem patit per saber-ho, però ara de seguida esbrinem que "Jaime" en hebreu és Ya'akov (Jacob), no pas Hayyim, i que les etimologies d'aquests dos noms hebreus són completament diferents.

El misteri de "Jaime" Herzog seguirà inexplicat potser unes quantes dècades més. S'admeten hipòtesis alternatives, mecanismes mentals que ens permetin treure'n l'entrellat. Us en seguirem informant.