Bona Pasqua jueva

Avui, dia 15 del mes Nisan del calendari jueu és o comença la Pasqua jueva. De fet, va començar ahir a la nit amb un sopar. Fins ahir, que Benet XVI va sentenciar que Jesús no va fer el Sant Sopar un dijous sinó un dimarts, i que el de Natzaret no va celebrar la Pasqua jueva, fins ahir pensàvem que el Sant Sopar i primer  Dijous Sant va ser part d'una celebració de la Pasqua jueva (i per què no seguir-ho creient?). Sembla que els primers cristians celebraven la Pasqua les mateixes dates (mòbils) que els jueus. Més endavant aixo va canviar, tot i que solen ser celebracions properes en el temps.

A Mallorca la Setmana Santa estava plena de connotacions jueves, tot i que nosaltres no ho sabíem. Cada Dijous Sant el meu avi matava un xai, igual que conta la Bíblia que ho feren els israelites abans de sortir d'Egipte: només ens faltava senyar el portal de casa amb la sang de l'anyell per protegir el nostre primogènit, que era la meva germana gran. De fet, la fugida d'Egipte és l'origen de la Pasqua jueva. Pel que fa a l'anyell del meu avi, no era gaire tendre, era fet i acabat: el padrí aplicava allò de preu per preu, sabates grosses. La meva àvia recollia la sang del xai dins un gibrell de terra cuita i, amb la sang ja mig coagulada, hi feia una creu amb un ganivet (això devia ser, en canvi, molt cristià). La sang es guardava per fer el frit, un plat de vísceres, que per Pasqua sol ser de xot, un plat probablement d'origen jueu.

Els crespells, unes galetes dolces i gruixudes, de farina i sense llevadura, de formes diverses (tot i que una de les formes més populars és una estrella de sis puntes), són d'origen jueu, i sembla que tenen a veure amb el pa àzim que s'acostuma a menjar per la Pasqua jueva. Les panades (que a casa feien amb la carn del xai sacrificat), ja no és tan clar el seu origen, però una hipòtesi és que deriven de les paixtides, un plat descrit al Talmud, segons que ens diuen a La cuina de Son Fe. De fet, avui a Israel encara es fa una panada que es diu paixtida. Si hem de fer cas de l'Associació de Forners i Pastissers de les Illes Balears, els cocarrois, que es mengen durant la Quaresma també serien d'origen jueu. Els rubiols, un altre plat de la Pasqua mallorquina sembla que són una derivació dels pastissets sefardites anomenats boreka. 

Amb una paraula, una Pasqua mallorquina impregnada de gastronomia (i alguna cosa més) jueva. La mona de Pasqua? A casa ni la veig veure ni en vaig sentir a parlar mai.

Pantumaca (castellà) - Pan tumaca (anglès)

Té (castellà), te (anglès). Als guiris els donen suc de taronges de València acabades d'esprémer, i a la resta, simplement, suc de taronja. Amb el risc de fer de mestretites, es diu freshly squeezed, no instantly squeezed. Vist a Sevilla per la meva dona.

Gregori/Gregorio

Cada dissabte al suplement Criatures de l'ARA (paper) hi una secció anomenada La cua de Quiró, l'autor de la qual és "Gregori Luri". Tot i així, a peu d'article hi ha una nota que diu (la negreta és meva): Gregorio Luri és doctor en filosofia i educador. El primer cop que ho vaig veure vaig pensar que la capçalera "Gregori Luri" era un error d'algun becari de l'ARA, però la persistència d'aquest binomi Gregori/Gregorio em fa pensar que potser no és cap error. El bloguista empedreït (i moltes altres coses més) Gregorio Luri ¿ha començat una migració onomàstica com la que en un moment indeterminat va fer Luis Foix (o jo mateix), o potser es tracta d'una poc habitual bilingüització del seu nom? Mmm... Segueixo pensant que és un error de becari de premsa, o potser un joc del Dr. Gregorio Luri. Com que de tant en tant passa per aquí potser ens ho podria aclarir ;-)

S'enyoren els cels de Mèxic

Ni que sigui a través del parabrisa...

La disputada identitat de Juliano Mer-Khamis

No sabia res de Juliano Mer-Khamis fins que va ser notícia terrible el seu assassinat fa uns dies a Jenin, a Cisjordània, sembla que a mans d'uns extremistes palestins. Aquí, una evocació de Mer-Khamis al NYT, arran de la seva mort. Més enllà de la seva feina al Teatre de la Llibertad, llegeixo al NYT que defensava un sol estat per a jueus i palestins, una solució que pot semblar utòpica. A mi m'ho sembla. Tanmateix, diversos experts entenen que les oportunitats per a una solució basada en dos estats s'estan acabant i que, per eliminació, el que quedaria és un sol estat, és a dir, la fossilització de la situació actual, que, òbviament, no seria l'ideal de Mer-Khamis, sinó un estat israelià entre el Jordà i el Mediterrani, amb un o dos bantustans palestins.

En tot cas, la premsa no s'ha acabat de posar d'acord amb la nacionalitat de Mer-Khamis ni amb la seva filiació cultural/religiosa/ètnica. Jo diria que han confós els conceptes. En una petita tria de mitjans,  veig que han definit Mer-Khamis com a actor/director/activista israelià (Jerusalem Post, Haaretz, The Guardian), àrab israelià (Jerusalem Post, El País, BBC), àrab-israelià (NYT), israelianopalestí (Avui, Vilaweb), palestinoisraelià (El Periódico), palestí amb ciutadania israeliana (Abc), palestí (Rebelión: incloure Rebelión com a  mitjà de comunicació, deu ser com acceptar "pop" com a "animal de companyia"). A la Wikipedia en anglès, en qüestió de minuts (ho vaig presenciar) va passar de palestí israelià a àrab israelià, i de nou a palestí israelià, per sedimentar al cap d'uns dies com a israelià, tot i especificar la seva ascendència jueva (sa mare) i àrab cristiana (son pare), ambdós israelians.

Si israelià, aplicat a una persona, només indica que té la ciutadania de l'estat d'Israel (és a dir, té passaport israelià o té dret a tenir-lo), i no diu res concret de la seva religió o arrels culturals, palestí és un terme força ambivalent. Mer-Khamis havia dit que era 100% palestí i 100% jueu. No li devia agradar identificar-se com a israelià, tot i que ho era. Descansi en pau.

Alliberament, displicència i Liberación

La compra d'un televisor m'ha obligat a canviar l'endoll de l'antena, que estava molt malmès i no permetia la recepció de bastants canals de la TDT. Per alguna raó els més perjudicats eren TV1, TV2, TVE24h, Antena 3 i altres canals en castellà. Això ha incomodat la meva sogra, que passa moltes hores a casa (fa un mes i mig que la tenim per aquí) i se sent doblement expatriada: de Mèxic i d'Espanya. El canvi d'endoll, executat principalment per l'amic S., m'ha permès congraciar-me amb la sogra i descobrir la inscripció del distribuïdor que al seu moment comercialitzava aquest endoll. Crida l'atenció l'adreça: Plaza Liberación 7, Tarrasa. 

Els serveis científics d'aquest blog han aplicat les tècniques de datació amb carboni 14 per determinar l'antiguitat d'aquesta placa d'endoll. Data aproximadament del 18 de juliol de 1969. Elements circumstancials permeten suposar que, aprofitant la paga extra del 18 de juliol, el primer propietari de la casa es va comprar un televisor en blanc i negre i es va fer instal·lar d'urgència l'antena a casa per poder veure l'arribada de l'home a la Lluna, prevista i feta efectiva el 21 de juliol de 1969.

El peculiar nom de Plaza Liberación m'ha fet posar per escrit una reflexió que em ronda pel cap des de fa temps, referent al context de les consultes sobiranistes, i a la resposta desigual que tenen, per dir-ho d'alguna manera. El desinterès de bona part de la població catalana per les consultes sobiranistes i la displicència o agressivitat d'alguns i de certa premsa respecte d'elles es fonamenten en els següents fets, enunciats o axiomes: a) No volen la independència de Catalunya, b) No creuen que Catalunya tingui el dret de decidir-la, b) Pensen que mai hi haurà una majoria social per la independència, d) Si hi arribés a ser, s'hauria de resignar enfront d'una majoria espanyola contrària a la independència i e) Si no s'hi resignava, sempre es podria arreglar d'acord amb l'article 8è de la Constitució espanyola o, dit d'una altra manera, sempre hi som a temps que el general Yagüe de torn baixi de bell nou per la Diagonal i, en definitiva, que la Placeta de Saragossa (Google Street View) torni a ser la Plaza Liberación, i Terrassa, Tarrasa.

P.S.: Sembla que el negoci encara existeix al mateix lloc. Seria aquest (Google Street View).

Aniversari, Pa negre, aram

Aquesta setmana faig cinquanta anys! La celebració ha començat però encara no s'ha acabat. De moment ha servit de motiu o d'excusa per anar a veure Pa negre, el primer cop que vaig al cinema des que sóc pare. Ha valgut la pena trencar el dejuni cinematogràfic amb aquest film, que és extraordinari en recrear aquell món resclosit i corrupte de què tant s'ha parlat, i la peculiar reacció dels nens a tot allò. Per cert, no diria com han dit uns quants, que l'Andreu es torna un monstre o descobreix el monstre que porta dintre.

Visualment és sorprenent, extraordinària. El protagonista, Francesc Colomer broda el paper, i és difícil imaginar el film sense aquest nen. Sonorament, fa goig que una pel·lícula en català soni, precisament, en català, i no en el dialecte municipal que, com diu Gabriel Bibiloni, alguns volen imposar. En un moment donat se sent un soroll a la casa i algú diu, com a la novel·la: Un perol d'aram que ha caigut. És el primer cop a Catalunya que sento dir aram, molt més comú a la Mallorca en què vaig créixer (ara, vés a saber). En un radi de quaranta quilòmetres de Barcelona, quanta gent deu quedar que sàpiga què vol dir aram?