"Nouvinguts": apunts de semàntica

Els castellans han adoptat el terme nouvinguts amb un entusiasme només comparable amb el que els va empènyer a incorporar monchetas a la seva parla. Los nouvinguts els resulta un eufemisme molt convenient. En primer lloc, per eufemisme. En segon lloc, perquè no l'han inventat ells i, per tant, no se senten plenament responsables de les connnotacions negatives que pugui tenir o que, de contraban, ells hi puguin afegir. I, last but not least, perquè verbalitzant aquesta alteritat dels estrangers fan ostentació d'un ambivalent arrelament i d'una definitiva presa de possessió del territori que trepitgen des de fa dues o tres generacions. Ells no són nouvinguts.

¿El terme "nouvinguts" ha servit perquè es deixi de parlar dels immigrants o de la immigració castellana? Potser sí o potser no: col·loquialment, he sentit parlar de barris "amb molta immigració i nouvinguts", una frase que pot ser redundant o no. 

Més matisos. Què és un nouvingut? Depèn... 

Conversa de perruqueria de la meva dona. Comença la perruquera:
- Así que vivís en el barri de los "nouvinguts"... [Nota: no exactament, però donem-ho per bo]
- Bueno... Yo soy "nouvinguda".
- No hombre, tú nooo, que tu eres mexicana. Son los marroquíes y los ecuatorianos. Tu eres otra cosaaa. 

És clar que els adolescents no són tan amants dels eufemismes ni dels matisos (surrealistes o no). Un dia, la meva dona passejava amb la Queralt, de mesos dins el cotxet, i va preguntar una adreça a uns nois (no nouvinguts). Quan ja s'allunyava va sentir que deien: "La sudaca.... ¡y el sudaquito! ¡Ja ja ja!".