Algú se'n recorda, de Xapur Bakhtiar?

Imatge de la Wikipedia

Els esdeveniments d'aquests dies a Tunis i Egipte m'han fet recordar Xapur Bakhtiar¹. No és que en recordés gaire cosa. Jo feia el batxilllerat però (o potser per això) el seu nom tan sonor se'm va quedar gravat, junt amb alguns fets bàsics: era un polític moderat que va intentar un canvi democràtic a l'Iran i es va exiliar derrotat per la revolució islàmica de Khomeini. Si us en recordeu, de Bakhtiar, és que ja teniu una edat.

Avui dia és tan fàcil trobar informació d'aquest home, i de gairebé qualsevol altre... Alguns detalls de la Wikipedia:

• Nascut el 1915
• Educat en una escola francesa de Beirut
• Llicenciat en Dret i Filosofia per la Sorbona
• Brigadista internacional al costat de la República a la guerra d'Espanya
• Doctorat en Ciències Polítiques a París el 1939
• Voluntari de l'exèrcit francès i de la resistència francesa contra els nazis
• Torna al seu país (1946)
• Des dels anys 50 fa oposició política moderada al Xa. Tot i així i és empresonat
• Quan el règim del Xa s'està enfonsant accepta ser primer ministre per fer una transició a un règim democràtic, temerós que els islamistes i els comunistes implantarien una altra cosa, com així va ser (els comunistes també van rebre)
• Com a primer ministre va autoritzar el retorn de Khomeini
• Després de 34 dies de primer ministre és deposat per la revolució islàmica
• S'exilia a França
• El 1991 és assassinat (El País) a París per agents iranians
• El 2010 França allibera el seu assassí (La Vanguardia) bescanviant-lo per una jove francesa detinguda a l'Iran.

Crec que aquest home va ser molt més que l'últim primer ministre del Xa, com potser se'l recorda.

Veurem algun Xapur Bakhtiar pròximament a l'Orient Mitjà?

¹ Potser esteu més familiaritzats amb la transcripció anglesa o espanyola del seu nom farsi, respectivament: Shapour Bakhtiar, Shapur Bajtiar.

Reagrupament es reagrupa

Com un electró excitat que torna ràpidament al seu estat fonamental, Reagrupament retorna a l'òrbita d'ERC: Reagrupament es reagrupa. Algú ho havia de dir.

Independentisme de dretes? Submarí de CiU? Autosubmarí d'ERC!

Quan un electró torna al seu estat fonamental emet un fotó, una quantitat discreta d'energia. En aquets cas l'emissió, força discreta, ha estat:

Suposo que no ho hem fet prou bé.

Cau la tarda a Jerusalem...

Cau la tarda a Jerusalem i Josep-Lluís Carod-Rovira escriu un article sobre Ben Iehuda, l'artífex del renaixement de l'hebreu, per al diari Ara (només per a registrats i subscriptors). Si l'assassí sempre torna a l'escena del crim, sembla que Carod-Rovira ha volgut tornar a l'inici del seu propi calvari (calvari amb poltrona, per això). Un començament de Via Crucis que bé podem simbolitzar en l'escena de la corona d'espines el 2005 a Jerusalem amb Pasqual Maragall i Antoni Castells.

És cert que les clatellades van començar molt abans, potser amb l'entrevista amb ETA a Perpinyà, però la cara de beatitud de Carod a Jerusalem denota un estat que encara podríem definir com el títol d'aquella obra periodística de García Márquez: Cuando era feliz e indocumentado.

M'imagino Carod aquests dies assegut a una terrassa del centre de Jerusalem, prenent notes per a l'article de l'Ara. De sobte s'acaricia el bigoti, es queda pensatiu i sent aquella nostàlgia del futur... Com diu Juan Marsé tot citant Luis García Montero:

Yo siento con frecuencia la nostalgia del futuro, quiero decir, nostalgia de aquellos días de fiesta, cuando todo merodeaba por delante y el futuro aún estaba en su sitio.

Segona opinió mèdica: el profà decideix

Fa més de tres anys vaig haver de decidir si em sotmetia a una operació quirúrgica que em recomanaven dos especialistes (A i B). Abans vaig buscar una segona opinió (C) (és que A i B eren només la primera opinió), i, de fet, en vaig buscar una tercera (D). És més, encara em vaig assessorar amb dues metgesses amigues (E i F) sobre la competència del cirurgià B, que és qui m'havia d'operar. Finalment em vaig operar però vaig avisar el Dr. A que jo encarregaria una segona biòpsia del material extirpat, a més de la primera biòpsia que faria el patòleg G. Quan finalment vaig aconseguir que el Dr. A li demanés les mostres al patòleg G (A no gosava fer-ho perquè G era el seu padrí i, a més, estaria qüestionant la seva autoritat), llavors el Dr. C em va enviar les mostres a un hospital de referència a la Ciutat de Mèxic, on les va analitzar el patòleg H. Les dues biòpsies van descartar un càncer. A i B es fan enfadar molt amb mi per la segona opinió (C) (no em consta que sabessin que hi havia D, E i F) i, especialment, per la segona biòpsia, de manera que pràcticament vam acabar la nostra relació metge-pacient, i em vaig fer bona part de les revisions postoperatòries a ca'l Dr. C.

Si no encara no us heu perdut, enhorabona. No m'ho invento. Així va anar la cosa entre agost i desembre del 2006 a Mèxic, tot i que em sembla que no en vaig parlar gens a Cartes de Mèxic.

Val a dir que aquesta dèria d'enèsimes opinions tenia molt a veure amb la por insuperable que tenia la meva dona que jo em morís per un mal diagnòstic o una mala operació. Jo estava força tranquil: potser perquè en el fons encara em pensava que era immortal (això seria un vestigi de joventut), i també perquè a casa meva sempre s'havia confiat molt en els metges.

El cas és que entre tanta segona opinió em vaig adonar d'una cosa. Quan la segona opinió i la primera són oposades es produeix una paradoxa: qui decideix sobre l'opció terapèutica no és el metge que porta mitja vida estudiant i tractant casos com aquell, sinó el profà que decideix segons les explicacions i la confiança que li inspira cada metge, o basant-se en la informació incompleta que ha recollit a la web. En el meu cas: A+B+C=Operar, D= No operar. Els arguments d'A+B+C em van convèncer més que els de D, i no només pel 3-1. El profà va decidir: Que m'operin!

Miscel·lània tucsoniana

Ara que la congressista Gabrielle Giffords ja deu ser a Houston per al seu procés de rehabilitació aprofito per a celebrar la seva evolució positiva, malgrat la gravetat de les ferides i la incertesa del futur. Salut!

TUCSON, TUCSÓN PER ALS MEXICANS. Tucson va ser fundada com a població de la Nova Espanya el 1775, i "comprada" el 1853 pels EUA a un dels dolents per antonomàsia del segle XIX mexicà (Antonio López de Santa Anna). D'aquesta ciutat els mexicans encara en diuen Tucsón. L'etimologia del topònim és, tanmateix, prehispànica.

NOTABLE DANIEL HERNÁNDEZ. L'heroi hispà de Tucson ha resultat ser tot un personatge. Aquest ciutadà dels Estats Units té només 20 anys i feia cinc dies que treballava de becari de Ciències Polítiques (o d'estudiant/graduat en pràctiques: allà en diuen intern) a l'equip de la congressista Giffords. De fet, ja hi havia treballat abans. Enmig de la confusió generada per l'ametrallament Hernandez va atendre la congressista amb senzilles mesures que recordava d'un curset de socorrisme que va fer durant el batxillerat (!), segurament salvant la parlamentària de morir dessagnada o ofegada en la seva sang. En aquest vídeo ho expliquen i ell mateix ho conta (clicant a CC podeu activar la transcripció d'aùdio i la traducció -és un dir- de subtítols al català):



Aquest noi s'ha convertit als EUA en un heroi i en un exemple de civilitat: pel que va fer, per la serenitat amb què ho va fer, i segurament per la maduresa i les taules que ha mostrat davant de les càmeres (vegeu també l'altre vídeo més avall). I segurament perquè no només és un Mexican American notòriament integrat sinó també obertament gai. (Em temo que a Daniel Hernandez encara li ha faltat ser indocumentat!). Tot plegat fa que Hernandez representi, sobretot per als mitjans i votants liberals dels EUA, l'antítesi dels valors i la dialèctica del Tea Party.

Observeu, com deia, la maduresa i les taules que mostra Daniel Hernandez, aquest paio de 20 anys, en el seu discurs a Tucson, just abans de la intervenció d'Obama. Em sembla que l'espera tota una carrera política.

El Dret Humà a no sentir un paraula de català

L'escàndol de mitja Espanya, si no de tot Espanya, per unes paraules en català (i probablement basc i gallec, no n'he seguit el detall) i unes traduccions simultànies al ple del Senat espanyol ens ha refrescat la memòria pel que fa a algunes concepcions hispàniques que ara no cal enumerar exhaustivament ni intentar datar-les perquè hauríem de recorrer al carboni 14. Pero no em puc estar de destacar alguns axiomes i concepcions subjacents (com deia el padre Miravet, S.J., professor de Filosofia al batxillerat, lo que subyace), idees de vegades redundants (la redundància no està de més: en la comunicació és una arma vital contra el soroll). Som-hi:

1. Els espanyols no són catalans. Com deia en Ramon Barnils. Poc o molt els pobles es defineixen pel que són i pel que no volen ser, i els espanyols no volen ser de cap manera catalans. El català al Senat els fa una mica catalans. Quin horror!

2. El bilingüisme i el multilingüisme són meravellosos, sempre que no entrin a la vida dels espanyols. Encara no m'explico com la Cooperativa Agropecuària de Guissona té el coratge de vendre a Madrid productes etiquetats en català i castellà, segons que vaig comprovar fa poc més d'un mes a la vila de l'ós i l'arboç. Es deuen pensar que és portuguès.

3. Sentir l'idioma català és ofensiu. El català és tan ofensiu que els senadors no podran adreçar-se en aquest idioma als membres del govern espanyol, segons el reglament de la cambra. Quan es va fer la declaració dels Drets Humans es van oblidar de posar-hi l'article 31:

Article 31. Tota persona té dret a no sentir mai una sola paraula de català.

Cada dia em trobo gent que reclama aquest dret. A casa nostra.

Una faula mexicana de telèfons mòbils

L'extorsió telefònica simulant un segrest és un delicte habitual a Mèxic. Fa uns mesos van trucar a la meva sogra per dir-li que tenien la seva filla segrestada, mentre se sentia de fons una dona que plorava i cridava "mamá". Afortunadament, la meva sogra tenia la filla a nou o deu mil quilòmetres de Mèxic i no va patir més que la situació desagradable de rebre una trucada d'aquesta mena. Però si tens fills petits i no són amb tu, i no els pots localitzar al moment, i et demanen que paguis "només" deu o vint mil pesos (600-1200 EUR) potser pagaràs. Cada dia es fan centenars o milers d'aquestes trucades al país (123.000 denúncies en 14 mesos només al D.F.), i només que un 3-5% de trucades aconsegueixi el seu objectiu ja els surt a compte als delinqüents.

Moltes d'aquestes trucades es fan des de telèfons mòbils, dels que difícilment es podia identificar el propietari. Algun geni del govern federal va decidir crear un registre nacional de telèfons mòbils (RENAUT). Tots els nous mòbils hi queden registrats i els que ja estaven al mercat van haver de ser registrats o es van donar de baixa automàticament. Quines dades conté el RENAUT? Nom i cognoms del propietari, número de telèfon mòbil i CURP (clave única del registro de población: una altra virgueria del sistema mexicà).

Ha servit de gaire el RENAUT? Sembla que per a res de bo. D'una banda, hi ha xips telefònics pirates que permeten als delinqüents fer trucades sense ser identificats. Només costen 70 pesos cada xip, uns 4 EUR. D'altra banda, s'ha produït el que la majoria ens temíem: les dades del registre nacional de mòbils ja circulen entre els delinqüents. El juny passat El Universal anunciava que estava a la venda al web per uns 500 pesos (31 EUR) la base de dades completa del RENAUT. Sens dubte, una nova eina en mans dels delinqüents per extorsionar la gent encara amb més coneixement de causa.

Actualització, 18/01/2011 09:18
Per acabar-ho d'arreglar, Alejandro Martí, conegut empresari i pare d'un adolescent segrestat i assassinat, demana com a solució al problema dels "xips pirates" que es posi geolocalització als mòbis (que no en porten, ja?) per tal de poder caçar fàcilment els extorsionadors telefònics. Una altra mesura que segurament seria eficaç a Finlàndia però difícilment a Mèxic: probablement serien les víctimes les que serien geolocalitzades pels delinqüents.

Zaragoza ha tret la destral (no l'havia desada mai)

Després de la devastació electoral José Montilla està literalment desaparegut. I si el "primer secretari" (quan es faci arqueologia semàntica algú desenterrarà aquest vestigi francòfil de l'argot socialista de l'Eixample), dic, si el primer secretari del PSC fa mutis el secretari d'organització s'expandeix i omple el buit amb l'empenta i el savoir faire diplomàtic de l'exèrcit de Pancho Villa. Si l'absència de José Zaragoza a la campanya electoral va ser una marginació imposada per Montilla ara ha arribat la renvenja del primer. Si Collboni era l'home del secretari d'organització, com en algun moment ens van voler fer creure, aquell hauria estat el fusible perfecte de l'incombustible Zaragoza. O això deu pensar aquest.

Aquestes setmanes Zaragoza ha anat mostrant la seva barroeria i el seu ressentiment per l'afer Mascarell. Barroera també és la resposta que va donar ahir a les declaracions de Mas alertant contra qualsevol intent de retallar l'autonomia de Catalunya. Més enllà de la credibilitat de Mas per a liderar i articular una resposta contundent, la rèplica de Zaragoza (amb la que està caient) ha estat una fugida d'estudi amb perles com el ridícul d'atribuir a Mas la intenció d'arreglar la crisi mundial des del seu "petit despatx" (déu n'hi do...) del Palau de la Generalitat. Amb qui es vol disputar els vots Zaragoza, amb el PP? Sembla que sí.

De moment l'Ernest Maragall ha dit una cosa així com torooo, on vas? Més exactament: No m'identifico ni em representen en absolut les opinions de "la autoridad competente" que parla en nom del PSC. Batalla campal al PSC? Riurem...

"Tunícia"

Aquest cap de setmana a Catalunya Informació devien tenir problemes per fer l'essa sonora, perquè Tunísia es convertia repetidament en Tunícia (o Tuníssia, tant és)...

Síndrome d'abstinència cinematogràfica

La Queralt ha complert un any i mig i m'adono que això és el temps que fa que no vaig al cinema. Com que no tenim televisor des que vam aterrar per aquestes terres, no veig cine ni a la tele. Com és possible? Me n'he adonat aquestes vacances de Nadal quan he pogut veure algun tros de pel·lícula a casa dels pares: ha estat com fumar-se un Ducados després d'una setmana d'abstinència (això quan fumava, que fa vint-i-cinc anys que ho vaig deixar).

Bé, això no pot ser, i com que és una mica complicat ara mateix deixar-se caure pels Verdis o pels Icàries he decidit revisitar alguns clàssics a l'ordinador. Fins i tot així és difícil trobar el moment i encara ho he de fer per trossos i de matinada. He començat per la vida i mort de la família Corleone, tot visionant The Godfather (I i II). Contra l'opinió general, segueixo pensant que la II no és millor que la I.

Tinc a la cua The big sleep de Howard Hawks (la versió amb Bogart i Bacall de la novel·la de Raymond Chandler que vaig llegir a la col·lecció Les claus de vidre: La gran dormida); Touch of Evil i The third man, d'Orson Welles; The night of the hunter, de Charles Laughton, i, de Billy Wilder, The seven year itch i The apartment. Un bon i variat repertori digne d'aquelles sessions golfes de fa uns anys a algunes sales de Barcelona. Digne, fins i tot, d'aquell incomodíssim cinema Arkadin on va néixer la famosa parella estable dels Manel.

Per? Per a?... Per ha!

No em sento qualificat per discutir si hem d'escriure el "per a" així, complet, o escurçar-ho a "per" com fan pràcticament tots els mitjans catalans d'uns anys ençà. De moment, procuro mantenir el "per a", però aquesta setmana uns estudiants m'han demostrat que sempre hi ha terceres vies insospitades. En una presentació Powerpoint han escrit repetidament la combinació "per ha": "per ha fer", "per ha construir". És fantàstic. Això no ha impedit que aparagués algun verb haver sense hac: "a fet". Extraordinari.

Gabrielle Giffords és jueva

La congressista demòcrata per Arizona Gabrielle Giffords és filla d'un jueu i d'una cristiana. Després d'una visita a Israel el 2001 s'identifica com a jueva i pertany a una congregació jueva reformada de Tucson (Jewish Journal). Un fet que ha passat desapercebut a casa nostra. Jewish Congresswoman in critical condition after Arizona shooting attack (Haaretz).

Més enllà de les dianes de Sarah Palin, l'home que va atemptar contra Giffords i va matar sis persones tenia Mein Kampf entre les seves lectures preferides. El Manifest comunista, també. Shooter of Jewish Congresswoman listed 'Mein Kampf' as favorite book (Haaretz).

Tortell halal?

Ahir una caixera del supermercat li deia a una senyora presumiblement marroquina si no s'emportava un tortell de Reis marca de la casa. La clienta li respongué: és que no sé què porta, el pastís [interpreto: i si té porc?]. Li contesta la caixera: nata i xocolata (deu n'hi do, el knowhow pastisser de la caixera). Diu la senyora marroquina: ja en menjaré del teu... [interpreto: deuen ser veïnes o amigues].

Malgrat la proclamació de la caixera, no és estrany trobar el llard entre els ingredients d'una recepta de tortell de Reis (per exemple, aquí: 20 g de llard), de manera que la nostra caixera anava una mica errada pel que fa a la composició del tortell. Tenint en compte que a Catalunya hi ha, si més no, prop de 300.000 musulmans, i que sembla que comencen a interessar-se per la celebració dels Reis, (l'altra dia a la cavalcada i havia nombroses dones marroquines a primera o segona fila veient passar la cavalcada) crec que aviat algun pastisser espavilat haurà de fer també tortells halal, si és que encara no ho ha fet ningú.

Tortells halal... Potser seria tan senzill com substituir el llard per mantega, procés invers al seguit, sembla ser, per l'ensaïmada, que és d'origen àrab o jueu però que en temps històrics hauria baratat la mantega de llet de cabra pel saïm (llard), segons que llegeixo en un llibre de cuina mallorquina. Això em fa pensar també amb l'ensaïmada halal, que s'obtindria pel mateix procediment invers. L'ensaïmada de tallades (amb talls de sobrassada i carabassat) ja seria més difícil de reconvertir!