dimarts, 30 d’agost del 2011

L'origen català de l'origen mexicà d'una empresa catalana

Sara Lee posa a la venda Bimbo SA, la coneguda empresa de pa de motlle nascuda a Catalunya i amb seu a Barcelona, tot i la seva compra fa uns anys per Sara Lee. L'ARA en donava compte diumenge passat, i en un apunt breu que acompanyava la notícia principal titulava: L'origen mexicà d'una empresa catalana. Deia l'ARA: "La primera Bimbo que va existir al món va ser l'empresa mexicana del mateix nom, que va néixer el 1945...". És així, però l'ARA feia curt en la recerca de les arrels de Bimbo. Si el Bimbo catala té arrels mexicanes, el Bimbo mexicà té unes arrels familiars catalanes inqüestionables. El patró i fundador de Bimbo és Lorenzo Servitje Sendra, un mexicà fill de catalans emigrats a Mèxic.

Bimbo ha publicat en un opuscle (pdf) detalls de la història de l'empresa, alguns dels quals extrec tot seguit. El pare de Lorenzo, Juan Servitje ja va patentar el 1918 a Mèxic una màquina de fer panets i el 1928 va fundar la pastisseria El Molino. El 1945, Lorenzo Servitje, junt amb altres persones (la majoria, aparentment, familiars i/o d'origen català: Jaime Jorba, Jaime Sendra, José T. Mata, Alfonso Velasco i Roberto Servitje; foto aquí) va fundar Bimbo. L'única referència (indirecta) als orígens catalans dels fundadors de Bimbo que es fa a l'opuscle és que els primers anuncis de Bimbo es van inspirar en la publicitat que la pastisseria El Molino feia "en el periódico catalán El Poble Català de la Ciudad de México". No sabia que tal cosa va existir! Podeu veure un exemple d'aquesta publicitat dins l'opuscle de Bimbo, exactament aquí (pdf).

L'ARA, doncs, podria haver parlat de L'origen català de l'origen mexicà d'una empresa catalana. Per cert, Bimbo de Mèxic és un possible comprador de l'actual subsidiària de Sara Lee, Bimbo SA, com bé indicava l'ARA.

Amb una mica més de documentació, explicaríem que Lorenzo Servitje Sendra defensa posicions polítiques i religioses que podríem qualificar d'integristes, i que en diverses ocasions ha influït poderosament, per dir-ho suau, en els continguts dels mitjans de comunicació, tot fent servir el seu poder com a comprador de publicitat als mitjans audiovisuals.

dijous, 18 d’agost del 2011

Complementarietat còsmica de mallorquins i navarresos?

La insularitat produeix efectes curiosos. Els mallorquins tendeixen a pensar que tot el que els envolta és endèmic, exclusiu de l'illa, ja siguin les "persianes mallorquines" (presents, segurament, a mitja França i a tot el mediterrani europeu), el "porc mallorquí" (porc negre, present en diverses latituds mundials) o, fins i tot, el porc a seques. El meu professor de Biologia del batxillerat, un jesuïta mallorquí bastant peculiar, a més d'anticatalanista furibund, ens va contar que en un viatge d'estudis a València (posem que fos als anys cinquanta o primers seixanta) varen fer una visita a una explotació agrícola. En veure els porcs un alumne mallorquí va exclamar atònit: O hi ha porcs, a València? Aquesta peculiar "O" mallorquina (un altre endemisme universal?) expressa sopresa o incredulitat a l'inici d'una interrogació, i els mallorquins de soca-rel també la fan servir quan parlen en castellà: O hay cerdos, en Valencia? (De fet, així ens ho va explicar el professor de Biologia.) Aquest candidat a batxiller es pensava que de porcs només n'hi havia a Mallorca!

En un sopar mallorquí d'aquest estiu, i aprofitant la presència d'una amiga navarresa, vaig gosar comparar "els mallorquins" i "els navarresos", segurament animat per un consum excessiu de vi Macià Batle. Si els mallorquins pensen que tot el que els envolta és endèmic de l'illa, els navarresos creuen sincerament que les coses seves són universals o, almenys, mundialment conegudes. Et parlen com si tu ja sabessis què és la Javierada, la villavesa (denominació popular dels autobusos urbans de Pamplona), el cardo, la borraja, o les magras con tomate. Potser és un efecte colateral dels sanfermines, que sí que són mundialment coneguts.

Curiós antagonisme que, amb l'ajuda d'una altra ampolla de Macià Batle, ens faria creure en una certa complementarietat del caràcters mallorquí i navarrès, si és que tals coses existeixen.

dimecres, 17 d’agost del 2011

Retorn a s'Arenal

Abans dels meus deu anys, la platja hotelera de s’Arenal, a uns quinze quilòmetres de Palma, era el paradís on vaig conèixer el mar i on l'únic motiu de pes per sortir de l'aigua era córrer cap al passeig quan passava la camioneta de gelats de Mr. Whippy.

Durant la meva llarga i brava adolescència mallorquina s'Arenal era l’antítesi del nostre ideal d'aleshores, que podríem denominar "ecosocialista avant la lettre": únicament era admissible banyar-se en pilotes i en una cala verge, sempre que només fos accessible després de tres hores de trescar a peu per la Serra de Tramuntana (verbigratia: Cala Codolar). Òbviament, a s'Arenal no es complia cap de les condicions esmentades. Cal dir que tot això era molt poc socialista: al cap i a la fi eren les socialdemocràcies sueca i alemanya i el laborisme anglès qui havien afavorit -si no provocat- la democratització del bany a la Mediterrània, a costa, com el seu nom indica, del litoral mallorquí.

Arribat a Catalunya, però, vaig comprovar que s’Arenal era molt millor que la major part de platges en un radi ja no de quinze quilòmetres de Barcelona, sinó de trenta, cinquanta o, potser, cent quilòmetres del Cap i Casal. Això, junt amb la carència de sobrassada artesanal i de galetes d’Inca, va ser un dur assaig d’expatriació, precursor, tanmateix, del meu feliç periple mexicà de la primeria d’aquest segle. Pel que fa a les platges de Catalunya, durant anys la meva apreciació era: Bé, per als catalans (que no han vist coses que no creurien) ja està bé aquesta platja o cala, però jo no estic disposat a fer cent quilòmetres i cues a la carretera per banyar-me en un lloc com aquest. El fet que recentment m’hagi banyat a Blanes o a la platja del Somorrostro demostra que la meva òptica balneària d’ara és més modesta.

Aquest estiu he tornat a s’Arenal tres vegades, per qüestions pràctiques:  continua sent una bona opció per a un bany de tarda a uns vint minuts de Palma, especialment si portes una nena de dos anys. A partir de les sis de la tarda la platja és gairebé buida. (Els “estarangers” comencen a sopar i els aborígens podem gaudir del bany i de la vista del perfil del Galatzó.) I a les nou o a les deu del vespre, després d’eixugar-te i vestir-te, encara pots sopar a un preu més que raonable en un dels restaurants de la zona.

Quatre pinzellades que no confirmen ni desmenteixen cap de les versions de s'Arenal: a) La camioneta de Mr. Whippy fa segles que no passa per despatxar els seus cremosos gelats d’aixeta. b) Al passeig ja no hi circulen cotxes, també des de fa temps (lloat sia Déu, però vigila que no t’atropelli un biciclista o triciclista, o una gal·lera). c) L'aigua no és tan clara, ni de molt, com a altres llocs de la costa, però, ho havia estat mai? d) Els accents eslaus han irromput a la banda sonora anglogermànica de la zona. e) Les dutxes, són millors les del Somorrostro. f) Joves alemanys segueixen practicant el bell art de l'Eimersaufen: beure comunitàriament sangria o cervesa d'un poal, mitjançant unes canyetes extrallargues, compartint també, segurament, les baves.

dimarts, 16 d’agost del 2011

Tres setmanes sense xarxa

La vida sense xarxa és possible. Però improbable, hauríem de dir. He passat tres setmanes de vacances i sense internet: un grapat de missatges de correu sense contestar (encara per comptabilitzar les amistats perdudes); centenars de piulades sense llegir. En aquest temps de sequera twittera he guanyat dos seguidors, una mitjana comparable a la dels periodes piuladors, la qual cosa m’encoratja a seguir piulant amb l’esportivitat habitual (l’important era partuitcipar?).