dissabte, 30 d’abril de 2011

El Senat mexicà enterra el RENAUT

Els lectors recordareu el meu escrit del 13 de gener sobre el Registro Nacional de Usuarios de Telefonía Móvil (RENAUT). Inventat el 2009 per a combatre l'extorsió telefònica i altres delictes, els delinqüents no només se n'han rigut fent servir identitats falses sinó que s'han apropiat de la base de dades d'usaris. Després de gastar-se el govern mexicà molts diners en publicitar i crear el RENAUT, i de posar-hi 83 milions de registres (dels quals, 30 milions són falsos), ahir el Senat mexicà (el Senado de la República) el va suprimir, dos anys després de la seva creació.
 
El Senado de la República. Tot sona tan rematadament elevat, a Mèxic. Una persona amiga ha publicat un llibre editat pel Senado de la República. Què no donaria jo perquè un senat d'alguna república em publiqués un llibre! Abans l'hauria d'escriure, per això.

divendres, 29 d’abril de 2011

Els cognoms italoargentins

Maskerano, Maixerano o Matxerano? Com hem de pronunciar els cognoms dels futbolistes i entrenadors argentins amb cognoms italians? (Típic tema "who matters?", però si no fos per aquests temes aquest blog no hauria existit).

Primer punt a considerar: els cognoms italoargentins, conserven l'ortografia italiana original? És a dir, Mascherano era originalment Mascherano o era, per exemple, Mascerano. (Ho dic perquè hi havia un jugador anomenat Esnáider, que, em figuro, el seu avantpassat emigrant a l'Argentina es devia dir Schneider, per tant, no seria el primer cop que a l'Argentina es fa una adaptació hispana d'un cognom estranger). Bé, si el cognom sempre ha estat Mascherano, en italià es pronuncia Maskerano i si es vol mantenir la pronúncia original, hauríem de dir Maskerano, no Maixerano, com fa (reverència) el mestre Puyal, que pronuncia el trígraf sch més o menys com si fos alemany, és a dir, xeix, només que hi anteposa una essa, i diu, més o menys Mas-xerano. D'altra banda, si el cognom original era Mascerano, llavors sí, aquest cognom es pronuncia amb xeix en italià, i la sch seria un intent argentí de transcriure el so de xeix. Ara, ni Mascherano ni Mascerano s'haurien de pronunciar Matxerano, perquè això correspondria a un cognom italià Macerano. Un raonament semblant ens permetria analitzar el tema Pochettino (Pokettino/Potxettino). Sembla que els periodistes s'han decantat per Potxetino (seria demanar massa que fessin la te geminada).

Segon punt a considerar. Tot el paràgraf anterior té algun interès si volem pronunciar els cognoms aproximadament d'acord amb la fonètica original preargentina (italiana en aquest cas). Però, realment, cal fer-ho? És a dir, si Mascherano era el cognom original però el portador i tots els seus compatriotes s'identifiquen amb la pronúncia Maixerano o Matxerano (no ho sabria concretar), nosaltres ho hem de pronunciar a la italiana? És a dir, si tothom al Perú pronuncia Fujimori com Fukhimori, inclòs l'infame portador del cognom i la probable futura presidenta del país, nosaltres ho hem de pronunciar "Fugimori"? Per cert, vaig començar dient Brisse Etxenique però potser hauria de dir Brais Etxenique. 

Però encara hi ha un tercer punt a considerar. Realment, ens hem d'esforçar necessàriament en pronunciar els cognoms tal com els pronuncia el seu propietari? Ho fan els mitjans francòfons,  anglòfons o castellans? I la TV3? Si hem de fer cas de la Nostra, la norma seria, més o menys: ens hi hem d'esforçar sempre que siguin cognoms catalans o castellans. Una mica si són anglesos o francesos. En cas de dubte, es pronuncia el nom i el cognom exactament com sonaria en castellà.

dimecres, 27 d’abril de 2011

Sospitós rellotge

 Si hem de fer cas de Wikileaks i El País, portar un rellotge Casio de baix cost et feia sospitós de pertànyer a Al-Qaida i mereixedor d'anar a parar a la presó de Guantánamo. Dec ser molt sospitós i mereixedor, perquè fa molts anys que faig servir rellotges Casio barats (és que n'hi ha de cars?). Tinc un F-105 Illuminator, que em fa sentir una mica McGyver: em serveix de rellotge, calendari, despertador, cronòmetre de laboratori i llanterna d'emergència. Tot per 20 EUR.

dilluns, 25 d’abril de 2011

Espolis i espolis, caràcters i caràcters

Sobre els impostos, aranzels i altres gravàmens que imposava Espanya al virregnat de Nova Espanya (el Mèxic actual, Centreamèrica i molt més territori) durant els últims vint anys de règim colonial, l'historiador Timothy Anna diu, citant John H. Coastworth:
Se ha calculado que el pago de tales gravámenes y la existencia de las restricciones comerciales costaron a Nueva España [...] el 7,2% del ingreso colonial. Ello supone una carga casi 35 veces mayor a la impuesta por los británicos sobre las trece colonias de Norteamérica en los últimos años anteriores a la independencia de los Estados Unidos. [Anna, T. (2001). La independencia de México y América Central. Dins Historia de México, Anna, T,. Bazant, J., Katz, F., Womack Jr., J., Meyer, J., Knight, A. Smith, P.H.. Barcelona: Ed. Planeta.]
Així doncs, els nord-americans de l'època tenien impostos i altres gravàmens britànics només del 7,2%/35= 0,21%? Certament, hi ha espolis i espolis, i, vista la història, caràcters i caràcters.

dissabte, 23 d’abril de 2011

Sant Jordi de Glòria

Convé amortitzar la galeria d'imatges de Sant Jordi que ha penjat el govern al Clicat, així que aprofito aquest foto de rosa i llibre per desitjar-vos una bona diada de Sant Jordi, enguany Dissabte Sant o de Glòria. Voltaré una estona per les parades de Barcelona.

divendres, 22 d’abril de 2011

Laboratory Manual of Physical Chemistry

De l'època que anava cada any a la Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern del Passeig de Gràcia conservo aquesta joia de l'any 1922: Laboratory Manual of Physical Chemistry. És sorprenent com moltes de les pràctiques que vaig fer com a alumne o vaig impartir com a professor a finals del segle XX es feien amb aparells i mètodes pràcticament calcats d'aquest llibre.

Curiosament, una edició facsímil d'aquesta obra (2010) es ven a Amazon partir de 15,65 dòlars, amb una portada a tot color, que no sé si és vertadera o inventada. Es pot veure parcialment el seu interior amb l'opció Look inside d'Amazon. Que consti que el meu exemplar és de l'edició original. 

I això no és una recomanació per Sant Jordi...

dimecres, 20 d’abril de 2011

La realitat mexicana supera de llarg l'imaginat

En un dels aniversaris que vaig celebrar quan vivia a Mèxic un amic em va regalar El testigo, una novela de Juan Villoro que transcorre entre la Ciutat de Mèxic i San Luis Potosí. La part potosina es desenvolupa entorn d'una hacienda de l'altiplà, i s'hi esdevenen accions relacionades amb el narcotràfic, alguna, força truculenta. Quan vaig haver llegit la novel·la l'amic em va dir que aquesta part de l'obra era poc versemblant, que aquestes coses no passaven en aquella regió i, de fet, gairebé no passaven ni a la frontera. Ni ell, ni jo ni la majoria de mexicans podíem imaginar que els terribles fets que esquitxen de sang, fins i tot, els telenotícies de TV3 es convertirien en una rutina en moltes ciutats on l'única feina que abans tenien els policies era deixar passar el temps a l'ombra densa d'un llorer de l'Índia, arrepenjats al seu cotxe patrulla Nissan Tsuru.

Fa un temps, Juan Villoro contava en un article que un cosí seu tenia una hacienda a San Luis Potosí, i que unes camionetes de narcos hi havien irromput i s'havien apropiat de la finca. El seu cosí s'havia amagat i fugit de matinada, però l'hacienda seguia ocupada pels narcos. Se m'acut que aquesta hacienda va inspirar la que apareixia a El testigo, i l'incident dels "narcosquatters" certifica que la novel·la no ha resultat tan inversemblant, tot i que això cada dia es pot constatar amb fets més violents.

Quan a mitjans dels anys noranta vaig començar a conèixer mexicans, la majoria estudiants de màster o doctorat a Barcelona, cap d'ells s'imaginava que la situació del país (que molts consideraven dolenta) pogués evolucionar com ho ha fet els últims, diguem, cinc o set anys. Ara, els paisatges que vaig trepitjar a peu, en camión o en cotxe són escenari d'una creixent i despiadada violència. Una de les visites pendents dels meus anys a Mèxic va ser el retorn a Ciudad del Maíz, un lloc qualsevol de la Sierra Madre Oriental, a la frontera de la vegetació desèrtica i holàrtica. Hi ha uns boscos d'alzines espatarrants, que vaig travessar casualment el 2004 i que em vaig quedar amb ganes de tornar-hi amb la dona i les nostres amistats d'allà. Al final no va poder ser. Fa pocs dies, a Ciudad del Maíz hi han trobat una fossa amb 26 cadàvers, sembla que relacionats amb les desaparicions i assassinats de San Fernando, a la veïna Tamaulipas.

dimarts, 19 d’abril de 2011

Bona Pasqua jueva

Avui, dia 15 del mes Nisan del calendari jueu és o comença la Pasqua jueva. De fet, va començar ahir a la nit amb un sopar. Fins ahir, que Benet XVI va sentenciar que Jesús no va fer el Sant Sopar un dijous sinó un dimarts, i que el de Natzaret no va celebrar la Pasqua jueva, fins ahir pensàvem que el Sant Sopar i primer  Dijous Sant va ser part d'una celebració de la Pasqua jueva (i per què no seguir-ho creient?). Sembla que els primers cristians celebraven la Pasqua les mateixes dates (mòbils) que els jueus. Més endavant aixo va canviar, tot i que solen ser celebracions properes en el temps.

A Mallorca la Setmana Santa estava plena de connotacions jueves, tot i que nosaltres no ho sabíem. Cada Dijous Sant el meu avi matava un xai, igual que conta la Bíblia que ho feren els israelites abans de sortir d'Egipte: només ens faltava senyar el portal de casa amb la sang de l'anyell per protegir el nostre primogènit, que era la meva germana gran. De fet, la fugida d'Egipte és l'origen de la Pasqua jueva. Pel que fa a l'anyell del meu avi, no era gaire tendre, era fet i acabat: el padrí aplicava allò de preu per preu, sabates grosses. La meva àvia recollia la sang del xai dins un gibrell de terra cuita i, amb la sang ja mig coagulada, hi feia una creu amb un ganivet (això devia ser, en canvi, molt cristià). La sang es guardava per fer el frit, un plat de vísceres, que per Pasqua sol ser de xot, un plat probablement d'origen jueu.

Els crespells, unes galetes dolces i gruixudes, de farina i sense llevadura, de formes diverses (tot i que una de les formes més populars és una estrella de sis puntes), són d'origen jueu, i sembla que tenen a veure amb el pa àzim que s'acostuma a menjar per la Pasqua jueva. Les panades (que a casa feien amb la carn del xai sacrificat), ja no és tan clar el seu origen, però una hipòtesi és que deriven de les paixtides, un plat descrit al Talmud, segons que ens diuen a La cuina de Son Fe. De fet, avui a Israel encara es fa una panada que es diu paixtida. Si hem de fer cas de l'Associació de Forners i Pastissers de les Illes Balears, els cocarrois, que es mengen durant la Quaresma també serien d'origen jueu. Els rubiols, un altre plat de la Pasqua mallorquina sembla que són una derivació dels pastissets sefardites anomenats boreka

Amb una paraula, una Pasqua mallorquina impregnada de gastronomia (i alguna cosa més) jueva. La mona de Pasqua? A casa ni la veig veure ni en vaig sentir a parlar mai.

diumenge, 17 d’abril de 2011

Pantumaca (castellà) - Pan tumaca (anglès)

(castellà), te (anglès). Als guiris els donen suc de taronges de València acabades d'esprémer, i a la resta, simplement, suc de taronja. Amb el risc de fer de mestretites, es diu freshly squeezed, no instantly squeezed. Vist a Sevilla per la meva dona.

dissabte, 16 d’abril de 2011

Gregori/Gregorio

Cada dissabte al suplement Criatures de l'ARA (paper) hi una secció anomenada La cua de Quiró, l'autor de la qual és "Gregori Luri". Tot i així, a peu d'article hi ha una nota que diu (la negreta és meva): Gregorio Luri és doctor en filosofia i educador. El primer cop que ho vaig veure vaig pensar que la capçalera "Gregori Luri" era un error d'algun becari de l'ARA, però la persistència d'aquest binomi Gregori/Gregorio em fa pensar que potser no és cap error. El bloguista empedreït (i moltes altres coses més) Gregorio Luri ¿ha començat una migració onomàstica com la que en un moment indeterminat va fer Luis Foix (o jo mateix), o potser es tracta d'una poc habitual bilingüització del seu nom? Mmm... Segueixo pensant que és un error de becari de premsa, o potser un joc del Dr. Gregorio Luri. Com que de tant en tant passa per aquí potser ens ho podria aclarir ;-)

divendres, 15 d’abril de 2011

S'enyoren els cels de Mèxic

Ni que sigui a través del parabrisa...

dijous, 14 d’abril de 2011

La disputada identitat de Juliano Mer-Khamis

No sabia res de Juliano Mer-Khamis fins que va ser notícia terrible el seu assassinat fa uns dies a Jenin, a Cisjordània, sembla que a mans d'uns extremistes palestins. Aquí, una evocació de Mer-Khamis al NYT, arran de la seva mort. Més enllà de la seva feina al Teatre de la Llibertad, llegeixo al NYT que defensava un sol estat per a jueus i palestins, una solució que pot semblar utòpica. A mi m'ho sembla. Tanmateix, diversos experts entenen que les oportunitats per a una solució basada en dos estats s'estan acabant i que, per eliminació, el que quedaria és un sol estat, és a dir, la fossilització de la situació actual, que, òbviament, no seria l'ideal de Mer-Khamis, sinó un estat israelià entre el Jordà i el Mediterrani, amb un o dos bantustans palestins.

En tot cas, la premsa no s'ha acabat de posar d'acord amb la nacionalitat de Mer-Khamis ni amb la seva filiació cultural/religiosa/ètnica. Jo diria que han confós els conceptes. En una petita tria de mitjans,  veig que han definit Mer-Khamis com a actor/director/activista israelià (Jerusalem Post, Haaretz, The Guardian), àrab israelià (Jerusalem Post, El País, BBC), àrab-israelià (NYT), israelianopalestí (Avui, Vilaweb), palestinoisraelià (El Periódico), palestí amb ciutadania israeliana (Abc), palestí (Rebelión: incloure Rebelión com a  mitjà de comunicació, deu ser com acceptar "pop" com a "animal de companyia"). A la Wikipedia en anglès, en qüestió de minuts (ho vaig presenciar) va passar de palestí israelià a àrab israelià, i de nou a palestí israelià, per sedimentar al cap d'uns dies com a israelià, tot i especificar la seva ascendència jueva (sa mare) i àrab cristiana (son pare), ambdós israelians.

Si israelià, aplicat a una persona, només indica que té la ciutadania de l'estat d'Israel (és a dir, té passaport israelià o té dret a tenir-lo), i no diu res concret de la seva religió o arrels culturals, palestí és un terme força ambivalent. Mer-Khamis havia dit que era 100% palestí i 100% jueu. No li devia agradar identificar-se com a israelià, tot i que ho era. Descansi en pau.

dilluns, 11 d’abril de 2011

Alliberament, displicència i Liberación

La compra d'un televisor m'ha obligat a canviar l'endoll de l'antena, que estava molt malmès i no permetia la recepció de bastants canals de la TDT. Per alguna raó els més perjudicats eren TV1, TV2, TVE24h, Antena 3 i altres canals en castellà. Això ha incomodat la meva sogra, que passa moltes hores a casa (fa un mes i mig que la tenim per aquí) i se sent doblement expatriada: de Mèxic i d'Espanya. El canvi d'endoll, executat principalment per l'amic S., m'ha permès congraciar-me amb la sogra i descobrir la inscripció del distribuïdor que al seu moment comercialitzava aquest endoll. Crida l'atenció l'adreça: Plaza Liberación 7, Tarrasa. 

Els serveis científics d'aquest blog han aplicat les tècniques de datació amb carboni 14 per determinar l'antiguitat d'aquesta placa d'endoll. Data aproximadament del 18 de juliol de 1969. Elements circumstancials permeten suposar que, aprofitant la paga extra del 18 de juliol, el primer propietari de la casa es va comprar un televisor en blanc i negre i es va fer instal·lar d'urgència l'antena a casa per poder veure l'arribada de l'home a la Lluna, prevista i feta efectiva el 21 de juliol de 1969.

El peculiar nom de Plaza Liberación m'ha fet posar per escrit una reflexió que em ronda pel cap des de fa temps, referent al context de les consultes sobiranistes, i a la resposta desigual que tenen, per dir-ho d'alguna manera. El desinterès de bona part de la població catalana per les consultes sobiranistes i la displicència o agressivitat d'alguns i de certa premsa respecte d'elles es fonamenten en els següents fets, enunciats o axiomes: a) No volen la independència de Catalunya, b) No creuen que Catalunya tingui el dret de decidir-la, b) Pensen que mai hi haurà una majoria social per la independència, d) Si hi arribés a ser, s'hauria de resignar enfront d'una majoria espanyola contrària a la independència i e) Si no s'hi resignava, sempre es podria arreglar d'acord amb l'article 8è de la Constitució espanyola o, dit d'una altra manera, sempre hi som a temps que el general Yagüe de torn baixi de bell nou per la Diagonal i, en definitiva, que la Placeta de Saragossa (Google Street View) torni a ser la Plaza Liberación, i Terrassa, Tarrasa.

P.S.: Sembla que el negoci encara existeix al mateix lloc. Seria aquest (Google Street View).

divendres, 1 d’abril de 2011

Aniversari, Pa negre, aram

Aquesta setmana faig cinquanta anys! La celebració ha començat però encara no s'ha acabat. De moment ha servit de motiu o d'excusa per anar a veure Pa negre, el primer cop que vaig al cinema des que sóc pare. Ha valgut la pena trencar el dejuni cinematogràfic amb aquest film, que és extraordinari en recrear aquell món resclosit i corrupte de què tant s'ha parlat, i la peculiar reacció dels nens a tot allò. Per cert, no diria com han dit uns quants, que l'Andreu es torna un monstre o descobreix el monstre que porta dintre.

Visualment és sorprenent, extraordinària. El protagonista, Francesc Colomer broda el paper, i és difícil imaginar el film sense aquest nen. Sonorament, fa goig que una pel·lícula en català soni, precisament, en català, i no en el dialecte municipal que, com diu Gabriel Bibiloni, alguns volen imposar. En un moment donat se sent un soroll a la casa i algú diu, com a la novel·la: Un perol d'aram que ha caigut. És el primer cop a Catalunya que sento dir aram, molt més comú a la Mallorca en què vaig créixer (ara, vés a saber). En un radi de quaranta quilòmetres de Barcelona, quanta gent deu quedar que sàpiga què vol dir aram?