ZP: Gràcies, Felip Puig, per mostrar-me el camí

¿Què pot fer un govern d'esquerres amb zero popularitat i, a sobre, rostit i socarrimat primer per la seva inacció i després per les seves recents polítiques econòmiques de caire dretà? ¿Què pot fer si vol recuperar un perfil d'alguna manera esquerrà que l'ajudi a marcar un contrast amb la dreta? Doncs, per exemple, treure de l'armari el discurs ideologico-cultural esquerrà contemporani: sexe, religió, ecologisme... És més barat i viable que recuperar una política econòmica d'esquerres.

Però, esclar, aprovats el divorci exprès, l'avortament gairebé lliure i el matrimoni homosexual, i amb el govern complint (suposo) amb la paritat de sexe gènere, què més queda per ser més d'esquerres sense gastar un quinto de l'erari? Cremar convents? Profanar criptes? Afusellar homes amb corbata? Bé, descartem aquestes mesures que ja es van assajar als anys trenta amb resultats força coneguts. A mi se m'acudirien unes quantes mesures pacífiques i democràtiques relatives a l'Església Catòlica però es veu que Zapatero ja ha trepitjat prou ulls de poll en el tema catòlic. Ara li toca fer bondat.

Què queda, doncs? L'ecologisme! És clar! Com no hi havíem caigut, devia dir en ZP! I què es pot fer? Prohibir la benzina i el carbó? Proscriure els cotxes? Eliminar les urbanitzacions i les cases unifamiliars? Prohibir els biocombustibles i la ramaderia? Una cosa és ser ecologista i l'altra és ser pendejo, li devia dir un assessor. No, home, fem una cosa molesta per a alguns, però només simbòlica, que ens permeti recuperar algun vot per l'esquerra i motivar el nostre electorat. I si pot ser, recaptar una mica més. Què podríem fer?

I aquí és quan apareix com una revelació la ja llarga disputa dels 80 km/h a Catalunya, recentment reactivada, i la recentíssima proposta de Felip Puig dels 130 km/h. Genial! A por ellos! I així devia néixer la nova ocurrència dels 110 km/h. Pot semblar estrany que el PSOE s'apunti a un combat de boxa amb Felip Puig, però no ens estranyarà tant si considerem que el PSOE no sembla en condicions de lluitar amb el PP, i al pas que va es podria trobar competint en nombre de diputats a Madrid amb CiU (i dic el PSOE, no el PSC, ja sé que exagero). De tota manera, el PP ja ha reaccionat en clau cubana: Son medidas soviéticas a las que deben estar acostumbrados en Cuba. Llàstima que Miami estigui tan lluny.

Potser no falta tant per a una crisi petroliera greu, i no només pel tema libi, però jo diria que no hi som. I el dia que arribi, crec que conduir a 110 km/h no ho solucionarà. Pensem que en el xoc del 1973 alguns països europeus van prohibir circular els cotxes particulars el cap de setmana i als EUA van posar un límit general de 88,5 km/h a totes les carreteres, incloses autovies i autopistes de peatge. Jo crec que el dia que arribi la crisi energètica caldran mesures més dràstiques que les del 73.

Afegitó, 26/02/2011 23:15
Més enllà de l'ecologia, la mesura busca retallar la factura en divises del petroli i retallar el dèficit comercial. Fins i tot per a això, aquest estalvi sembla mínim. Tanmateix, pot ser un avís, un exercici de l'ànima, per a mesures més dures si segueix pujant el preu del cru.

Metàstasi tuniciana

No em refereixo a la propagació de les revoltes àrabs sinó a la invasió d'esses sordes a partir dels esdeveniments a Tunísia. No només diuen Tunícia el cap de setmana a Catalunya Informació: altres periodistes i tertulians de la ràdio s'hi han afegit (Tunícia, Tuníssia, Tuníssssia!). Més encara: l'essa sorda ha envaït altres temàtiques. Avui mateix un jove tertulià, arran dels canvis a la direcció del Clínic, parlava dels sospitals. (Un sospital deu ser un hospital sota sospita!). També ha dit que hem viscut molts sanys de l'especulació. (Uns anys amb molta saña). Senyor!

Zapata contra Zapata

L'altre dia esmentava un atac mortal contra dos funcionaris dels Estats Units a Mèxic. Eren personal desarmat de l'agència de duanes i immigració (Immigration and Customs Enforcement, ICE) destinats a Mèxic, i segons algunes informacions venien d'una reunió de treball amb funcionaris de l'Acadèmia de la Policia Federal mexicana. Un dels dos agents va morir i l'altre va quedar ferit greu i va ser repatriat en condicions estables.

Com es deia el ciutadà dels Estats Units, agent especial de l'ICE, assassinat? Jaime Zapata, un fill de la ciutat de Brownsville, població fronterera a la riba del Río Bravo i veïna de la mexicana Matamoros (mapa). (Algú de Matamoros em va ensenyar una endevinalla: ¿Qué es lo más bonito de Matamoros? Resposta: Brownsville). Brownsville té un 92,3% de població hispana o llatina, presumiblement d'origen mexicà.

En una setmana l'exèrcit mexicà han detingut els presumptes assassins de l'agent nord-americà (eficàcia poc habitual). ¿Com es diu el cap de l'escamot de sicaris mexicans que va assassinar Jaime Zapata? Julián Zapata. Alias? "El Piolín", una pinzellada més de la banalitat del mal.

Vegeu l'obituari de Jaime Zapata, amb una bonica galeria de fotos de la seva família i amics.

On és Mubàrak?

Al post d'aquest matí m'he precipitat o, directament, equivocat amb el tema Mubàrak. Quan va dimitir es va dir que l'expresident era a Xarm al xeic, Egipte. Després es va dir que se n'havia anat als Emirats Àrabs Units. Amb aquesta idea em vaig quedar, només que el vaig desviar pel meu compte a Aràbia Saudita.

Bé, el cas és el 15 de febrer Hosni Mubàrak sembla que seguia a Xarm al xeic, a la seva residència d'aquesta ciutat turística del sud del Sinaí. Després ja no se n'ha parlat gaire. Mubàrak podria seguir, doncs a Egipte, i sembla que bastant malament de salut. Potser complirà la seva promesa de morir en sòl egipci. Això serà si mentrestant el Sinaí no deixa de ser egipci. No seria la primera vegada i no se sap mai: últimament està molt transitat el canal de Suez...

Moriré al meu país! Adéu siau.

1 de febrer de 2011. Proclama Mubàrak: Aquest és el meu país. Aquí és el lloc on he viscut, pel qual he lluitat i he defensat la seva terra, la seva sobirania i els seus interessos, i moriré en el seu sòl. Té tots els números de morir a l'Aràbia Saudita.

22 de febrer de 2011. Proclama Gaddafi: No marxaré d'aquesta terra, hi moriré com un màrtir. Gaddafi fins i tot ens diu com morirà, tot un detall. Premonitori d'una fugida? De moment, no. Hi ha hagut martiri, però no el seu.

Al pobre Ben Alí el va agafar tant de sorpresa, la moguda, que només va poder dir, just abans de pujar a l'avió el 14 de gener: No vull marxar. Vull morir al meu país.

MÀNEC, una gran empresa

Es veu que a l'Avui també tiren de traductor automàtic a l'hora de processar els despatxos d'agències que arriben en castellà...

Quin deu ser l'antònim de halal?

Des que vaig parlar del tortell halal aquesta paraula s'ha posat de moda: tothom es posa el halal a la boca. Em pensava que era l'impacte mediàtic d'aquest blog però quina cura d'humilitat descobrir que el culpable és el Mohamed Jordi, que ha popularitzat el terme a la ràdio.

En tot cas, em sorgeix un dubte. L'altre dia algú ens va fer un cuscús a casa i si em punxen no em treuen sang: era cuscús de porc! Si avui el Mohamed Jordi ens enllaça una foto d'un fuet halal (de pollastre), com s'hauria de qualificar un cuscús de porc?

Metàfora taurina de Felip Puig

Felip Puig és com un brau santferminaire rabiüt i un pèl desorientat. En un encierro dels Sanfermines sortiria espitat dels corralillos abans que engeguessin el coet i obrissin la portella. Una cosa així ha fet en l'afer Xavier Crespo, publicitant-lo com a Secretari de Seguretat a destemps o sense el vist-i-plau de Mas. El coeter major Artur Mas decideix suspendre l'encierro, Crespo es queda al corralillo com a Secretari in pectore i el miura Felip Puig haurà de fer el recorregut de l'encierro tot sol.

Pujant la costa de Santo Domingo el toro conseller envesteix els mozos desprevinguts que encara cantaven A San Fermín pedimos amb un diari enrotllat a la mà, i els dóna una lliçó pràctica de dispersió de contaminants. Entre els ferits per contusions, el mozo Lluís Recoder, que havia anat a pregar al sant patró per un canvi radical de condicions atmosfèriques a Barcelona.

Sense mirar mai enrera, el brau solitari enfila el carrer Mercaderes. Inevitablement i aparatosa, derrapa al revolt de Mercaderes amb Estafeta, s'estampa contra una tanca anticiclònica i queda estabornit durant unes hores. (És el temps que Puig estigué desaparegut quan es va inaugurar la velocitat variable de 80 km/h fixos). El diestro Quico Homs passava casualment per allà i el reanima. El bou conseller es refà.

Pujant per Estafeta el brau es regira i fereix greument un turista mexicà que havia anat a veure l'autèntica Pamplonada. Realment era el director tripartit del Servei Meteorològic de Catalunya, David Rodríguez. La víctima va ser ràpidament evacuada del lloc a instàncies del govern de la Generalitat, amb la intervenció de mitja dotzena de municipals i guàrdies forals i personal de la Creu Roja navarresa. Immediatament un tal Oriol Puig salta d'entre el públic al bell mig del carrer Estafeta i es posa a córrer panteixant al costat del brau (sempre una mica per darrera de les banyes, per una qüestió d'elemental prudència).

Arribant al tram de Telefónica el miura dóna mitja volta i envesteix els mansos que venien tancant l'encierro. Quan els pastores s'acosten amb aquelles vergues Puig els fa fugir a 100 km/h cap als corralillos, no sense abans donar-los una lliçó de microeconomia del trànsit i deixar-ne un de ferit por asta de toro.

Arribant a la plaça de toros lamenta que no s'hagi format un montón de gent per envestir en el callejón d'entrada. Irromp triomfal a la plaça, que troba sorprenentment buida. Només una mica perplex, s'asseu al mig de l'arena, encèn un puro, s'imagina al volant d'un Ferrari Testarossa per les curves del Garraf a 130 km/h i sospira: ah!, quantes coses ha d'aprendre encara tota aquesta quitxalla!

La taca d'oli del narco

Com ja vaig dir, en l'any i mig que fa que vam sortir de Mèxic la taca d'oli del narco ha arribat i s'ha instal·lat de ple a la regió on vivíem i han començat passar coses que abans només passaven a Reynosa, a Apatzingán o a Juárez: robatoris massius de camionetes (per a espant de la nombrosa classe mitjana de la ciutat), extorsió, segrests, levantones, decapitats, assalts a les carreteres nacionals i enfrontaments mortals entre narcos i federals (amb dues, cinc, deu morts a cada xoc).

La carretera 57, que és l'autovia Mèxic-Querétaro-Monterrey-Piedras Negras (frontera), segurament una de les carreteres amb més trànsit del país, està força animada últimament, amb assalts, tiroteigs i encajuelados i, fa pocs dies, l'atac mortal a dos funcionaris dels Estats Units que viatjaven en una furgoneta blindada amb matrícula diplomàtica. Fa tan sols dos anys circulàvem amb relativa tranquil·litat per la 57, per exemple per anar a Real de Catorce, a San Luis de la Paz o a San Miguel de Allende.

La meva dona ha tingut retrobades molt emotives aquests dies amb amics i antics companys, i la majoria ha fet notar que just després de marxar nosaltres es va complicar la situació. Alguns li han dit que ells no tenen on fugir. Naturalment, la vida ha de continuar, i a la universitat tots segueixen preocupats per la propera avaluació del Conacyt o del Promep, pendents de la següent acreditació de la carrera que imparteixen (amb això ens porten força avantatge), o de les tesis de màster i doctorat que dirigeixen, només que ara hi han d'afegir l'estrès per la situació de seguretat que tenen. No cal dir que aquí un servidor i la Queralt ens hem encomanat a Déu nostre senyor i esperem que la M. torni sana i estàlvia d'aquí a uns deu dies.

Indostànic

El cap de setmana passat al miniespai Do de llengües de Catalunya Informació parlaven de l'hindi, la llengua del nord de l'Índia declarada junt amb l'anglès llengua oficial del govern central indi. L'hindi és una llengua indoeuropea (indogermanische, que diuen els alemanys: dediqueu-hi un segon, a aquest fet diferencial terminològic). L'hindi, doncs, està emparentat amb les llengües eslaves, germàniques i romàniques i amb altres llengües indoeuropees asiàtiques, com el paixtu, el farsi o el kurd. [Una digressió: A El fusell del meu pare, els familiars del protagonista, un nen kurd iraquià, es pensaven que com que els kurds són indoeuropeus els nord-americans els protegirien dels successius sàtrapes iraquians dels anys 60 i 70. Trenta o quaranta anys més tard, en certa manera així ha estat, però per altres motius].

Tornant a l'hindi, el retret que es podria fer al miniespai Do de llengües és que no va esmentar per res l'urdú, llengua germana de l'hindi, predominant i nacional al Pakistan, i oficial també en alguns estats del nord de l'Índia. Ambdues llengües formen el sistema hindi-urdú, també conegut com a indostànic (hindustani en anglès). Com el croat i el serbi, l'hindi i l'urdú tenen alfabets diferents, respectivament, devanagari i perso-aràbic. A diferència del croat i el serbi, que segurament és impossible distingir a nivell oral (de fet, parlem - o parlàvem, abans de les guerres balcàniques - del serbocroat), l'hindi i l'urdú van seguir processos d'estandardització diferents, el primer tirant cap al sànscrit (sanscritització) i el segon més influenciat pel farsi i l'àrab. Val la pena llegir la corresponent entrada de la Wikipedia (en).

Malgrat tots aquests emperons, existeix un estàndard hindi-urdú parlat molt estès, i que s'ha vist potenciat pel cinema de Bollywood: les pel·lícules produïdes a Bombai es veuen sense doblatge a l'Índia i al Pakistan i trien un llenguatge el més comú i entenedor possible. Això, no només pensant en el Pakistan, on el cinema indi ha estat prohibit molts anys, sinó en la gran varietat de dialectes de l'hindi que hi ha a l'Índia. La transliteració llatina dels títols de crèdit dels films indis o pakistanesos fa sovint d'escriptura comuna de l'indostànic per al públic que coneix l'alfabet llatí, probablement un públic d'usuaris de programes informàtics.

Tot i que a l'Ethnologue no hi figura com a llengua sinó com a subgrup de llengües, d'alguna manera l'indostànic existeix, i s'esmenten 290 milions de parlants com a primer idioma i 165 milions com a segon idioma (490 en total), segons dades dels anys 90 (!). Altres xifres parlen de 359 milions de parlants natius, només per sota del xinès mandarí. La Viquipèdia, eleva el nombre de parlants d'indostànic fins a 904 milions, 504 dels quals serien natius.

Malgrat la milionada de parlants, Microsoft no ha considerat oportú generar una versió del sistema operatiu Windows directament en hindi, sinó que, com amb el català, ha creat només un paquet d'idioma (LIP, language interface pack) que cal instal·lar sobre una altra versió del Windows ja instal·lada. I ho ha fet per primer cop amb el Windows 7.

Finalment, tot això ho trobo apassionant, però que consti que jo no sé una paraula d'hindi, d'urdú, ni tan sols de bazaar hindustani, ni, no cal dir-ho, de sànscrit ni de serbocroat.

Caixes de medecines

CAIXA (imatge de la Wikipedia)

Arran de la implantació de la venda de monodosis de dues medecines (paracetamol i ibuprofèn), ahir a ca'l Barril una farmacèutica deia que la gent fins ara comprava caixes de medecines, etc. Realment, el nivell de sobremedicació i, probablement, automedicació dels catalans comença a ser preocupant si la gent consumeix caixes de paracetamol. El fetge del catalanat (corregeixo aquí el meu llenguatge sexista implícit en el genèric catalans) se'n ressentirà.

La frontera entre capsa i caixa és imprecisa, però com deia Joan Solà, sabem que les sabates encara vénen dins capses, no en parlem les medecines.

Wikileaks i el petroli saudita

The Guardian ha fet públics uns cables diplomàtics dels EUA advertint que les reserves de petroli d'Aràbia Saudita podrien estar sobreestimades en un 40%. Això és important, perquè el regne saudita és el primer exportador mundial i ha tingut un paper fonamental en determinar la producció petroliera de l'OPEP i, en conseqüència el preu del barril de petroli. El primer cable és del 2007, tramès pel cònsol dels EUA a Riad i respon a informacions d'un executiu de l'empresa nacional petroliera saudita.

Aquesta notícia d'ara, però, és novetat? Fins i tot, era realment un secret el 2007? Com ha passat amb altres revelacions de Wikileaks, fets comprovats o raonablement assumits per la comunitat internacional o pels experts del sector es presenten com a gran exclusiva periodística. El 2007, un report de l'Energy Watch Group (EWG) ja tenia assumit aquest fet. Mentre la base de dades IHS Energy donava unes reserves saudites de 286 miliards de barrils, EWG ho reduïa a 181 miliards. Però recollien estimacions més dures que les deixaven en només 130 miliards de barrils. La sobreestimació de les reserves saudites i de l'Orient Mitjà és general i respon, almenys en part, al fet que les quotes de l'OPEP es reparteixen en funció de les reserves de cada país, la qual cosa ha portat històricament a la sobreestimació de les reserves dels països de l'OPEP, la majoria de l'Orient Mitjà.

La sobrevaloració de les reserves, unida al declivi dels principals jaciments del món i al creixement econòmic a Àsia, porta a una situació en què els països productors sembla que ja no són capaços de respondre a la demanda potencial i ja no poden, com feien fins fa pocs anys, regular el preu del barril tot ajustant la producció (swing production). La inestabilitat a la regió tampoc ajuda a augmentar la capacitat de producció. Probablement vam entrar en aquesta situació just abans de la crisi actual, i la volatilitat de preus que només s'ha vist amortida per la moderació de la demanda deguda a la recessió actual. En la mesura que la recuperació econòmica avanci a Àsia, a Nord-Amèrica i a Europa el fenomen probablement s'accentuarà. Aviat ho sabrem.

Rastre mínim d'una antiga amiga

Fa uns quinze anys acabava el projecte de màster i començava la seva carrera professional. Li vaig perdre el rastre sense un comiat, sense un trencament formal. Parlo d'amistat i prou. Potser hi va tenir a veure un excés de sinceritat de part meva respecte a algun aspecte lleugerament millorable de la seva persona. L'únic rastre que en queda al web són tres referències al seu remot projecte de màster. Ah, i una aparició a la web d'una AMPA. Té una rica vida anònima a la xarxa? És una bloguera amb 50.000 visites al mes? Encara deu ser fan del film Mirindas asesinas?

A poc a poc...

Em sap greu anunciar que durant unes setmanes escriuré menys o menys sovint del que ho feia darrerament. És, simplement, per manca de temps i espero que a final de febrer pugui reprendre el ritme habitual, que tanmateix és variable. Això té a veure amb un fet simple però potser no tan habitual: la meva senyora se n'ha anat unes tres setmanes a Mèxic a arreglar diversos temes pendents i jo m'he quedat amb la Queralt, de 19 mesos. Si fa uns dies ja era difícil trobar temps per a anar escrivint al blog ara encara ho és més. Avui és el dia quatre d'aquest periode i no deixo de pensar amb la meva amiga L., una dona sense parella que va adoptar fa uns anys un infant i té cada dia de cada dia una situació semblant a aquesta, que per a mi és excepcional. De moment tot bé, per això.

I no és que no hi hagi temes per a parlar! La demagògia amb els 80 km/h, per exemple. La va començar, com a mínim, CiU, fent veure en algun moment de la campanya que només era un tema de "llibertat", o amb Felip Puig i el seu estil peculiar (ahir en canvi em va semblar que Puig estava des-a-pa-re-gut). Tanmateix, ahir també hi va haver molta demagògia als mitjans, i penso amb la Cóppulo, matrícula d'honor, i el Barril). En fi, no hi ha temps aquí per a esplaiar-se. Malgrat totes les turbulències, incloses les dels 80 km/h, trobo que Francesc Homs està mostrant una solvència notable com a portaveu del govern. No sé com ho veieu.

Argèlia, relligiós, Maria Schneider, Nuria Amat (miscel·lània del dia)

Tertulians. Em pregunto si després de 35 anys, pel cap baix, d'alfabetització catalana hem de sentir un tertulià de Catalunya Ràdio, cineasta o excineasta, pontificador i repontificador, parlar d'Argèlia i de temes relligiosos.

Maria Schneider. Formo part dels milions de persones que només saben de Maria Schneider que va protagonitzar Ultimo tango a Parigi (1972), que sembla que és el títol original d'aquest film, i que això va marcar fortament, sembla que negativament, la seva vida i la seva carrera. També formo part de les poques dotzenes de persones que no van anar a Perpinyà a veure el film, entre altres coses perquè era menor, no m'haurien deixat passar.

No faré un exercici apressat de redacció com els que fan alguns alumnes meus (copia i enganxa, preferentment sense citar) per a expandir els meus coneixements i els vostres sobre la vida d'aquesta actriu que acaba de morir jove, molt jove per a morir-se. Només un detall que ens indica què poc significa aquesta actriu i aquell film per a les noves generacions. La notícia de la seva mort va sortir publicada ahir al Menéame però només va obtenir 17 comentaris en 15 hores (un lloc, Menéame, on un dels principals atractius és comentar, pel que sembla), mentre la notícia Por qué los cruasanes españoles son tan malos n'ha tingut 133 en pràcticament el mateix temps. No som res...

Per cert, no sóc usuari de Menéame, però llegeixo el seu canal de titulars i de tant en tant m'assabento de notícies interessants, no necessàriament sobre croissants.

Nuria Amat

Acaba de guanyar el Ramon Llull amb la seva primera novel·la en català, aixecant una certa polseguera per les seves postures polítiques. La veig veure a la FIL de Guadalajara en una taula rodona que vaig glossar i vaig trobar que donava massa explicacions de per què escrivia en castellà. Sembla que ara les haurà de donar perquè ho fa en català, cosa que no m'estranya tant ateses les circumstàncis. Nuria Amat, la Fernández Bozal de la literatura catalana?

En tot cas, felicitacions i espero que el món literari català li doni la benvinguda. Qui sap, potser ara la traduiran a l'alemany i vendrà més llibres que escrivint en castellà.

El foc de camp de Joan Barril

Suposo que després de mil cinc-cents programes del Cafè de la República no és gaire original parlar d'aquella música que irromp i t'embolcalla just després de l'homilia de Joan Barril, al començament del seu informatiu.

Aquest programa de Catalunya Ràdio no sé si m'agrada perquè sembla un foc de camp o si el detesto perquè sembla un foc de camp. (O si m'agrada malgrat que sembli un foc de camp). O, simplement, és que quan preparo el biberó de la Queralt em relaxa la combinació de veu i música que ens serveix el rapsoda Barril com a informatiu del vespre.

Us deixo amb Nane tsora, la cançó gitana, centreeuropea, del Cafè de la República, interpretada pel grup francès Bratsch.



Com a bonus track, no us perdeu aquesta versió menys bohèmia i posmoderna de la mateixa cançó, ballada amb molta gràcia i simpatia natural per unes mosses clòniques d'algun lloc de -aparentment- Polònia. Una gravació que sembla remotament precursora d'aquest gran invent del segle XXI que és el lipdub universitari.

Si la barra fos música...

Sebastià Alzamora sobre Zapatero, a l'ARA:

Si la barra fos música, aquest home seria Beethoven.