dilluns, 22 de novembre de 2010

Juguesca climàtica: els guanyadors (1a part)

Un dels últims escrits de Cartes de Mèxic, el maig del 2008, va donar compte d'una juguesca climàtica proposada per Stefan Rahmstorf, Michael Mann i altres climatòlegs. En resum era això:

1) Keenlyside i col·laboradors van publicar un article en què algunes conclusions eren:

Els nostres resultats suggereixen que la temperatura superficial global pot no augmentar durant la propera dècada, ja que les variacions climàtiques a l'Atlàntic Nord i al Pacífic Tropical compensaran l'escalfament antropogènic projectat.

a) La temperatura mitjana del periode 2000-2010 serà lleugerament més baixa que la del periode 1994-2004.

b) La temperatura mitjana del periode 2005-2015 també.

Tot i que aquest article parlava de les variacions decadals, fenomen conegut, va donar peu que des de certes tribunes es parlés jocosament de refredament global.

2) Rahmstorf i companyia van raonar que era molt improbable que les prediccions (a) i (b) es complissin, i van proposar una juguesca a Keenlyside i col·laboradors, segueixo copiant del post de Cartes de Mèxic:

Si la temperatura mitjana del periode 2000-2010 és igual o més baixa que la del periode 1994-2004, la colla de Rahmstorf pagarà 2.500 EUR a Keenlyside i companyia (500 EUR per cap). Si es al revés, serien Keenlyside i col·laboradors qui pagaria 2.500 EUR a la gent de Rahmstorf. Proposen exactament la mateixa aposta per al periode 2005-2015.

Aquesta juguesca no va ser mai acceptada per Keenlyside i col·laboradors.

Venç el primer termini
Sembla que el primer periode (2000-2010) era exactament de l'1 de novembre del 2000 al 30 d'octubre del 2010, i, per tant el primer termini s'ha complert. Qui tenia raó? Ahir a Real Climate en parlaven. Amb gràfica i tot. Mentre Keenlyside i col. havien predit 0,06ºC per sota de la mitjana del periode 1994-2004, el registre de temperatures HadCRUT ha donat un augment de 0,07ºC. La temperatura mitjana a la superfície terrestre ha estat 0,13ºC més alta del que havien previst Keenlyside i col.. Aparentment, són valors significativament diferents (encara que sembli mentida), atès l'interval de confiança per a la predicció de Keenlysidei col. (mostrat a la gràfica). El registre GISTEMP, de temperatures encara dóna una diferència més gran (+0,11ºC enfront del -0,07ºC predit per Keenlyside i col.), es a dir, 0,18ºC més alt que la predicció d'aquest últims.

Per tant, el primer round sembla que se l'han emportat Rahmstorf i la seva colla. Llàstima que els altres no hi van voler jugar...

dissabte, 20 de novembre de 2010

Centenari de la Revolució Mexicana

Avui fa cent anys de la sublevació de Francisco I. Madero1 contra el règim de Porfirio Díaz, al crit de sufragi efectiu i no reelecció, cansat Madero que Díaz es releegís periòdicament a ell mateix a còpia de falsejar el resultat de les urnes. Tenint en compte que el 1810 va començar la guerra (o les guerres) d'Independència, un cert fatalisme vaticinava una nova revolució el 2010. Bé, de moment, avui 20/11/2010 a les 09:39, l'única insurrecció que hi ha és la narcoinsurgència dels últims anys, que no és poc, amb més de 10.000 morts, per exemple, des de l'1 de gener d'enguany.

La Revolució van ser moltes coses, i no pretenc fer-ne una síntesi, només una observació sobre el lema maderista, després priïsta, de sufragi efectiu i no reelecció. Durant els anys 10 i part dels 20, els presidents revolucionaris no es van poder plantejar la reelecció perquè la majoria van ser deposats o van morir assassinats. Però Álvaro Obregón, el 1928, es va presentar a la reelecció (després de reformar la constitució), va ser reelegit, i ràpidament assassinat.

L'assassinat d'Álvaro Obregón va marcar la fi de la reelecció
en primera persona del president, però Plutarco Elías Calles es va inventar la reelecció per persona interposada (ell era el Líder Màxim de la Revolució, i posava i deposava presidents). No va ser fins que Lázaro Cárdenas va dir-li prou i el va exiliar (1936), que es va acabar la reelecció presidencial en sentit ampli, rematada després amb la instauració pel mateix Cárdenas del dedazo, l'elecció inqüestionable pel president del seu successor. Podem dir que la Revolució va aconseguir la no reelecció el 1936, 26 anys després de l'aixecament maderista. Encara el 1945, Maximino Ávila Camacho, germà del president Manuel Ávila Camacho, es postulava per a succeir el seu germà, però va morir d'una oportuna i sospitosa indigestió. Segons Enrique Krauze, aquesta fita hauria marcar realment la fi de la reelecció a Mèxic. Per això les aspiracions presidencials de Marta Sahagún, esposa de Vicente Fox, van sentar tan malament a Mèxic. Ella, tanmateix, en va sortir més ben parada que Obregón o, potser, el general Maximino Ávila.

La no reelecció no és un principi essencial de la democràcia, però va ser el gran McGuffin del règim revolucionari.

Pel que fa al sufragi efectiu, segona part del lema maderista, no va arribar fins l'any 2000 en l'elecció presidencial, per bé que a les eleccions locals, estatals i legislatives federals hi havia començat a arribar potser una decenni abans. Però l'alegria va durar molt poc, i el 2006, el sufragi efectiu va quedar, si més no, qüestionat per l'empat tècnic i la victòria ajustadíssima i dubtosa de Calderón, desafiada pel, d'altra banda, gran apòstol de la democràcia que és López Obrador.

Pel que fa a la democràcia, dubtosos resultats els de la Revolució Mexicana i del que ha vingut després. Sento haver-ho de dir.

1 Gairebé ningú sap què vol dir la "I.". Durant molts anys deien que era Indalecio, però el 2008 van trobar la seva partida de naixement, on figura el nom d'Ygnacio (sic). (Via Wikipedia, vegeu-ho a El Universal).

dimecres, 17 de novembre de 2010

Ingrés per sorteig al batxillerat

El gran Guillermo Sheridan ens presenta a El Universal l'ingrés per sorteig als instituts de batxillerat del D.F., el gran invent de López Obrador de fa deu anys. És la peculiar visió meritocràtica del Peje. Frase memorable de l'article: els estudiants abandonen perquè se percatan “de que lo que deberían aprender está fuera de su alcance”.

Nota lèxica: la preparatoria és el batxillerat.

Tot redundant Camacho

Bé, l'Alícia Sánchez Camacho ha resultat ser una font inesgotable d'inspiració. L'endemà de la sempre modesta glossa que vaig fer de la seva barra còsmica esclata l'afer del videojoc xenoindependistofòbic. No el comentaré perquè no l'he vist i en sento diferents versions.

Tanmateix he de dir que abans d'ahir em vaig deixar moltes coses al tinter. D'una banda, al seu moment, tot l'afer Badalona, romanesos etc. Més recentment, la seva defensa de la família tradicional amb allò dels nens, que han de tenir un pare i una mare. Per pudor, jo no em dedicaré a preguntar-me sobre l'origen de la descendència de la nostra protagonista. Alguns ho han fet i fins i tot han aventurat hipòtesis i conclusions, fregant l'obscenitat. Certament, ASC s'ha posat ben a tiro, fent gala, un altre cop, d'una certa barricitat còsmica. Als EUA l'haurien massacrat, amb aquest tema.

De tota manera, no ens enganyem. Hi ha centenars de milers de persones que aplaudeixen i votaran l'ASC. Potser, com deia Dalí, es tracta que parlin de mi, encara que sigui bé.

dilluns, 15 de novembre de 2010

La barra còsmica d'Alícia Sánchez Camacho

El criptosobiranisme catalanista d'Alícia Sánchez Camacho (ASC) és sorprenent i clamorós, però aparentment no ha cridat l'atenció de ningú, la qual cosa demostra que als electors en general ens poden prendre per idiotes, i potser és que ho som. Aquesta senyora es presenta a diputada al Parlament de Catalunya (de Ca-ta-lu-nya), fins i tot es postula per a la Presidència de la Generalitat (de Ca-ta-lu-nya). Fins ara, tot normal (o paranormal), res a dir. El cas és que ASC promet aplicar un contracte d'integració de l'immigrant que seria requisit per a obtenir el permís de residència o per a renovar-lo. Llegeixo al web del PP català:

...este contrato sería un compromiso adquirido en el permiso inicial de residencia y trabajo y un requisito indispensable en la renovación cuando el inmigrante manifieste su intención de adquirir una estabilidad a la sociedad de acogida.

No sabia que Ca-ta-lu-nya tenia transferida la concessió i la renovació de permisos de residència a estrangers. És un article de l'Estatut que el 7è de Cavalleria de la Maestranza no va anul·lar? És una competència que el Parlament de Catalunya s'atorgarà mitjançant una declaració unilateral quan el PP hi tingui majoria? Això promourà la Sra. ASC si surt elegida al Parlament? Tot plegat és sobiranisme català rampant. Sàpiga, Sra. ASC que el seu partit cridaria ben aviat el 7è de Cavalleria per tornar les coses al seu lloc. O no, perquè ja hem vist el doble raser que s'aplica en aquests casos.

Però seguim amb les declaracions de la preclara ASC:

el inmigrante debería comprometerse a [...] aprender nuestros idiomas oficiales en Cataluña,...

Ehem! Sra. Sánchez Camacho, el Tribunal Constitucional espanyol va sentenciar, a instància del Partit Popular, que el coneixement del català no pot ser obligatori! Només el castellà és obligatori. Com pot haver oblidat vostè aquest petit detall? Amb la ma dreta defensa la supremacia constitucional del castellà i amb l'esquerra fa veure que defensa la igualtat de les dues llengües? O potser pretèn vostè que el "dret fonamental" a ignorar el català només s'aplica als ciutadans espanyols? Els immigrants, que es fotin?

Provo de trobar un nom a tot plegat, i més enllà de "criptosobiranisme inconscient" només se me n'acudeix un altre: barra còsmica.

dilluns, 8 de novembre de 2010

La ye i la doble uve

L'espanyol és cada cop més multicèntric o, directament, més llatinoamericà, com no podia ser d'altra manera. Aquest fet s'observava ja en molts detalls del Diccionario panhispánico de dudas, obra que vaig comentar dos cops a Cartes de Mèxic. Fa gràcia, per exemple, el punt 4 de l'article dedicat al hiatus, on ve a dir que convertir un hiatus en diftong (teatro -> tiatro) és vulgar i s'ha d'evitar, però que, no obstante, a Mèxic el hiatus es trenca fins i tot en registres cultes. (El sobreentès sembla ser: els mexicans que facin el que vulguin, que si no, ho faran de totes maneres. M'imagino, no sé per què, Carlos Fuentes defensant encès el tiatro). Res a dir, i contrasta força amb la filosofia rere el catecisme d'ortografia castellana que m'ensenyaren a cop de regle a l'escola primària.

Informa El País que estan reformant l'ortografia del castellà, i que la i grega es dirà ye. Em fa gràcia perquè després de sis anys d'ensenyar "en mexicà" tinc la ye ben enganxada quan parlo en castellà: la feia servir molt perquè la "y" és el típic nom d'una variable dependent genèrica, o, conseqüentment, el nom genèric de l'ordenada de les coordenades cartesianes. A Catalunya no ho noten perquè faig la classe en català.

Diu també El País que la "ve doble" té diferents noms en espanyol, i en dóna tres: uve doble, ve doble o doble ve. Bé, se'n deixa una, la doble u, que és la que fa servir tothom a Mèxic (òbviament, molt propera a l'anglès). Una de les emissores de ràdio més conegudes és la "doble u radio" (W Radio, realment), i un BMW és un be, eme, doble u. A partir d'ara, la w es dirà doble uve.

Hi ha altres detalls, com la supressió de l'accent sobre la o entre dos nombres (1 ó 2 -> 1 o 2), cosa que ja fem en català.

Segur que alguns diran allò de la pinícula i el flim...

diumenge, 7 de novembre de 2010

Menjar arboces en un parc urbà



Els últims tres diumenges he collit i menjat arboces (cireres d'arboç) en un parc urbà. No sembla que la gent els presti gaire atenció, moltes cauen madures a terra, però jo passo molt de gust d'aquests regals estacionals de la terra, igual que amb les móres a l'estiu.

En una travessa per la Comuna de Bunyola, fa molts d'anys a Mallorca, anàvem agafant i menjat arboces sense haver-nos d'aturar, tantes n'hi havia i tant a l'abast. Hi ha moltes històries d'empatxos d'arboces, però a mi no m'ha passat mai.

dijous, 4 de novembre de 2010

Per què l'Ara il·lusiona

Reciclant un correu meu d'aquest matí, diria que l'aparició del diari Ara m'il·lusiona perquè és decebedor que en trenta anys no hi hagi hagut un gran diari en català capaç de trencar l'hegemonia periodística i ideològica de La Vanguardia i El Periódico (i dels diaris de Madrid); perquè (potser des d'un cert prejudici) és difícil d'empassar que una empresa que fa diaris locals hagi fagocitat l'Avui per després, via mitosi cel·lular, produir dos bessons (segons que ens han informat als seus blogs en JJ Isern i en Marc Belzunces, perquè jo no he comprat mai els dos el mateix dia, i menys darrerament).

La proposta és, si més no, arriscada en un moment que la gent deixa de comprar diaris en paper. A Mèxic vaig de deixar de fer-ho perquè els de la Ciutat de Mèxic arribaven a la una del migdia i els diaris locals eren com de broma. M'he acostumat així. Cada dia dedico una bona estona a llegir o fullejar diferents diaris al web, alguns des del meu agregador de notícies, i no m'acabo de veure tornant als diaris en paper. Suposo que en el pla de negoci de l'Ara deuen tenir en compte que hi ha molts potencials lectors que estan en la meva situació. Cobraran per llegir-lo en línia? No ho han dit pas. La publicitat web taparà el forat? Ens faran tornar al paper? Captaran lectors de paper d'altres diaris? Faran nous lectors en paper?

Recomano un interessant escrit sobre les innovacions periodístiques que incorporarà el diari, tanmateix amb una crítica a l'enfocament de continguts web.

D'altra banda, m'agraden alguns col·laboradors que s'anuncien. Ja enyorava el Sánchez Piñol articulista, que fa un temps escrivia quinzenalment al suplement de cultura de l'Avui (era el meu punt d'entrada al suplement). Tinc ganes de retrobar l'eficaç mala llet de l'Alzamora, de veure què ens explica la Laura Fàbregas, i de llegir l'Om i (potser) el Basses, el Culla i fins i tot el Mascarell (aquests dos no els he deixat de llegir). El Cardús, ho sento, no entenc una paraula del que diu. Per acabar, hi trobo a faltar l'Eva Piquer. C'est dommage!

Sort al nou diari Ara!

dimecres, 3 de novembre de 2010

Meravelles del Registro Civil Central d'Espanya

Avui ha arribat a casa una carta del Ministerio de Justicia/Registro Civil Central amb un contingut llargament esperat:

Por el presente ponemos en su conocimiento que ha sido practicada INSCRIPCIÓN DE NACIMIENTO, en este Registro Civil Central, correspondiente a [nom i cognoms de la Queralt], con domicilio en... [inclou un error ortogràfic en el nom de la ciutat catalana on vivim].

Això no tindria res de particular si no fos que fa més d'onze mesos que vaig iniciar el tràmit (el novembre de l'any passat, després de dues hores de cua al carrer a Madrid). Sense tenir cap notificació des d'aleshores, avui ha arribat aquest ofici i dues certificacions literals de la inscripció registral del naixement.

Això vol dir que durant aquest temps la Queralt era possiblement una estrangera indocumentada que podia presentar, això sí, el seu passaport mexicà (bé, només fins que ens el van robar al metro de Madrid) i unes actes de naixement mexicanes molt vistoses i amb la corresponent postil·la del Tractat de l'Haia, aquesta també llargament esperada l'any passat. Mentrestant, la Queralt no figurava al llibre de família, no he pogut sol·licitar una modificació de les retencions d'Hisenda per tenir-la al meu càrrec, i segurament hi ha altres inconvenients que no hem explorat, com què hauria passat sense llibre de família si haguéssim volgut portar la Queralt a una llar d'infants.

Españoles todos: si se us acudeix casar-vos o tenir fills fora d'Espanya sapigueu que haureu de bregar fins a la mort amb el Registro Civil Central, un organisme creat segurament quan a Espanya hi havia quatre estrangers i els espanyols no tenien fills a l'estranger, ni viatjaven (com l'Àngels Barceló, que es veu que no viatjava, i anant a Madrid se li van acabar les tonteries, oooh!). Ara el RCC és incapaç de fer a temps tota la feina que se li ha girat els últims anys. El País ja va informar que el RCC està saturat de feina:

2003: El Registro Civil Central se satura al duplicarse su trabajo por la inmigración
2004 (opinió d'un lector): Registro civil colapsado

La cosa empitjora. En fer la sol·licitud em van dir que trigarien sis mesos. Han estat onze mesos i mig.