dimecres, 27 d’octubre de 2010

Eclosió de l'oops!

Segons el Merriam-Webster, oops /u:ps/ és una interjecció utilitzada per a expressar disculpa, sorpresa o desànim lleus. Per exemple, si pagues 50 cèntims amb una moneda de 20 cèntims i te la tornen pots dir oops! Sarcàsticament, també ho pots dir en situacions realment crítiques.

No recordo quan vaig sentir aquesta interjecció de l'anglès per primer cop. Al Canadà? En un film de Hollywood? No recordo que la pronunciés cap professor d'anglès. En tot cas, no deu fer més de deu anys i no l'havia sentit al carrer a Catalunya abans de marxar a Mèxic, on, per cert, ho diu molta gent.

Rodo el món, torno al Born i els oops surten com bolets de les boques dels meus alumnes, fins i tot d'alguna persona més granada. Què ha passat? Tothom viatja molt? La joventut ja sap anglès "de veritat"? A La Noria hi ha algú que digui oops! i els ho encomani? Ens hem tornat caps de fava?

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Jo li vach al Barça

Llegeixo a El Universal un article de la periodista Hannia Novell sobre els esquadrons de la mort, concretament, contrari als esquadrons exterminadors de delinqüents que han aparegut a alguns països llatinoamericans i que potser han començat a treure el nas a Mèxic. Aquesta periodista es veu que presentava un telenotícies al Canal 40, però no vaig tenir el gust de seguir-la perquè a casa vèiem poc la televisió, els canals agraciats amb la nostra audiència eren uns altres, i la majoria no eren mexicans.

La neurona genealògica s'excita amb aquest cognom Novell i dic: que deu ser d'origen català, aquesta periodista mexicana? La neurona investigadora s'activa i cerco al Google:

"Hannia Novell" catalana

(uf, quina suada...)

Clico al botó "Avui tinc sort" i m'apareix una pàgina amb un missatge de Twitter d'una Hannia Novell. La neurona analítica treu fum: el missatge és de l'11 de juliol, l'endemà de la manifestació que segons un diari mundial va reunir unes 183 persones al Passeig de Gràcia; del dia que Espanya va guanyar la Copa del Món de futbol. Què ens diu aquesta Hannia Novell (no sabem si relacionada amb la periodista homònima) en aquella data memorable? Dins el marc incomparable del quadre de Las Meninas destaca el missatge twittaire:

La meva mara es catalana i li vach al Barca avui ganará Spagna. Felicitats!

La neurona filològica es revoluciona: la densitat semàntica i morfològica d'aquesta frase és extraordinària...
a) Ens confirma que hi ha una Hannia Novell que té la mare catalana
b) Aquesta Hannia Novell sembla mexicana: això de li vach al Barca no pot ser més que un calc de le voy al Barça, sucosament mexicà. Algú hauria de fer urgentment un vocabulari de mexicanismes del català. Un d'ells podria ser: Li vaig al Barça.
c) Entre altres detalls destaca l'ortografia de vach. No sabria dir si és prefabriana, parafabriana o postfabriana.
d) I Spagna... No va ser Pompeu Fabra una mica italianitzant en l'ordenació de la llengua catalana?
e) Parafrasejant algú (Pasqual Maragall?), Hannia Novell ens ve a dir que el que és bo per al Barça és bo per a Espanya, o vice-versa. Probablement sense saber-ho, Hannia Novell en sintonia amb Àngels Barceló o JoanBarril.

La neurona genealògica es torna a activar: si la seva mare és catalana, vols dir que Novell és el cognom patern? Aquesta periodista fa servir directament el cognom matern? O potser, com les ovelles blanques i les negres, també, son pare també és català? La neurona voleadora em diu: no, sa mare, catalana, potser es diu Fernández (i potser és de Monistrol), però aquesta senyora no fa servir el cognom matern (passing shot!). La neurona perplexa pregunta: I Novell? La neurona Polònia respon: Novell és suec, és la branca mexicana dels Nobel de tota la vida...

Isn't the web wonderful?

dilluns, 25 d’octubre de 2010

El camí del deteriorament

Ara fa catorze mesos vam decidir tornar de Mèxic. En aquell moment, tornar només era una de les opcions. Podríem haver tornat com podríem no haver-ho fet. L'oasi mexicà en què vivíem tenia almenys quatre trets molt atractius: a) una ciutat i un estat molt segurs, encara a recer del bany de sang que s'anava estenent des de les places tradicionals (Tijuana, Culiacán, Juárez, Reynosa) cap a la resta del país (tanmateix, la pregunta arrecerats, fins quan? es plantejava a diari); b) un entorn professional estimulant i econòmicament privilegiat; c) un entorn molt càlid d'amics, coneguts i saludats, com difícilment tindrem aquí; i d) gairebé sempre és estimulant ser un expatriat europeu a Mèxic, i, la veritat, m'agradava viure lluny de la dividida, derrotada i desorientada Catalunya: diguem que els mals de Mèxic, que són uns quants, i dos o tres ordres de magnitud més grans, no em dolien tant.

Bé, passat una mica més d'un any, les notícies que ens arriben de Mèxic, ens confirmen que aquell oasi de seguretat estava del tot indefens enfront de les tempestes de sorra de la narcoviolència. Que aquesta no hi havia arribat encara per alguna estranya coincidència. Llegim als diaris locals notícies de balaceres (que em perdonin, pero balacera seria tant castellanisme com tiroteig) gairebé diàries (de vegades amb llançament de granades), i un auge dels segrests, els assalts i els robatoris. I rebem, també, el testimoni d'alguns amics de la ciutat en el mateix sentit.

Un d'aquests amics, un altre expatriat europeu, segurament el professor d'idiomes més ben aprofitat al sud del Río Bravo (ensenya quatre idomes en una escola mundialment coneguda), em deia en un correu:

El panorama general de Mèxic sembla que segueix camins de deteriorament, així que crec que vau prendre la decisió correcta, per la Queralt, sobre tot.

Ens hem convertit ens un refugiats més de la violència que assola el país? Sense voler, però potser sí.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Algú n'entén una paraula?



Deixem estar el fet que Aznar sigui president del consell assessor d'un organisme més o menys negacionista del canvi climàtic que, sense reconèixer obertament que tal cosa existeix ni, molt menys, acceptar-ne l'origen humà, ve a dir que el que cal fer és adaptar-s'hi: això entra perfectament en la lògica aznariana.

No, el que crida l'atenció d'aquest vídeo del Global Adaptation Institute és aquest Aznar envellit, embarbussat, i distorsionat (el devien gravar en 16:9 i el passen comprimit a 4:3), amb una retirada, no sé si al caballero de la mano en el pecho o al Rock Hudson terminal. Algún entén una paraula de tot el que diu? (pregunta retòrica) Algú s'ha fet una idea del que farà aquest institut i de què hi farà l'Aznar? I, finalment, dues preguntes lingüístiques:

1) La e neutra no existeix, en anglès?

2) Espanya té President? No seria, en anglès, Prime Minister o Premier?

dimecres, 6 d’octubre de 2010

Retrobament de l'altiplà

Quatre persones que vam ser inseparables durant tres anys a l'alptiplà mexicà ens retrobarem aquest cap de setmana per terres catalanes. Només una de les quatre encara segueix vivint allà, tot i que ara està passant uns mesos a casa seva a Madrid. Aquest cap de setmana, el sector navarrès i el sector castellà de l'altiplà mexicà baixaran en tren per la vall de l'Ebre i passarem uns dies, gairebé hores, junts. Val a dir que érem inseparables de cap de setmana, perquè entre setmana pràcticament no hi havia ocasió ni de parlar-se, però inseparables de tota manera.

No ho digueu a ningú, però atesa la semiprovisionalitat en què encara vivim, dues persones hauran de dormir en sengles llits plegables Sandvika de l'Ikea. Tot i que Sandvika és una ciutat a prop d'Oslo, el nom és suggeridor: si el llit es plegués quan algú hi dormís, la persona quedaria com un sandvitx, entre dues o tres capes de somier i de matalàs, aquest de 6,5 cm de gruix (!) i que es plega sense cap esforç amb la resta del llit.

Espero amb ànsia el previsible esmorzar mexicà, brunch no declarat, de diumenge al matí, al menjador de casa. Bé, de mexicà només en tindrà l'esperit, perquè tot i que ja hem tret la pols a la tortillera de fierro vaciado no hi ha prevista cap compra de farina de blat de moro nixtamalitzada, ni crec que ningú es marqui el detall d'uns chilaquiles verdes, ni es veu venir cap arrachera norteña, ni cap barbacoa de borrego, ni tamals (de chile y de dulce) ni res de tot això. La cosa tirarà més cap al pa amb tomàquet amb formatge o pernil, o unes truites amb all i bitxos de Caiena (últimament, tot ho cuino amb chiles de Caiena, que ja estan fent la competència al Chile Tabasco com a Arca de Noè culinària). Si hi ha sort, el sector navarrès es marcarà unes magras con tomate, però, sobretot, espero la companyia del quartet de l'altiplà.