dimarts, 28 de setembre de 2010

La meva veïna porta...

Aixo podria semblar el títol d'una pel·lícula de l'Alfredo Landa, però no, la temàtica és una altra.

For your information:
Tinc una veïna que porta nicab. Tal cosa no només existeix, sinó que n'hi ha un a la meva escala.

diumenge, 26 de setembre de 2010

Marques blanques, productes xinesos i barbers marroquins

Conec un matrimoni de professionistes (que dirien a Mèxic) que han estat capaços de criar el mateix nombre de fills que l'Eva Piquer sense haver de recórrer a les marques blanques dels supermercats. Últimament, però, i amb el 50% de fills col·locats, aquesta parella ha entrat al món de les marques blanques, com tanta gent, com a mesura d'estalvi enfront de la Gran Recessió i de l'incertesa que vivim.

La major part dels últims vint anys no he patit gaire per a arribar a final de mes. Sobretot no vaig patir gaire a Mèxic, perquè el sou, molt semblant al d'aquí, donava per a molt més. Bé, ara i aquí les coses són molt diferents: tot és caríssim i realment s'ha de mirar molt on i amb què et gastes les garrofes. I, efectivament, a casa, el rebost i la nevera també s'han omplert de marques blanques. Sempre pots sentenciar amb orgull: ep!, que és molt bona, aquesta marca blanca!

Últimament m'ha sorprès que els forns del barri fan ofertes de barres de pa a 50 o 60 cèntims. (els mateixos forns que les venien fa poc a 95 cèntims). Potser té alguna cosa a veure amb que un conegut supermercat ofereix dues barres rústiques per 90 cèntims? Deu haver estat dur deixar-les de vendre a 95 cèntims la unitat, però, ves per on, ja m'he acostumat a les rústiques del supermercat.

Algú va dir que la Xina (o Àsia en general) era una màquina antiinflàcionària a nivell global. No crec que es pugui dir el mateix en el mercat mundial de les matèries primeres, però sembla que sí que ho és en el de productes acabats. Veig que aquests anys s'ha passat de les botigues del "tot a cent" a uns basars xinesos que venen gairebé de tot, i que molta gent ha perdut el pudor a comprar-hi. Jo mateix l'estic perdent.

La nova immigració ofereix també possibilitats d'estalvi. Per què pagar 14 o 20 € perquè em tallin el cabell quan el meu barber marroquí ho fa per 6 €, inclosa l'escapçada de celles i l'afaitada d'orelles i de narius (com als adolescents, em comença a sortir pèl on no n'havia tingut mai)? Tot això, amb un plus d'amabilitat, i sense comptar que, a més, aprenc una mica d'àrab. Ahir em va parlar de Melilla, però en castellà.


dilluns, 20 de setembre de 2010

Retrobades del retorn

Feta finalment la mudança, al nou pis (que, de fet, és el vell pis que va estar llogat durant cinc dels anys de l'estada a Mèxic) he retrobat unes cinquanta caixes amb tota mena de menage, en gran part inútil o irrecuperable. ¿Faré servir mai més el vestit de neoprè que em posava als anys noranta per a "fer torrents", que diem a Mallorca, és a dir, fer barranquisme? Hi cabria, jo, dins el neoprè? I els guants i la bossa d'eines de BTT, amb aquella olor d'entre morques i suor fossilitzada, els tornaré a portar amb la bicicleta? Tornaré a baixar com un suïcida per aquells camins de la serralada prelitoral? Deixem-ho estar...

He trobat unes setze caixes de llibres i revistes que de moment no he obert, perquè no hi ha gaire lloc per col·locar-los i no tinc temps de treure'ls la pols. Però sí que he desempolsat els tres primers volums de les memòries del Tísner (el quart el tinc a Mèxic). No tinc l'ànim ni la intenció de rellegir-los com cal, especialment els dos primers, que s'ocupen sobre tot de la guerra, però estic rellegint més o menys aleatòriament els episodis mexicans del tercer volum. Són espipellades catalano-mexicanes, inconfusiblement tisnerianes, unes més interessants que les altres. En tot cas, ara les puc llegir amb més coneixement de causa i amb una òptica diferent de la que tenia fa set anys.

Una de les coses de les que em faig creus és que la família Artís-Mercadet fos capaç de tornar a la trista Catalunya del franquisme (tot i que el 1966 no ja era els anys quaranta), deprés de vint-i-sis anys a Mèxic, sense perspectives laborals clares, deixant una filla i un fill a Mèxic, i deixant-hi també el que semblava una vida professional i personal força rica en un Mèxic que encara vivia el miracle (o miratge) del creixement econòmic sostingut dels anys 40-60. Sí, el Tísner explica que la seva estada sempre va ser provisional, i mai no es va naturalitzar mexicà, però no em deixa de sorprendre el retorn que va emprendre Tísner amb cinquanta-tres anys i cinc fills, deixant-ne dos a Mèxic (i una tercera encara hi va tornar més tard i s'hi va quedar).

Molt interessants també els passatges dedicats a la fi mai no anunciada de l'exili: amb els anys l'exili s'havia acabat, i els exiliats s'havien convertit en una altra cosa. La majoria no canviaria la seva vida mexicana per un incert retorn al país d'origen. Les celebracions pàtries de l'Orfeo Català llanguien any rera any. Un procés natural, segurament inevitable.

dilluns, 6 de setembre de 2010

"El grito" a la Plaça de Sant Jaume [amb rectificació]

A partir d'un apunt de l'Indiano, m'adono que vaig llegir massa de pressa la invitació del consolat mexicà. Puc confirmar que El Grito és el 15-SET a les 20 h a la Plaça de Sant Jaume, però sembla que la festa de la Plaça Reial serà probablementg just després del Grito i s'acabarà a les 22 h. Diu el Consolat:

Al finalizar la ceremonia disfrutaremos del espectáculo de música y danza en la cercana Plaza Real de Barcelona (plaza hermanda con la Plaza de Garibaldi de México) hasta las 22 horas.

Tot i que l'ús mexicà de l'hasta és molt diferent de l'ús estàndard (per exemple, la música es hasta las 22 h voldria dir - si més no col·loquialment - que la música comença a les 22 h, i potser el meu hasta ja s'ha mexicanitzat i d'aquí ve la meva confusió) podem suposar que en aquest cas el consolat vol dir que la música a la Plaça Reial començarà just després del Grito i s'acabarà a les 22 h. Molt millor per als qui començar a les deu de la nit seria massa tard un dimecres!

Aquí sota, l'escrit original amb la correcció corresponent.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Enguany se celebra el bicentenari de la sublevació de Dolores (Guanajuato), que inicià la guerra que va portar anys més tard (1821) a la independència de Mèxic. L'aixecament de Dolores es recorda per la crida de Miguel Hidalgo (El Grito), un lema que al llarg del temps s'ha modificat i diversificat, però que actualment sempre inclou visques a "los hombres [o héroes] que nos dieron patria", fins i tot "a los hombres y mujeres que nos dieron patria", és a dir, visques a Hidalgo, a Allende, a Ortiz de Domínguez (la Corregidora), etc. I sol acabar amb tres visques a Mèxic.

A Barcelona cada any es fa El Grito, però enguany serà a la Plaça de Sant Jaume: dimecres 15 de setembre a les 20 h. Després, hi haurà concert de mariachi a la Plaça Reial fins a les 22 h. El Consolat General de Mèxic a Barcelona convida mexicans i amics de Mèxic a l'esdeveniment.

divendres, 3 de setembre de 2010

Bona sort, Michael!

Fins i tot per als qui coneixem i admirem Kirk Douglas i vam començar a conèixer Michael Douglas com "el fill de Kirk Douglas" (suposo que ja som minoria), Michael Douglas és una important icona dels últims trenta anys, per qui tinc una certa simpatia, no només motivada perquè el vaig veure agafar un Renault 4 a la Marina de Valldemossa i enfilar la carretera que més amunt el porta a la seva finca de S'Estaca, o perquè va confessar a Matías Vallés una certa adicció a la sobrassada amb galetes d'Inca. (Vegeu aquest notable article de M.V. sobre l'actor).

El cas és que té un càncer a la gola i va tenir l'ànim de deixar-se entrevistar per David Letterman. L'esperen encara set setmanes de ràdioteràpia i quimioteràpia. Bona sort, Michael!