diumenge, 25 de juliol de 2010

Un dia a Santa Marina

Pel que fa a Navarra, des de molt jove he tingut la sort i el plaer de visitar aquell país no pas exactament com un turista sinó com un convidat de privilegi, com un amic a qui han obert les portes de casa perquè entrés en una insospitada terra de meravelles i no pot deixar de pensar què pot fer per a merèixer tot allò, tan gratificant com improbable.

El 18 de juliol és el dia de Santa Marina, i els iturmenditarres pugen la imatge d'aquesta santa a l'ermita del seu nom a la serra d'Urbasa, entre prats, pins i faigs. Allà dalt fan una processó i diuen una missa. Després, l'ajuntament convida a aigua i vi (aquest, servit en quatre copes de plata per uns joves que porten el vi en gerres). Alguns (algunes, sobretot) ballen jotes al ritme d'un acordió diatònic (la Queralt, tot just fa tres setmanes que camina, va triomfar caminant fins al mig de la rotllana i "ballant" la jota al seu aire, segurament heretat per via paterna de la jota mallorquina). Després, la gent s'ajunta amb familiars i amics, i dinen a l'ombra dels pins o d'un tendal. La festa és compartida amb el poble veí, ens uns termes que no sabria detallar exactament.

L'amiga A. ens va portar a la romeria d'enguany, i vam tenir d'un dia radiant, esplèndid, en què vam poder gaudir de l'amistat de l'A., de la simpatia dels veïns d'Iturmendi, i d'una excel·lent carn de vedella a la brasa. Què més puc dir, sinó donar gràcies a l'A., a Santa Marina i als iturmenditarres!

dimecres, 14 de juliol de 2010

Èxode Mèxic-EUA pel crim organitzat

Les màfies mexicanes conegudes genèricament com el Narco estan assolant regions senceres del país amb l'extorsió, els segrests i els assassinats, arruïnant o matant les persones que es pretenen guanyar la vida d'una manera mitjanament decent. Això està provocant un nou èxode de mexicans cap als Estats Units, especialment als estats fronterers amb Mèxic. A la migració per manca de perspectives laborals s'hi suma l'èxode per manca de perspectives de supervivència física. Vegeu aquest article d'El Universal sobre els pobles fantasma del nord de Chihuahua.

A ran de la situació de l'últim any o dos a Ciudad Juárez, Proceso feia públic que uns 160.000 juarenses han abandonat la ciutat per l'aparentment difícil procediment de mudar-se a la població bessona d'El Paso, Texas, a l'altra banda del riu Bravo. Suposo que molts tenien visat de turista per als EUA i simplement han entrat de turistes i s'hi han quedat. D'altres tenien la residència o la doble nacionalitat. Un altre procediment, vàlid per als mexicans rics és aconseguir un visat d'empresari. No cal dir que segons Proceso la gent fuig per culpa de la guerra de Felipe Calderón contra el Narco. (L'esquerra mexicana té aquestes coses: segons ells, la culpa no és dels delinqüents que t'extorsionen pel fet de tenir un negoci, ni que sigui una parada de gorditas en una cantonada, no, la culpa és del govern federal per perseguir-los. O no és dels narcos que es barallen a mort entre ells pel territori, sinó del govern federal que fa el que pot amb l'única eina mitjanament - només mitjanament - fiable que té: l'exèrcit. Tristament, PRI i part del PAN pensen el mateix.) Ja la pujaran dreta, la paret...

Aquests dies, El Universal ha explicat l'èxode de mexicans de classe mitjana i alta que s'instal·len en bones cases de San Diego, Califòrnia, veïna de Tijuana [Vegeu l'article: Tijuana en paz, pero en Estados Unidos]. Allà munten els seus comerços o restaurants, o dirigeixen a distància els seus afers a Tijuana. De tant en tant van a Tijuana a visitar els seu negoci. Aquest és el problema: un amiga espanyola resident a Mèxic em va contar el cas del seu oncle que vivia a San Diego i en una visita al seu negoci a Tijuana el van segrestar. Va tenir sort: després d'un temps i de pagar un rescat, la víctima va tornar a San Diego, això sí, amb algun dit de menys.

A Nuevo León i Tamaulipas fugen cap la zona propera de Texas, el que en diuen el Valle de Texas, i tres quarts del mateix. [Vegeu a El Universal: Un éxodo beneficia a Texas]. Es dóna el cas de l'alcalde de Camargo, Tamaulipas, que, diuen els veïns, té el seu despatx a la ciutat de Rio Grande, Texas!

Al cap i a la fi, i com diu la meva sogra, ¡Todo eso era nuestro!

dimarts, 13 de juliol de 2010

Crèdit de síntesi a Navarra

Després de pràcticament 8 anys fora del país, de tant en tant faig el paper d'extraterrestre. Ahir vaig anar a pagar una matrícula de la UOC en un banc i vaig fer una bona estona de cua amb la intenció de fer el pagament manual, per tal d'evitar-me complicacions al caixer automàtic (portava euros en bitllets) . A la cua se m'acosta una empleada (apoderada o directora, diria jo) i em porta a fer el tràmit a un caixer automàtic. Dic no, que l'ingrés no serà efectiu fins demà, quan hàgiu comptat els diners del sobre. Se'm queda mirant amb els ulls molt badats i em diu amablement que el caixer automàtic ja compta els bitllets i torna canvi. M'embarbollo una mica explicant que he estat un temps fora i és clar...

Amb el llenguatge educatiu de l'ensenyament preuniversitari em passa una cosa semblant, més accentuada, perquè fa molts anys que n'estic deslligat. Ara m'ha cridat l'atenció a Vilaweb un enllaç al blog d'un IES, on expliquen que han fet un crèdit de síntesi a Navarra. És fantàstic, ara en diuen així! M'ha fet molta gràcia això del crèdit de síntesi. Com que aquest cap de setmana me'n vaig a passar uns dies a Navarra amb la família (amb noves complexitats pel que fa a transport, allotjament, alimentació), he decidit que em fa il·lusió proclamar que... jo també me'n vaig a fer un crèdit de síntesi a Navarra!

diumenge, 11 de juliol de 2010

Un aspecte de la manifestació

Abans de partir cap a la manifestació del 10 de juliol vaig fer algunes prediccions. Una d'elles era que la majoria dels manifestants serien catalanoparlants. Parant una mica l'orella vaig concloure que, efectivament, una majoria aclaparadora eren catalanoparlants. Vaig agafar el tren en una ciutat que té 2/3 o 3/4 de castellanoparlants, però recorrent l'andana de l'estació, força quatribarrada i esteleda, plena de gent que normalment no et trobes al tren, vaig comptar les primeres vint converses que vaig sentir, i totes, absolutament totes, eren en català. A la conversa número 20 vaig detenir el recompte, però en tot el meu recorregut en tren no vaig sentir ni un diàleg en castellà. La primera conversa que vaig sentir en castellà va ser ja a Barcelona, baixant per Gran de Gràcia: una parella de jubilats andalusos, un dels quals li deia a l'altre: Le he dicho a mi yerno y a mi nieto: voy donde vosotros tendrías que ir y no vais.

Per la Rambla de Catalunya i pel Passeig de Gràcia, on em vaig creuar amb molta gent en el meu intent per avançar una mica i sortir per Provença, i on tenia la gent literalment a tocar i els sentia parlar, la sensació ha estat la mateixa. On eren els milers de jubilats andaluso-catalans que omplen els autobusos de la meva ciutat? On eren els seus fills i néts que de vegades parlen català i castellà amb els fills i bàsicament castellà amb el cònjuge? On eren els milers de sud-americans o sud-americano-catalans (els nostres llatinoamericans són, bàsicament, sud-americans)? On eren els milers d'homes marroquins o marroquino-catalans amb texans i T-shirts? On eren els milers de dones marroquines o marroquino-catalanes amb hijab?

Part d'aquesta gent no té dret al vot i, per tant, no és fàcil que s'impliqui en la política, però no deixa de ser curiós que un estatut que va ser aprovat en primera instància pel 89% dels diputats catalans no mereixi ser defensat més que per persones que molt majoritàriament pertanyen a un perfil ètnic (paraula tabú) determinat, quan de fet, els partits proestatut reben, en conjunt, el vot dels principals grups ètnics del país. El PSC va ser capaç de mobilitzar a favor de l'estatut la seva mina de vots del Baix Llobregat, del Barcelonès Nord o del Vallès? Jo diria que no. Certament, el lema de la manifestació no era de defensa de l'Estatut, o no només de defensa de l'Estatut, però també dubto que un lema de defensa estricta de l'Estatut hagués reunit tanta gent.

Com s'interpreta aquesta inhibició? L'elevat percentatge de votants castellanoparlants (estimo que entorn del 50%) va ser capaç d'aportar només una fracció minúscula, gairebé inapreciable, de manifestants? Més enllà de Montilla y Justo Molinero, n'hi havia algun altre? Bromes a part, parlo de grans nombres, no d'anècdotes, com ho seria la d'algunes persones estrangeres entrevistades a la TV3 (jo mateix vaig assistir a la manifestació amb una català i una mexicana) però això no deixa de ser anecdòtic.

Aquesta inhibició dels "castellans" s'ha d'interpretar com a desaprovació de la protesta? S'ha d'interpretar com un deixar fer (que facin el que vulguin, són coses dels "catalans": penso que això, en part, ho han fet força els últims 30 anys)? En principi no ho sé, però els comentaris que he sentit i i les actituds que he observat em fan pensar en una desaprovació. Si fos així, PP, Cs i UPD ja es deuen estar fregant les mans i parant les xarxes en aquest pesquer de vots (ho fan des de que existeixen, però podrien estar canviant les condicions). D'altra banda, des del punt de vista sobiranista/independentista, ¿és factible avançar realment en aquesta línia quan un sector tan significatiu dels catalans experimenta les peripècies de la relació amb Espanya amb una actitud que no s'acaba de manifestar però que, per dir-ho suau, és evident que no és, ni de lluny, la indignació desesperançada que s'ha manifestat el 10 de juliol a Barcelona? Quanta gent, al final, acabarà comprant el producte que diu que la solució és "més Espanya"?

Xifres
Jo diria que en el recorregut de la manifestació no hi caben ni 1,1 ni 1,5 milions de persones. Ni tan sols afegint-hi el desbordament sobre els carrers adjacents i sobre el Passeig de Gràcia entre Gran Via i la Plaça de Catalunya. Sembla que no hem après res de la gran tasca que feren els de la difunta web de Contrastant. La Guàrdia Urbana o Òmnium ¿han penjat al web un full de càlcul, si més no un PDF, amb els càlculs justificatius de la participació? Aquestes coses existeixen! S'haurien de fer els càlculs i fer-los públics. Els diaris que publiquen les dades han fet, si més no, un capmàs per a verificar la factibilitat que un milió o un milió i mig de persones es concentressin a la manifestació? Em temo que no. Com deia fa anys un conserge d'una institució del Vallès, és que somos munchos, i no cal que ens contem.

dimecres, 7 de juliol de 2010

Einigkeit und Recht und Freiheit

Entristit per recents esdeveniments futbolístics, i tal vegada a les portes de (o ben de ple dins) tristos esdeveniments polítics, permeteu-me presentar-vos una versió lleugerament diferent dels dos primers versos de l'himne nacional alemany:

Einigkeit und Recht und Freiheit
Für das katalanische Vaterland!

Que seria Unitat, justícia (o llei) i llibertat/per a la pàtria catalana. Són massa impossibles reunits en dos versos, però no hi perdem la fe...

Remarquem que la música original (que molt posteriorment va donar lloc a l'himne alemany) és de Haydn, any 1797, segon moviment del quartet de corda opus 73, número 3 en do major. Aquesta obra va ser composta per a l'aniversari de l'emperador austríac Francesc II, per la qual cosa un amic vienès em recorda de tant en tant que els alemanys els van robar l'himne, el mateix amic que desitjava que Espanya aturés els alemanys en el seu passeig militar per la Copa del Món de Futbol. L'amic és de vacances per Àustria, i deu estar content.

Voilà el quartet de corda. No em pregunteu què hi fa, aquí, aquesta platja tropical.