dilluns, 31 de maig de 2010

Decepcions mèdiques del retorn

Arribar a Catalunya i haver de començar a cercar metges per a seguir tractant alguns bonys o forats que aparegueren a la meva salut justament poc després d'arribar a Mèxic ha estat força traumàtic. Acostumat a l'excel·lent tracte que pots obtenir a la medicina privada mexicana, arribar aquí i haver-te de barallar amb la saturació del sistema sanitari semiprivat que tinc - i estic parlant d'una companyia de bastant bona anomenada; no parlo, per tant, dels sistema sanitari públic - ha estat patètic. Moltes presses, algunes cares de pomes agres i de no em preguntis, consultes de 10 minuts, anàlisis comunes que poden trigar deu dies, algunes oficinistes o auxiliars maleducades i amb ganes de passar la targeta de l'asseguradora només per haver-les saludat, un cardiòleg que no sabia fer anar la màquina de l'ecocardiograma i que en un moment caprià (de Joan Capri) em va preguntar si l'havia portat, el cor, que si no me l'havia deixat a casa (quina gràcia)... I metges que visiten una tarda cada quinze dies i que, per tant, no et visitaran a tu fins d'aquí a tres mesos. Finalment, si vius fora de Barcelona les opcions mèdiques són més poques, i acabes perdent molt de temps per a fer-te atendre a la capital.

En fi, no tot ha estat això, i una mica de sort tenim amb el pediatra, que és d'una altra mútua, i potser amb el cardiòleg (un altre cardiòleg). I l'uròleg sembla que sap el que fa, i sumant visites de deu minuts potser acabarà coneixent bé la meva pròstata (ara estan a la fase de saludats). Però l'M., que malgrat haver viscut aquí uns vuit anys encara tendeix a pensar que això és el "primer món", ha tingut un xoc, i només pensa, pensem, què passaria aquí si la Queralt tingués una complicació com la que tingué al mes d'edat, que la vam haver d'hospitalitzar a Mèxic.

La medicina privada (certa medicina privada) a Mèxic és excel·lent, per descomptat si la pots pagar. Per uns 30 EUR la consulta un bon especialista està disposat a dedicar 30-45 minuts o una hora a revisar-te, a escoltar-te i a contestar els teus dubtes sobre els símptomes, sobre els resultats d'unes anàlisis o sobre les opcions terapèutiques possibles. Durant l'embaràs de la Queralt teníem el telèfon mòbil del gineco-obstetra i el vam poder trucar més de dues vegades, de dia o de matinada, amb relació amb algunes complicacions de l'embaràs. Quan vam haver d'hospitalitzar la Queralt l'atenció va ser també excel·lent, i igualment teníem accés al mòbil de la pediatra.

Per a despeses hospitalàries necessites una assegurança mèdica. Allà en teníem dues (la universitat i el Conacyt, respectivament, contracten condicions generals per als seus afiliats amb una assegurança i tu pots subscriure la pòlissa si vols). Allà les assegurances tenen uns límits de cobertura clarament establerts, que eren d'uns 40.000 EUR/any per dues persones la primera, i d'uns 200.000 EUR/persona i any la segona, molt més cara. Com vaig dir una vegada, a Mèxic comences a saber què costa l'atencio sanitària i a adonar-te que la cobertura universal i teòricament il·limitada és un luxe que alguns països es poden permetre, altres el poden emular fins un a cert punt, i per a la resta del món és una quimera.

divendres, 28 de maig de 2010

Bon cap de setmana [3]: el Montcau

El Montcau i una vista des del cim, amb Montserrat molt esvaït, al fons.

Fa bastants anys venia tot sol a córrer per aquests indrets quatre o cinc cops a la setmana. Tot molt natural i harmònic, però poc ecològic: per una hora d'exercici havia de fer trenta o quaranta quilòmetres amb cotxe, entre anar i tornar, i gastar tres o quatre litres de benzina. Amb un d'aquests càlculs surrealistes meus estimo que per cremar un gram de greix havia de combustionar uns quaranta grams de benzina. El minut d'harmonia espiritual tenia si fa no fa el mateix cost en hidrocarburs. Ara ja no sóc pecador d'aquest pecat, entre altres coses perquè no tinc cotxe.

Aquells temps del Montcau van ser d'un cert aprenentatge de solituds. No sé si en vaig treure grans lliçons. Bé, unes quantes, sí. En tot cas, després vingueren ensenyaments no menys difícils, en companyia. Ara hi vaig poc, al Montcau, amb l'M. o amb uns amics. La petita Queralt va tenir el privilegi d'arribar fins al Coll d'Eres, al peu del Montcau, l'octubre passat, als tres mesos d'edat. Passejant amb carreola, per això...

A tan sols 30-60 minuts a peu des del Coll d'Estenalles (aquest, a uns 15 km de Terrassa), el Montcau (1057 m, dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac) és una bona opció per a una caminadeta un diumenge al matí, o potser millor un dia feiner a la tarda, ara que el dia és llarg. Bona vista, des del cim, un pèl irreal el dia de juny del 2008 que vaig fer aquestes dues fotos. Pels environs, l'estepa blanca ens regala cada primavera aquestes improbables flors de paper de seda arrugat. Deu n'hi do, també, les fulles blanquinoses i vellutades. Habitual a la garriga mallorquina, aquest matoll mediterrani creix a bona part de la costa i del prelitoral català, i també al País Valencià.


Estepa blanca (Cistus albidus L.).

dimecres, 26 de maig de 2010

Dos llibres de Jaume Sobrequés (i 2)

Aquest escrit és la continuació de: Dos llibres de Jaume Sobrequés (1). Mancava definir el parentiu entre Orígenes hispanos de California i l'anterior Els Catalans en els orígens històrics de Califòrnia, els dos llibres de Jaume Sobrequés i Callicó. Les opcions que proposava eren: A (Cap parentiu), B (Transsubstanciació de català en hispà, és a dir, traducció directa i canvi de títol), C (Ampliació de continguts).

El Servei de Documentació d'aquest blog em va posar els dos llibres damunt la taula i em vaig posar a esbrinar si alguna de les tres opcions era la correcta. Ho volia fer durant la migdiada que fa la Queralt després de la papilla de verdures i pollastre, però de seguida vaig veure que caldria una mica més de temps. Perdoneu el retard, sé que els lecturaires esperaven amb ànsia aquest post...

Descartem l'opció A
L'opció de cap parentiu pot ser descartada donant un cop d'ull als índexs de les dues obres, a les imatges i referències bibliogràfiques, molt majoritàriament compartides entre els dos llibres. L'opció A queda, doncs, descartada. De fet, el mateix autor reconeix la relació entre les dues obres a la Introducción y propósito d'Orígenes... (p. 13), on afirma que Els Catalans... va ser el precedent d'Orígenes..., essent aquesta darrera obra "degudament ampliada i actualitzada", respecte de l'altra, s'entén.

Descartem l'opció B
És Orígenes... simplement una traducció d'Els Catalans... més un canvi de titol? Definitivament, no. És traducció i adaptació i, a més, l'autor i/o els traductors-adaptadors, han afegit nou material al text original. Això ens portaria a l'opció C.

Opció C - Ampliació de contingut
Efectivament, l'autor i/o els traductors-adaptadors han afegit al text les semblances biogràfiques de vint-i-un missioners espanyols i un de novohispà que no figuraven a Els Catalans.... Perquè ens fem una idea de l'abast d'aquest afegit, el nou material ocupa, tot en gros, 29 pàgines de les 536 que té el nou llibre Orígenes... Hem de convenir que l'ampliació de contingut per aquesta banda existeix però es modesta, amb relació al conjunt de l'obra. Un treball puntual important ha estat la fusió i reorganització dels capítols XIII i XIV originals. La resta ha estat, bàsicament, la traducció i adaptació del text original, que ocupa aproximadament el 90% de les pàgines del llibre.

Estructura de l'índex i títols dels capítols
Fent abstracció de la traducció dels títols, els dos índexs serien idèntics si no fos per les excepcions següents:

1) Els títols ja no fan referència als catalans sinó als espanyols o a altres descriptors dels colonitzadors:
II. Els catalans a Califòrnia:...
->II. Los pioneros de California:...
IV. Els catalans i la fundació de San Francisco
-> Cap. IV. La expedición de Anza y la fundación de San Francisco
VIII. El retorn del català Pere Fages...
-> VIII. El regreso de Pedro Fages
IX. Els catalans a Califòrnia...(1791-1821)
-> IX. Los españoles en California...(1791-1821)
XI. Catalans i mallorquins en la vida de les missions...
-> Semblanzas biográficas de los misioneros...
(aquí s'han afegit les semblances que esmentades més amunt)
XII. La societat índia que conegueren els catalans a Califòrnia
-> XII. La sociedad india que conocieron los españoles en California

2) Els capítols XIII i XIV de
Els Catalans... s'han fusionat i adaptat en un de sol a Orígenes....
Títols a
Els Catalans...:
XIII. El vi i la vinya en els orígens de Califòrnia
XIV. Altres aspectes de l'herència catalana a Califòrnia
Títol a
Orígenes...:
-> XIII. El legado español en California: el vino y otras herencias
El treball incorporat en aquests dos capítols seria una reorganització de nivell mitjà o alt, pel fet que aquests capítols eren, sobretot el XIV, els més orientats a la contribució catalano-mallorquina.

En els capítols que han vist el seu títol descatalanitzat (tan descatalanitzat que "el català Pere Fages" esdevé, simplement, "Pedro Fages" en el nou títol) potser podríem esperar un contingut força diferent del de l'obra original. Ha estat així? Sí en el capítol biogràfic i força en la fusió dels XII i XIV originals. En la resta, molt menys, si no gens.

Una mostra del treball de traducció i adaptació: el capítol VI
He triat el capítol VI (Els catalans i la fundació de San Francisco/La expedicion de Anza y la fundación de San Francisco), que presentava un canvi significatiu en el títol. En aquest capítol hi ha 28 notes o referències bibliogràfiques a peu de pàgina, que són les mateixes en els dos textos. L'única diferència és la primera nota, que és una petita revisió de la bibliografia referent a l'expedició de la fundació de San Francisco, i que a Orígenes... porta un afegitó de tres línies esmentant l'obra més actualitzada sobre el tema, que va publicar Vladimir Guerrero el 2006. Per tant, l'actualització bibliogràfica en aquest capítol es mínima. Pel que fa a les figures d'aquest capítol (mapes, reproduccions de quadres i de textos originals), a Els Catalans n'hi ha 11, totes incloses a Orígenes..., i a més, a aquesta darrera s'hi ha afegit un mapa amb les rutes de les dues expedicions d'Anza, reproduït, precisament, de l'obra de Guerrero (2006). Aquesta figura és força aclaridora, però no crec que representi un canvi essencial en el capítol, especialment pel que fa a la reconversió hispana.

Detalls de la revisió, la traducció i l'adaptació del capítol VI
Pel que fa a revisió, traducció i adaptació del capítol, els canvis són, bàsicament:
a) Afegir el gentilici dels "no catalans": aprendrem, per exemple, que aquell navegant era sevillà o que aquell franciscà era aragonès.
b) Correcció de gentilicis equivocats: sabrem que Moraga no era català (tal com s'indicava a
Els Catalans...), sinó fill de catalans i nascut a tal lloc del virregnat; o Anza serà classificat com a novohispà en lloc d'hispano-mexicà.
c) Afegir el nom de pila i/o el càrrec o ofici dels no catalans, que sovint apareixien citats només pel cognom.
d) Es corregeix alguna dada numèrica, com l'antiguitat de Culiacán.
e) S'afegeixen pinzellades que defineixen millor alguns personatges, com el pare Juan Díaz.
f) Es fan petits canvis o afegits que responen a una revisió de l'estil o tendeixen a clarificar algun punt de la narració.
g) Se suprimeix en diverses ocasions el gentilici "català" que a l'obra original precedeix el nom d'alguns protagonistes
h) Tots els noms de fonts dels catalans i els mallorquins s'han traduït al castellà. S'han de traduir els noms en estudis històrics del segle XVIII? A
Els Catalans... l'autor ¿havia de traduir al català els noms que als documents de l'època figuraven en castellà (com el de Pedro Fages, la signatura del qual s'ha reproduït a la pàgina 15 d'Els Catalans...? O bé, a Orígenes... Sobrequés havia de traduir els noms que a l'obra original ell mateix escrivia en català?
i)
Last but not least, alguns passatges en que Sobrequés, al meu entendre sense gaire xovinisme, resaltava els protagonisme específicament català o mallorquí dels pioners de San Francisco queden suprimits o convertits a la hispanitat. Una de les frases resultants cap al final del capítol és antològica.

En general al capítol VI es veu que hi ha hagut un treball meditat de revisió , de pentinat del text, però la crònica és, al meu entendre, essencialment, si no exactament, la mateixa. Jo crec que el capítol original era bàsicament una crònica de la segona expedició d'Anza, en què els catalans i mallorquins van jugar, com se sap, un paper important, i qualsevol crònica de l'època ho hauria de reflectir. Per això, la cirurgia hispana del capítol s'ha pogut fer sense gaires sutures.

Després de revisar (amb menys detall) la resta del llibre, concloc que Els Catalans... s'ha traduït i adaptat sencer, ocupant la gran majora del text d'Orígenes..., amb una modesta ampliació de contingut pel que fa a les semblances biogràfiques, amb una fusió de dos capítols, i amb una traducció-adaptació que no modifica essencialment el treball anterior, excepte per una certa "descatalanització", més o menys intensa segons la part del text.

Una nota humorística sobre gentilicis
Com bé assenyala l'autor a la p. 11, Els Catalans... Sobrequés realment estudià el paper de catalans, mallorquins i valencians en els primers 50 anys de la història de Califòrnia. (menorquins i pitiüsos no hi surten). Per tant, Sobrequés, al títol (i en alguns títols de capítol), fa servir català com a genèric de català+mallorquí+valencià. Un "genèric català" com a mínim arriscat, si tenim en comte que cap al 1991 ja s'havia demostrat que pràcticament ningú acceptaria aquest nom com a gentilici de totes terres de parla catalana. De fet, no se n'ha trobat encara cap de satisfactori, i, en menor mesura, tampoc s'ha trobat un nom de la llengua que faci tothom content. Però, involuntàriament, Sobrequés ens suggereix nous gentilicis pancatalans que jo us convido a sospesar per al futur, a la vista dels canvis produïts en la traducció i adaptació dels títols del llibre i dels capítols:

Catalans+mallorquins+valencians =
- Pioners de Califòrnia
- Expedicionaris d'Anza
- Hispans
- Espanyols

Altres aspectes
Se m'acudeixen aspectes secundaris (o no) d'aquestes obres, que no hi ha espai per a tractar en aquest escrit i que potser comentaré algun dia:
1. Per què l'adjectiu "històric" (Els Catalans en els orígens històrics de Califòrnia) cau del títol del llibre? No és del tot banal...
2. Per què s'amaga el títol original a la pàgina dels copyrights?
3. Quanta gent a Espanya hauria comprat un llibre titulat: Los catalanes en los orígenes històricos de California?
4. S'ha perdut l'oportunitat de publicar un llibre titulat: The Catalans in the [historical] origins of California?

Recomano els llibres?

Podeu trobar Els Catalans en els orígens històrics de Califòrnia a diverses biblioteques universitàries i municipals, i Orígenes hispanos de California potser encara només a les llibreries. Val la pena llegir-ne algun? Com a lector profà en el tema no sóc la persona més indicada per fer-ne la una valoració historiogràfica. Com a common reader ambdós llibres em semblen una interessant (i extensa) síntesi de la colonització espanyola de Califòrnia, i bastant rigorosa, si podeu prescindir dels petits detalls que m'he permès comentar amb tanta profusió.

divendres, 21 de maig de 2010

Bon cap de setmana [2]: Real de Catorce


Real de Catorce des del camí de Santa Prisca.
Campanar de l'església amb les muntanyes al fons.

L'abril del 2009 ja havien passat més de cinc anys de la nostra arribada a Mèxic i encara no havíem visitat el mític Real de Catorce, SLP, a només a 3-4 hores de la ciutat on vivíem. Embarassada de sis mesos, la M. (la meva dona) va insistir que amb la possibilitat que hi havia que tornéssim cap a Catalunya, no podíem passar sense visitar aquest lloc, un antic poble miner, argenter, a 2750 m d'alçada, fugaçment ric, gairebé abandonat fa uns vuitanta o cent anys, i avui dia força restaurat i turístic.

Així doncs, el divendres del Ram del 2009 cap a les cinc de la tarda emprenguérem el camí de Real de Catorce amb el nostre cotxe compacte dels grans recorreguts, perquè el vocho ja fa feia temps que havia quedat com a cotxe d'emergència. El petit detall va ser que els 25 km finals eren una carretera de muntanya literalment empedrada, plena de sots en la seva segona meitat, que vam haver de recórrer de nit i després d'haver fet ja uns 250 km. No vam prendre mal, però hijo mano...

De Real de Catorce em quedo amb l'aire, les pedres, la llum, els cels, el cementiri, les muntanyes del voltant, l'exposició d'exvots de l'església i, esclar, el Mesón de la Abundancia, segurament el millor hotel del poble. Algú altre us parlaria amb molt de gust de l'època daurada de Real de Catorce, dels indis huicholes, del peyote, dels rastafaris i dels neohippies. Però hauria de ser algú altre.

Malgrat una certa massificació si hi aneu durant un pont o per Setmana Santa, la visita ho paga. L'experiència ens va ensenyar que si una dona està embarassada pot ser que li falti una mica d'aire, però és qüestió d'agafar-s'ho amb calma i encomanar-se a Déu Nostre Senyor... Per a nosaltres va ser un dels pocs caps de setmana tranquils de tot l'embaràs, un periode amb massa feina, massa metges, una bronquiolitis, una epidèmia de grip porcina i massa dubtes sobre el continent on ens convenia viure.

El cementiri de Real de Catorce des de fora, i una vista des de dins.

dimarts, 18 de maig de 2010

Dos llibres de Jaume Sobrequés (1)

Passejant el dia de Sant Jordi per la Rambla de Catalunya, un llibre em crida l'atenció: Orígenes hispanos de California, de Jaume Sobrequés i Callicó. M'hi acosto una mica més i llegeixo el subtítol: De la expedición de Gaspar de Portolá a la Independencia de México. Ep! Gaspar de Portolà... Se'n va parlar bastant amb motiu del cinquè centenari del descobriment d'Amèrica.

Se m'acudeix que potser aquesta obra és traducció d'un text en català de fa uns anys. Vaig a la pàgina dels copyrights i llegeixo que està traduït per Silvia González i Héctor Oliva. (De fet, aquestes persones n'han fet la traducció i l'adaptació, segons que consta a la portada interior). És un llibre traduït, però... i el títol original? No hi figura! Ai, caram. Un llibre traduït del no res? M'entra la dèria de trobar l'obra original, que presumeixo que estava en català. Podem suposar, doncs, que hi ha una obra de Jaume Sobrequés amb el títol aproximat d'Orígens hispans de Califòrnia? Per més que cerco al web no la trobo, però finalment n'apareix una altra:

Els Catalans en els orígens històrics de Califòrnia / Jaume Sobrequés i Callicó. Barcelona, Columna 1991.

Cent fotres! (que deia la meva àvia). Aquest llibre deu ser cosí-germà de l'altre. O potser són pare i fill... I si són bessons? Se m'acudeixen tres possibilitats per determinar el parentiu entre Els catalans en els orígens... i els Orígenes hispanos...:

Possibilitat A - Cap parentiu. El llibre en castellà és la traducció d'un treball diferent d'en Sobrequés, segurament no publicat, que finalment ha sortit al mercat traduït al castellà.

Possibilitat B - Transsubstanciació. Aquesta segona hipòtesi és completament impossible. Però siguem recargolats. I si resulta que Orígenes hispanos de California és, simplement, la traducció d'Els Catalans en els orígens històrics de Califòrnia, on el concepte català s'ha transsubstanciat en hispà (no sabem si referit a la Hispània romana, a Espanya o al conjunt hispanoamericà)?

Possibilitat C - Ampliació de contingut. El text d'Els Catalans en els orígens... va ser poc o molt ampliat per l'autor i/o els traductors-adaptadors amb la inclusió dels no-catalans hispans en la colonització de Califòrnia, i l'obra resultant es despatxa empaquetada sota el títol d'Orígenes hispanos de California.

Això promet, però no puc donar una resposta sense comparar els dos llibres.

- Continuarà -

diumenge, 16 de maig de 2010

Diego Fernández de Cevallos: un punt d'inflexió?

A Mèxic, el segrest de Diego Fernández de Cevallos, tècnicament una desaparició, probablement un segrest amb la intenció d'assassinar-lo (un dia se sabrà, o no), ha sorprès i trabalsat molta gent. Tot i ser un personatge amb poques simpaties fora del PAN, la seva desaparició desperta la reflexió següent (com un clam): si Diego F. de Cevallos, el Jefe Diego, no estava segur, què podem esperar els mortals?

Fernández de Cevallos va ser candidat presidencial, senador, diputat i cap del grup parlamentari del PAN a la Cambra de Diputats. Aquest polèmic polític va compaginar la seva condició de representant electe pel PAN amb el d'exitós litigador de plets milionaris de particulars contra l'estat. En el moment de la seva desaparició arribava tot sol amb un vehicle al seu rancho o hacienda a l'estat de Querétaro. Sorprèn que una persona de la seva rellevància política i econòmica viatgés sol a les onze de la nit per una zona rural.

No he llegit cap interpretació dels fets amb relació a la lluita de l'estat contra el crim organitzat, però segurament tothom hi pensa: ningú està a resguard de l'ofensiva de la màfia contra la societat (tot i que els mexicans tendeixen a pensar: la culpa és de Calderón). És aquest un punt d'inflexió en la percepció del problema i en el desenvolupament de la guerra? Un punt d'inflexió cap a on?

divendres, 14 de maig de 2010

Bon cap de setmana [1]

Iturmendi (al mig de la vall) des de Santa Marina (serra d'Urbasa, Navarra)
Inventarem la tradició de penjar una foto o dues cada divendres per a desitjar un bon cap de setmana a la gent que segueix el blog. L'estiu del 2008, jo encara per Mèxic, vaig fer una estada en una universitat catalana, ocasió que vaig aprofitar amb la meva dona per fer una visita de dos dies a la nostra amiga navarresa que acabava de tornar de Mèxic (en tota repatriació el més important és que no sigui repatriació de cadàver). Van ser 48 hores d'intensa felicitat, entre Pamplona, Javier i Iturmendi, el poble de la nostra amiga. Iturmendi no arriba als 400 habitants, i jo trobo que s'hi viu com Déu. A la serra d'Urbasa hi tenen una ermita, Santa Marina, compartida amb la gent del poble veí (Bakaiku), on dos cops a l'any pugen a fer una romeria-tiberi en què conviden alternativament els veïns de cada poble. Jo crec que un any ens hi haurem de convidar. Santa Marina i la carena de la serra, mig prat, mig fageda, a la foto de sota.


Santa Marina (serra d'Urbasa, Navarra)

Bon cap de setmana!

dimecres, 12 de maig de 2010

Everest, taxes de mortalitat diverses i dos lemes de propina

Mentre en Zapatero ja no sap ni d'on li cauen les clatellades (vénen del nord, vénen del sud, de terra endins, de mar enllàaaaa) (l'última, de l'Obama, que deu estar molt preocupat perquè la migdiada continuada del visionari lleonès pot provocar un pet com una gla a Europa, a Wall Street i a tot el món mundial), dic, mentre passa tot això jo segueixo profundament amoïnat per un tema que l'altre dia va desfermar passions en aquest blog: els enormes riscos que corre el jovent amb les mèndigues expedicions a l'Himàlaia. A l'escrit anterior sobre l'Everest quedaren algunes coses al tinter, i altres de relacionades, que comento tot seguit.

EVEREST. De cada 50 persones que han fent l'intent de pujar a l'Everest, una hi fa fet la pell (1/50). Si considerem només els alpinistes no locals (europeus, nord-americans, japonesos, etc), la ràtio és més petita: 1/75 [1]. (Aquesta diferència podria donar bastant de si, però generosament ho deixo com a tema per al blog del Joan Herrera). És poc o molt, 1/75? Déu n'hi do, però busquem punts de comparació, altres activitats o situacions que la gent considera arriscades.

MÈXIC. Els catalans tendeixen a pensar que Mèxic és un lloc perillós. Ho he comprovat amb una mostra extremadament representativa (una mainadera, un cardiòleg i una perruquera, tots catalans). L'índex d'homicidis intencionats a Mèxic, va ser de 12/100.000(*) habitants a l'any 2008 [2], és a dir, 1/8.333. Intentar l'ascensió a l'Everest, tot i que l'exposició a les condicions de l'Himàlaia és només de setmanes o mesos, és (1/75)/(1/8.333)=111 vegades la taxa d'homicidis intencionats a Mèxic. Un intent d'ascendir a l'Everest és, per tant, molt més arriscat.

(*) Aquesta xifra (12/100.000) no és correcta, és baixa, si es tenen en compte els assassinats del crim organitzat comptabilitzats per El Universal, però ara tampoc és el moment d'abordar aquest punt.

ETA A ESPANYA. Els mexicans tendeixen a pensar que és perillos viatjar a Espanya, degut als atemptats d'ETA (també he mesurat aquesta por experimentalment). ETA va assassinar 3 persones el 2009 [3] . Va contribuir, doncs, a la taxa d'homicidis intencionats a Espanya amb un cas per cada 46,9/3=15,7 mil·lions (0,0064/100.000 habitants). La taxa de mortalitat de mort per un intent d'ascensió a l'Everest seria (1/75)/(1/15,7x106)=209.000 vegades la de mort per atemptat d'ETA de la població general a Espanya el 2009.

TREBALLAR PER EL CRIM ORGANITZAT A MÈXIC. Treballar per al narco a Mèxic és molt arriscat. L'elevat nombre d'assassinats el 2009 (7.724) [4], que afecta majoritàriament persones que treballen en el negoci del narco (aquest patró podria estar canviant però entenc que majoritàriament es manté) pot fer pensar que l'ofici de camell (narcomenudista), d'informador (halcón), de sicari o de pozolero (val més que no traduïm aquest terme) és molt arriscat a Mèxic. I certament ho deu ser. L'exèrcit mexicà va dir fa uns mesos que 500.000 persones estan en el narco a Mèxic. (Ehem, això no és exactament un fet, és una dita de la SEDENA, però la gent no sol declarar si treballa per al narco quan li fan l'enquesta del Conteo Nacional de Población). Per a fer un capmàs, considerem que de les 7.724 persones assassinades l'any 2009 pel crim organitzat unes 5.000 es dediquessin al negoci. Així l'index anual de mortalitat laboral seria de 5.000/500.000 = 1/100. El risc de l'ascensió a l'Everest seria encara (1/75)/(1/100)=1,33 vegades el risc de fer de narco durant a Mèxic, és a dir, un 33% més arriscat. Certament, els risc de morir assassinat si treballes per al crim organitzat a Mèxic és elevat, però intentar pujar a l'Everest sembla que ho es tant o més, malgrat la incertesa del càlcul.

MILITARS DE L'OTAN A L'AFGANISTAN. És molt arriscat ser un soldat de l'OTAN a l'Afganistan? Suposem que bastant. Durant el 2009 hi havia 102.554 soldats de l'OTAN i de països aliats a la missió ISAF a l'Afganistan [5]. Aquestes forces tingueren un total de 523 baixes [6], és a dir 523/102.554 = 1/196. Déu n'hi do, òbviament un risc molt superior al que experimenta un europeu mitjà assegut al sofà que ha comprat a l'Ikea. Però el risc d'un intent de pujar a l'Everest encara és més del doble que el d'un soldat de la ISAF a l'Afganistan: (1/75)/(1/196)=2,6.

Resum: taxes de mortalitat, referides totes a casos per 100.000 persones

0,0064 - Víctimes mortals d'ETA a Espanya (2009)
2,6 - Morir assassinat a Espanya (2008). Aquesta dada és de propina [6]
5,4 - Morir assassinagt als EUA (2008). Aquesta també [7]
12 - Morir assassinat a Mèxic (2008)
510 - Morir com a militar de la missió ISAF a l'Afganistan (2009)
1.000 - Morir assassinat si treballes per al narco a Mèxic (2009)
1.333 - Morir en un intent d'ascensió a l'Everest (persona "no local")

Tornant a l'Everest, òbviament, la gent no pren decisions vitals basant-se només en aquestes xifres (que normalment no coneix). És una qüestió molt personal. Personalment, i abans de conèixer les xifres, em van venir al cap dos memorables lemes mexicans:

Com deia aquell heroi anònim del segle XX:
Más vale Aquí corrió... que Aquí murió...

O, com diu Juan Gabriel:
Pero ¿qué necesidad?


dilluns, 10 de maig de 2010

Encarguitos

[Nota: havia retirat provisionalment aquest escrit perquè, tot just publicat, vaig veure que no funcionava l'enllaç web a la revista Letras libres. Arreglat el problema, aquí el teniu]

Si heu viatjat mai amb algú de Mèxic haureu observat que es passa massa temps donant compliment a encàrrecs que li han fet familiars, amics, coneguts i saludats. Això són els encarguitos, consistents en portar alguna cosa a un compatriota que viu a l'estranger, o en portar a algú de Mèxic una cosa que "només" pots comprar a l'estranger. No és fàcil d'eludir-los, els encarguitos, atesos els conceptes de família, d'amistat i de cortesia prevalents a Mèxic.

Guillermo Sheridan va escriure fa uns anys una obra mestra (El encarguito), un article publicat a la revista Letras libres i que, en un exercici d'antropologia recreativa, de costumisme crític, o potser d'anatomia forense, dissecciona aquest ritus mexicà. Totalment recomanable, l'article.

Guillermo Sheridan (que sobretot és professor i investigador de la UNAM, expert en poesia mexicana) ha publicat un recull d'articles que va escriure per a Letras libres, titulat, precisament, El encarguito y otros pendientes. Manté un blog a aquesta revista, anomenat El minutario, que tinc a la llista de fils de lectura d'aquest blog.

dijous, 6 de maig de 2010

L'Everest, efectivament, és allà...

La mort la setmana passada d'un alpinista mallorquí a l'Annapurna m'ha remogut records i aspiracions de la meva època muntanyenca mallorquina. Convé puntualitzar que "alpinista mallorquí" no és necessàriament un oxímoron. Com a mínim des dels anys 60 o 70 a Mallorca hi ha hagut, a més d'excursionistes, escaladors. D'aquests col·lectius han arribat a destil·lar uns quants alpinistes i, fins i tot, himalaïstes. Vaig tenir el gust de pertànyer a aquesta tribu de tocats del bolet muntanyenc entre, diguem-ne, els tretze i els trenta o trenta-cinc anys. Per sort meva i de la causa alpinista, vaig limitar la meva activitat muntanyenca a la mallorquina serra de Tramuntana i, algun estiu, als Pirineus.

Però vaig conèixer i sentir amb força la mística alpinista (o seria la mítica alpinista?). Als catorze anys em van "contractar" a casa d'un amic per a fer fitxes de la biblioteca familiar, on, per cert, rebien cada mes o dos l'exemplar de la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins. Els meus interessos eren una mica més mundans, i em vaig enganxar a La ascensión al Everest, escrita per (Lord) John Hunt, el cap de l'expedició que va portar (Sir) Edmund Hillary i el xerpa Tensing Norgay al cim. Vaig xalar tant amb la narració de Hunt, i em vaig familiaritzar tant amb la geografia que s'hi descriu, que el glaciar de Khumbu, el Lhotse, i el Coll Sud ja eren per a mi com el Barranc de Biniaraix, el Cornador Gran i el Coll de l'Ofre, respectivament. El llibre em va agradar tant que el vaig tornar a llegir al cap de poc temps: 272 pàgines d'odissea everèstica, esperit de superació, esportivitat i meticulositat britàniques, tecnologia de gasos liquats, homes blancs conquerint el món, i nadius carregant embalums (tantes coses que tradicionalment han anat lligades al que s'entén per civilització occidental...).

Quan tenia setze o divuit anys, anava a la bibiblioteca de la Caixa de Pensions de Palma a llegir La integral de Peuterey, l'apassionant narració de Louis Audoubert escalant a l'hivern la carena sud-oest del Mont Blanc, una cresta glaçada i molt escarpada, que des de la Vall d'Aosta mena (mena, és un dir) al cim del sostre dels Alps. També era una gesta completament fora del meu abast, però com salivava, jo, quan aquell alpinista sopava, a tres o quatre mil metres d'alçada i a desenes de graus sota zero, de les pilotes de carn que li havia preparat... sa mare! De fet, l'home no sabia què es disposava a menjar fins que el repàs s'havia descongelat en el fogó de gas que portava. El meu heroi.

Avui, en canvi, quan sento els arguments que impulsen l'aventura de l'alpinisme extrem em quedo més fred que un calamar al taulell d'una peixateria. Jo no prohibiria pujar els 14 vuit mils per una mateixa persona en una sola vida, no vetaria que Edurne Pasaban sortís a la tele en horari infantil, ni demanaria el desterrament de Juanito Oiarzábal a Fuerteventura, però em costa molt reconèixer-me en l'esperit alpinista (ni que fos de saló) d'aquell adolescent excursionista que llegia John Hunt o Louis Audoubert. Seria llarg d'explicar com he arribat a aquest estat de l'esperit, i no n'he fet un balanç complet. Puc reconèixer que una sortida setmanal per Sant Llorenç del Munt o per Collserola milloraria la meva salut cardiovascular, i espero, també, caminar de bell nou pel Pirineu a l'estiu, ara que he tornat a Catalunya, però no acabo d'entendre que adults fets i acabats assumeixin riscos excessius i possiblement absurds per ascendir a muntanyes irrespirables i gairebé intransitables, només pel fet que, com va dir el malaguanyat George Mallory, "són allà" (referint-se a l'Everest, it is there). Aquests i altres arguments et deixen glaçat quan els sents en boca d'un "veí", contemporani, que, com Mallory, també hi ha sucumbit...

dilluns, 3 de maig de 2010

Patsy Cline i altres troballes

Podríem pensar que el Youtube només és per a publicar vídeos domèstics, discursos de l'Obama i talls de TV que després les cadenes fan esborrar, però fa un temps vaig descobrir que també és una immensa col·lecció de vídeos musicals. Fins i tot d'àudios musicals: cançons il·lustrades només amb la portada del disc o amb unes fotografies. Pràcticament hi pots trobar qualsevol cançó de la música popular angloamericana. ¿Que de sobte te'n recordes d'aquell tema que escoltaves amb aquella persona fa molt de temps (tant de temps que, de fet, Miquel Roca encara pensava que el concert econòmic era una antigalla, i absolutament tots suposàvem que Montilla només era una classe de vi)? Doncs aquesta cançó i tantes d'altres les trobaràs al Youtube. En el meu cas, em referia a Love Song to a Stranger. Per raons òbvies, és més fàcil trobar-hi aquest tema o Let it be que, per exemple, Pescador ja no hi ha peix de Toni Morlà.

L'efecte cirera, intrínsec a la navegació web, s'intensifica al Youtube, i una cançó en porta moltes més. Seria l'efecte raïm. No sé com, vaig anar a espetegar a Rose of San Antonio, interpretada per una per a mi desconeguda Patsy Cline. I d'aquí, a la seva interpretació del popular tema The Tennessee Waltz. Aquesta cançó de 1947 la vaig descobrir fa uns anys en l'excel·lent versió de The Chieftains-Tom Jones, força festiva i una mica paròdica o autoparòdica per part del Tigre de Gal·les. Bé, la versió de Patsy Cline és més innocent que la de Tom Jones, i també m'agrada força, potser pel seu aire diguem-ne amateur. La meva particular versió la canto sovint a la meva filla Queralt. Li encanta i la relaxa en moments de tensió, com ara el canvi de bolquer, o quan té gana però encara li estem preparant el sopar. Sovint, però, és la versió de Patsy Cline al Youtube, o la de Tom Jones, la que l'entreté i la pacifica (pacifier, en anglès americà, vol dir xumet).



Si ets un malalt de Tennessee Waltz encara en trobaràs al Youtube una versió de Leonard Cohen, una altra d'Elvis Presley, dues de Norah Jones i la de Patti Page, potser la versió canònica, on canta estupenda, seductora, tot i que hi apareix vestida com Scarlett O'Hara abans de la crema d'Atlanta. Si la teva malaltia de Tennessee Waltz ja és de cures intensives, encara pots posar-te la llista de reproducció corresponent, amb trenta-vuit versions que s'encadenen automàticament, inclosa la de Kikki Danielsson, una autèntica profanació a càrrec d'aquest ídol femení i còsmic del pop suec.

Tornant a la nostra estimada Patsy Cline, va morir en un accident d'aviació als 30 anys, el 1963, en una època que els cantants sembla que queien de tres en tres en el mateix avió: Buddy Holly, Ritchie Valens i J.P Richardson (1957); Patsy Cline, Cowboy Copas i Haskshaw Hawkins (1963). Cline tenia un aire innegable de girl next door, jo diria, més aviat, de girl next ranch. Vegeu si no, el pentinat i el vestit estampat que porta en aquest vídeo, per no parlar del decorat. Fascinant. No us perdeu aquelles banyes de vaca texana penjades a la llar de foc, gravitant perillosament sobre el cap de la tendra Patsy Cline (exactament aquí). Quan era petit algunes dones mallorquines tenien un look molt semblant. Sense banyes de vaca texana.

Descansi en pau, Patsy Cline. De moment, perquè amenaço de reprendre el tema.